aprendre a pensar

El concepte de bellesa de Yukio Mishima

2012-02-01T18:30:00.003+01:00

Un koan és un gènere literari xinès que procedeix del budisme i preten provocar il.luminacions i revelacions al lector. A la tradició Zen, es presenta com un problema que el mestre presenta al novici i que aquest ha de resoldre allunyant-se de la raó i apropant-se més a un nivell de consciència propiciat per la meditació que li permet la la visió d’una possible solució.
Doncs bé, Yukio Mishima (Tòquio, 1925 – 1970) a la seva obra El pavelló daurat (1956) intrerpreta a través d’un koan, que es titula Nansen mata un gat, un concepte de bellesa que és ben difícil d’entendre, acostumats a Occident a exercir més la capacitat lògica i racional per a solucionar els problemes que se’ns presenten.
El koan citat és el següent:
En la época Tang vivía en el monte Nan Chuan un famoso sacerdote: Pu Yuan, llamado también Nan Chuan (Nansen en japonés) por el nombre de la montaña. Un día que todos los monjes habían ido a segar al monte, un pequeño gato hizo su aparición en el desierto y tranquilo templo. Fue un acontecimiento. Todo el mundo corría detrás del gato. Lo atraparon. Pero luego hubo una disputa entre los monjes de los edificios Este y Oeste: se trataba de saber quién se quedaría con el gatito para cuidarlo. Visto lo cual, el padre Nansen cogió al gato por la piel del cuello, apoyó la hoz en su garganta y dijo: «Si alguno de vosotros puede pronunciar la palabra, el gato está salvado; si no, morirá». Nadie pudo responder y el padre Nansen mató al animal en el acto.
A la noche llegó Choshu, el primero de los discípulos. El Prior le contó lo ocurrido y le preguntó qué pensaba de ello. Choshu, sin pensárselo un segundo, se quitó las sandalias, se las puso sobre la cabeza y se fue.
El padre Nansen se deshizo en lamentaciones: «¡Ah, sólo con que hoy hubieses estado tú aquí! ¡El gatito se habría salvado...!».

Una vegada explicat el koan sorgeix la interpretació que fa Mishima a través dels protagonistes per captar el concepte de bellesa. El gat simbolitza la bellesa i els dos grups de novicis es barallen per ell perquè volen poseir-la però la bellesa s’ofereix a tothom però no pertany a ningú que és la interpretació de Kaskiwagi, però que es comentada per Mizoguchi (el protagonista principal): Porque, si bien la Belleza puede ofrecerse a cualquiera, ella no pertenece a nadie. La Belleza -¿cómo decirlo?- sí... es como una muela cariada, que nos roza la lengua, nos la agarra, nos hace daño, que yergue su existencia como un alfiler. Finalmente, no podemos ya más con el dolor y el dentista nos la arranca. Entonces, al contemplar en el hueco de nuestra mano aquella pequeña cosa marrón, sucia, sanguinolenta, uno se dice más o menos: «¿Es esto? ¿Es esto lo que me hacía tanto daño, lo que no cesaba de recordarme su existencia de un modo tan desagradable, lo que me clavaba raíces tan tenaces? ¡No es más que materia muerta! [...]. Matar el gato significaba arrancar la muela que causaba dolor, extirpar la Belleza de raíz. ¿Quedaba resuelto el problema? Yo no lo sé. Las raíces de lo Bello, a pesar de todo, no habían sido cortadas; se mató a la bestia, pero no, tal vez, su belleza. Y es para burlarse de esta solución demasiado cómoda que Choshu se pone las sandalias sobre la cabeza. Él sabía, por así decirlo, que no hay otra solución sino soportar el dolor de muelas.

Mizoguchi acaba al final del llibre canviant de postura perquè si en un principi adopta la postura de Choshu que sap que la idea de bellesa existeix malgrat eliminem al gat, finalment apostarà per la postura de Nansen d’eliminació del gat per eliminar el dolor i les dispustes. Mizoguchi crema el pavelló daurat, que idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. El pavelló daurat representa la bellesa en contra de la resta de la realitat que ens envolta i no permet una reconciliació entre el que desitgem i el que ens ofereixen. El jove novici està encadenant a un concepte que el determina i decideix que la bellesa és la seva mortal enemiga. Aposta així més per l’acció que per el coneixement. El protagonista aconsegueix alliberar-se d’aquest concepte de bellesa que no el deixa viure. De fet el llibre finalitza amb aquestes paraules: Volia viure.

No he pogut evitar pensar en aquests models estètics actuals que provoquen que algunes dones es posin malaltes com a resultat de la confrontació a vegades mortal entre aquell ideal de bellesa inassolible i el seu propi aspecte físic.

Nina Berbèrova

2011-12-12T18:41:00.004+01:00

Enguany llegeixo més llibres de literatura que de filosofia. No és que estigui més lluny de la tasca filosòfica sinò que més aviat em sento més propera a ella a través de les obres literàries que em trobo per atzar a la biblioteca. En aquest cas començo la lectura d’un llibre que es titula El subratllat és meu, d’una autora russa injustament no gaire coneguda, que s’anomena Nina Berbèrova (1991-1993). Es tracta d’una autobiografía que es projecta en un viatge espiritual protagonitzat per la pròpia autora al llarg del segle XX.

En paraules de Berbèrova: He estimat i estimo la vida, i no menys que la vida (però tampoc no més) estimo el seu sentit. [...] Per a mi no existeix un sentit de la vida a part de la pròpia vida. La meva vida estava i està plena de sentit. L’existència és l’única realitat, darrera d’ella no hi ha res. Nosaltres no reflectim res, no intentem arribar enlloc, estem aquí i només aquí, i només l’ara té un significat. Sempre m’ha semblat indispensable desxifrar el sentit de la realitat (dins fora de mi) trobar el fil que uneix –una amb l’altra, i am el tot- les facetes aïllades d’aquest sentit [...] Vaig saber molt aviat que amb seny no s’hi neix, que “el nostre seny ens l’anem construint gradualment nosaltres mateixos” segons paraules de Txaadaiev. I vaig aprendre a construir aquest seny com vaig poder, en vaig aprendre i n’aprenc avui dia, i encara és poc per a mi, perquè només amb el coneixement pot viure l’home en relació amb l’eternitat, en coordinació amb els esdeveniments i els noms. Així, si estic davant del quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer, percebo la cadena que reté fortament Homer, Aristòtil, Rembrant i jo mateixa, que estic plantada davant del quadre. Com una xarxa d’artèries i venes que porta sang de l’un a través de l’altre cap al tercer, i finalment cap a les meves pròpies venes. Ens trobem en una mateixa fila que és indestructible si jo no la destrueixo. Jo, però, no la destrueixo perquè aquesta sang em dóna un buf d’escalfor que recorre la meva persona, i estic viva gràcies a ella, i m’obre la porta als raonaments i als impulsos imaginatius, els quals, al seu retorn, m’ofereixen la possibilitat de fer meu tot el sistema de símbols i mites amb què ha viscut la humanitat des del primer dia que s’inclinà davant del sol.

Aquest llibre que narra l’experìencia vital de l’autora com un camí d’autoconeixement i de transformació està ple de fragments literaris que mereixen ser citats i que plasmen la unió indisoluble entre coneixement, espèrit i història. Només amb les 65 pàgines que he llegit es tracten temes tan diversos com la llibertat, la transcendència, la consciència, el coneixement i la ciència que es desenvolupen a partir de les seves vivències.

Per acabar un altre fragment que era en realitat el desencadenant d’aquest petit article però que ha resultat ser el que ho acaba. Aquestes són les seves paraules: La vida quotidiana i el pa de cada dia són el pla horitzontal de la nostra existència comuna; no parlaré d’ella ara, sinó de les seves verticals. En altre temps hi havia molt poca gent que visqués en al dimensió vertical (l’intel.lecte), i els que hi vivien patien sovint una sensació de culpa envers la resta dels altres, que vivien en la dimensió horitzontal. Actualment tothom que vulgui pot aprendre a viure en vertical amb la consciència tranquil.la. Per aconseguir-ho són imprescindibles tres condicions: voler llegir, voler pensar, voler saber. Com va dir Jaspers: no cal aprendre a tossir ni a esternudar; però sí que cal aprendre a pensar. Raonar és quelcom que s’ha d’aprendre. Raonar no és una funció de l’organisme.

Finalment, de forma casual cercant la imatge del quadre que cita N. Berbèrova he trobat que el filòsof Paul Ricouer creu que aquesta obra de Rembrandt representa perfectament la tasca filosòfica. Podeu trobar la informació en aquest enllaç:

http://www.filosofiayliteratura.org/forofilosofia/textos/ricouerfilosofia.htm

Relacions entre la filosofia i la literatura

2011-10-23T11:41:00.006+02:00

Ha estat tot un descobriment llegir a Iris Murdoch. Una filòsofa que ha desenvolupat, entre altres temes, les relacions que se poden establir entre la literatura i la filosofia. De fet, puc afirmar que la filosofia en majúscules, palpita a través de les seves obres literàries. Representa tota una demostració de que no cal fer grans obres teòriques de filosofia moral per explicar i comprendre la naturalesa moral de les persones. Segons Murdoch, el llenguatge quotidià s’adequa molt bé a la tasca filosòfica. Crítica, per aquest motiu, la tradició analítica contemporània que preten fonamentar la moral a partir de l’anàlisi exclusiu de la lògica del llenguatge. Proposa un discurs descriptiu i narratiu que tingui en compte les circumstàncies i el context que envolta a les accions enfront de postures presuntament objectives i cientifistes com els plantejaments behavioristes que empobreixen i redueixen les accions humanes a simples fragments aïllats del món.

Rescata la idea contrària a moltes veus contemporànies de fer servir els mites i les metàfores com a eines que ens proporcionen visions enriquidores i realistes del món. Mites i metàfores que provenen d’expressions artístiques, literàries i musicals i que ens apropen al model de la visió de l’autèntica realitat que s’inspira al mite de la Caverna de Plató. Aquesta nova mirada que ens poposa Murdoch és una clara pretensió de defensar l’ètica com un coneixement pràctic. Una de les idees que més m’ha impactat és l’allunyament de fer servir la raó com a instrument de coneixement moral i filosòfic. Són els sentiments, les circumtàncies que ens envolten, les experiències vivides i la palpitant vida interior, alguns dels elements claus que poden fer possible una “visió” metafòrica de la nostra moralitat. I què millor recurs que la mateixa literatura per iniciar-nos en un viatge d’aquestes característiques?

Recomano la lectura de A Fairly Honourable Defeat Aquesta obra ataca els usos abusius que fem del llenguatge filosòfic i com aquest s’allunya del coneixement pràctic. Així, alguns dels protagonistes d’aquesta novela, com Rupert, Julius, Axel i Morgan són els intel.lectuals que dominen el llenguatge de la filosofia moral, elaboran eloqüents discursos teòrics de la bondat, l’amor i la veritat. Paraules que no es corresponen amb una bona praxi. Tots menteixen, no saben estimar i inclús exerceixen certes accions manipuladores sobre tots els demés. El mateix Julius, un jueu supervivient d’un camp d’extermini, és capaç de fer experiments amb les persones que li envolten per aconseguir demostrar teories puerils. Rupert, un dels grans protagonistes, que gaudeix de molt bona reputació i d’una moral intatxable, expressa els seus coneixements teòrics sobre el bé i l’amor, però mostra clares contradicions quan afirma que el seu fill Peter necessita amor, però ell, el seu pare no sap fer-li ni una abraçada .

En contrast absolut es presenten altres protagonistes que es mostren aparentment com a mediocres en l’àmbit intel.lectual però que actúen en l’àmbit pràctic amb alçada moral. És remarcable el personatge de Tallis, que resulta magistralment descrit, com una persona immersa en el fracàs absolut, que viu a una casa plena d’escombraries i una cuina on emmagatzema innombrables ampolles de llet podrides. Tallis, careix de discursos teòrics, pregunta en varies ocasions si és bó o dolent robar, quan descobreix que Peter, el fill de Rupert, és un lladre. Però resulta ser l’únic personatge del llibre que sap estimar sense condicions a una dona que li ha abandonat, que cuida a un pare que sempre l’ha maltractat, al mateix fill de Rupert que aquest no sap estimar, que participa en accions solidàries per ajudar a la gent i és, a més, l’únic que no es deixa manipular per Julius.

Per acabar he trobat aquest vídeo d’una entrevista a Murdoch on poden trobar comentaris molt interessants de les relaciones entre filosofia i literatura.

La constitució de la moral

2011-09-06T17:15:00.007+02:00

Mary Midgley és una filòsofa moral anglesa nascuda l’any 1919. Un dels principals temes que tracta és la idea que la ciència no proporciona un coneixement capaç d’explicar tots els àmbits del coneixement. Ataca, doncs, el reduccionisme científic quan intenta explicar el comportament humà a partir de la biologia, l’evolució o la genètica. Un dels reduccionismes que més ha combatut és el del divulgador Richard Dawkins.

Una de les grans preocupacions de Midgley és explicar la naturalesa de la constitució moral humana. Un darrer assaig The Solitary Self, mostra l’existència d’una tendència natural de l’ésser humà col.laborativa, que ha estat combatuda per diferents sistemes polítics i socials al llarg de la història. Qüestiona la idea acceptada, de forma general que mostra que les accions humanes venen guiades per interès propi. En concret, la tesi del gen egoísta de R. Dawkins.

Midgley no nega que existeixi una tendència a l’interès egoista, però defensa que es deriva, més aviat, d’una herència cultural no natural, heretada de la Il.lustració i d’autors com a Hobbes i la seva teoria del contracte social. Segons aquesta autora, uns dels elements claus que constitueixen la moralitat humana és la consideració i la simpatia als demés. Com afirma l’autora al Compendi d’Ètica de Peter Singer: Les normes, ideals, gustos i prioritats comuns que fan possible una moralitat comuna es fonamenten en alegries i penes compartides i totes requereixen una simpatia activa. La moralitat no només necessita conflictes (com afirmava Hobbes) sinó la disposició a cercar solucions compartides a aquests. I això només pot donar-se, de la mateixa manera que el lenguatge, a éssers naturalment socials. Aquest fragment entronca directament amb un altra idea que cita amb el seu darrer assaig: Com va expressar Darwin, som éssers a la Terra, obligats a interactuar constantment entre nosaltres i els complexes ecosistemes dels quals som una ínfima part. Per a nosaltres les lligadures socials no suposen únicament restriccions, sinò línees de vida”.

apunts Ètica 1r Batxillerat

2011-05-02T20:21:00.002+02:00

Els apunts de la unitat didàctica 6. Les teories ètiques.

La nàusea de Jean- Paul Sartre.

2011-04-17T21:30:00.009+02:00

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.

la paradoxa de la llibertat

2011-03-20T20:51:00.009+01:00

Hem vist que definir la llibertat constitueix una qüestió filosòfica realment complexa. Si per aproximar-nos a assolir aquesta tasca hem distingit, en primer lloc, entre la llibertat interna i l’externa i, a continació, hem analitzat com l’existència de la llibertat interna és difícil de demostrar. Continuam la indagació del que suposa la llibertat en les nostres societats industrials i la seva relació amb la felicitat. A Occident s’ha estès la creença d’un dogma que proclama que a més possibilitats d’elecció més llibertat i, per tant, més benestar.

Un psicòleg, Barry Schwartz, publicà el 2004 un llibre titulat The Paradox of Choice: Wy More is Less? que qüestiona aquesta tesi. Segons Schwartz, la immensa oferta existent en el món capitalista més que proporcionar-nos llibertat ens tiranitza. Per tot això, l’aparent llibertat d’escollir entre moltes possibilitats es presentada com a paradoxa: l’increment de possibilitats d’elecció no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció sinó insatisfacció o decepció i comporta comporta paràlisi i no llibertat. Penseu l’elecció, d’un mòbil o d’un paquet de galetes davant d’una oferta de centenars.

Segons Schwartz el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives basades en decisions amb menys opcions on el resultat és més satisfactori.

Els comentaris es desenvoluparan a partir d’un programa de Redes on Eduard Punset entrevista al psicòleg Barry Schwartz.

Redes 52: Por qué más es menos

Entrevista escrita a Barry Schwartz

Epistemologia

2011-02-20T20:28:00.004+01:00

Acabem la unitat amb un vídeo que ofereix les principals teories del coneixement que s'han desenvolupat al llarg de la història. Comença amb Plató, Aristòtil, Pirró, segueix amb el racionalisme de Descartes, l'empirisme de Hume i acaba amb la filosofia analítica que és un moviment del segle XX.

És interessant com el documental realitza una introducció del tema analitzant la importància que té l'estudi del coneixement, les seves conseqüències socials i la relació existent entre el que és real i la veritat. Els comentaris poden ser sobre aquestes qüestions o algun aspecte que us hagi cridat l'atenció. Algunes de les teories poden presentar algunes dificultats de comprensió però no us preocupeu i fixeu-vos en els autors que hem treballat a l'aula. La resta d'autors us poden servir com a preàmbul de l'assignatura Història de la filosofia de 2n de Batxillerat.

També us he penjat els vídeos que vam veure de Descartes la setmana de viatge a la neu.

L'escepticisme

2011-01-23T20:01:00.004+01:00

Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

Els escèptics recorren a tres arguments:

1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.

2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.

3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.

L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).

Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.

Per acabar, un vídeo, aquesta vegada de deu minuts, on E. Punset mostra les relacions que pot establir-se entre l’escepticisme i el coneixement científic. Ja sabeu, mantingueu una discussió crítica entre tots.

Teoria M

2010-12-19T20:49:00.004+01:00

Darrer missatge de l'any per penjar-vos un documental sobre la Teoria M, que va introduir Jeroni Mestre el dijous passat. Aprofit per a felicitar-lo a ell i també a Martí Suau per les magistrals exposicions que van impartir sobre la cosmovisió quàntica i que tantes preguntes van suscitar. En seguirem parlant a classe.

L'objectiu d'aquest vídeo és el d' aclarir dubtes i facilitar la comprensió d'aquesta part final del tema. Esper que en els vostres comentaris hagi diàleg entre valtros i que nos sigui un simple discurs individual. Per això, és necessari que es facin de forma paulatina i no tots de cop.

Esper, també que tingueu unes bones festes.

Cosmovisió científica

2010-11-28T21:34:00.005+01:00

Una cosmovisió és una teoria de la realitat que té una persona, època o cultura, a partir de la qual s’interpreta el món i a si mateix en el món.

Una cosmovisió és científica quan aquesta teoria o explicació del món és proporcionada per la ciència. En la formació d’una cosmovisió científica podem comptar amb disciplines científiques com poden ser la física, la astronomia i la cosmologia. No totes les cosmovisions tenen que ser científiques, de fet si us passetgeu per la xarxa trobareu cosmovisions de tota mena, com antropològiques, d'una forma de vida urbana, rural, d'un nin mut, d'una dóna...És a dir, la teoria de la realitat que té un nin cec fonamentarà una interpretació del món, ben distinta a la de un nin normal. De la mateixa manera, la cosmovisió d'un jueu a l'epoca nazi o la de qualsevol cultura indígena que heu treballat en el tema anterior.

Per començar podeu veure aquest vídeo que revisa els models cosmològics que s’han format en els darrers 3000 anys, així com també explica críticament la teoria del Big Bang. Per últim, es mostra també el desenvolupament tecnològic que ha permès observar l’Univers.

apunts etica: unitat didàctica 2

2010-11-15T20:14:00.004+01:00

El pròxim dia de classe començarem la unitat 2 que correspon a la diversitat cultural. La podeu descarregar en el següent enllaç:

Unitat didàctica diversitat cultural

Nines-mares

2010-11-04T20:27:00.004+01:00

Amb només 10 anys, una nena va donar a llum dimarts passat un nadó de prop de tres quilos en un hospital de Jerez de la Frontera. La mare i el fill van rebre l'alta mèdica aquest mateix cap de setmana, ja que tots dos estaven en perfectes condicions després del part natural. El pare, segons la família, també és menor, malgrat no ha transcendit l’edat exacta i tots dos convivien a Romania. La Junta d’Andalusia, que es va assabentar del cas per mitjà del centre hospitalari farà un seguiment del cas per decidir si la mare i el nadó poden continuar vivint en el nucli familiar matern. La Junta d'Andalusia, que es va assabentar del cas per mitjà del centre hospitalari, perquè la jove no està ni empadronada ni escolaritzada, va explicar ahir que s'està estudiant si la mare i el seu fill poden continuar vivint en el nucli familiar matern. És important constatar que el cas ha sorprès tant a la comunitat gitana espanyola i romanesa, que afirmen que malgrat l’edat de casament entre ells acostuma a ser més temprana, troben inacceptable un cas com el produït al nostre país.

El fet, és analitzar un cas que va en augment, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2008 unes 178 nines menors de 15 anys van ser mares i uns 500 embaraços no es van dur a terme per avortament. Per últim no podem oblidar-nos de les conseqüències adverses que poden anar des de problemes en el futur desenvolupament de la criatura, com la interrupció del propi desenvolupament de la nina, i les òbvies seqüeles psicològiques que es deriven d’una situació difícil d’assimilar a una edat tan temprana.

Els comentaris que heu de fer són en referència als continguts apresos fins ara, com són:

-els valors adoptats pels avis, la mare, la comunitat romanesa i els vostros.

- la responsabilitat de tots els membres esmentats.

-l’autonomia/heteronomia moral dels implicats.

-ètica, moral i immoralitat.

-propostes que puguin solucionar el problema.

Què és l'ésser humà?

2010-11-02T20:20:00.004+01:00

Comencem la segona unitat que tracta sobre antropologia, en concret, a la qüestió filosòfica què és l'ésser humà. Des de la paleontologia i la biologia ens apropem a una definició de la que no podem prescindir però tampoc quedar-mos només amb aquesta si volem desenvolupar una definició que no sigui reduccionista i abarqui tota la realitat que ens ha constituit com a humans. Així la pregunta clau en aquesta ocasió és quin factor dels que es mostren en el vídeo és l'essencial per l'evolució dels primats cap els humans?

Sòcrates

2010-10-10T21:58:00.001+02:00

Els filòsofos anteriors a Sòcrates van iniciar una investigació de la naturalesa (physis), cercant els origens (arkhé) i els elements que composaven l’Univers a través d’un mètode racional i en molts casos empíric, basat en l’observació i l’experiència. D’altra banda, en Sòcrates –i els sofistes- representen el gir antropològic cap a una filosofia que es centra en l’home i en la ciutat. Sòcrates no va deixar escrit res i s’ha fet famós per la seva forma de viure i de morir. La seva actitud filosòfica s’ha considerat modèlica en quant al coneixement i es mostra en una de les més cèl.lebres frases de la història de la filosofia: Sé que no sé res. El reconeixement de la ignorància d’un mateix correspon al primer pas d’un camí que ens condueix a la saviesa.

L'actitud crítica

2010-09-26T13:04:00.006+02:00

En aquestes primeres setmanes inicials hem fet una introducció del origen de la filosofia i una aproximació de la seva especificitat. En quant a l’origen de la filosofia existeixen moltes teories, però principalment es divideixen en dues, una primera que accepta la influència de teories de procedència oriental i que en conseqüència, no admet la filosofia com una creació únicament formada pels grecs, i, una segona via interpretativa, que descansa en la hipòtesi de que els grecs són els autors únics d’aquesta invenció que anomenem filosofia.

Tradicionalment s’ha acceptat que la filosofia es dóna com a racionalització del mite, més conegut com el pas del mite al logos, però existeixen autors que ens proporcionen altres claus interpretatives d’aquesta transició. És el cas de K. Popper que defensa que la creació de la filosofia a Jònia, més que a una substitució del mite per alguna cosa més “científica”, es produeix per un canvi d’actitud, una actitud crítica. En lloc de conservar el dogma de la tradició del mite es questiona el que s’havia considerat veritat aquell moment i es formulen teories a partir de l’observació de la realitat. És passa, doncs, de la tradició del mite a la tradició crítica i, per tant, del sorgiment del coneixement científic.

Inici de curs

2010-09-12T19:36:00.004+02:00

Comecem un nou any escolar. Vull donar-lis la benvinguda als meus nous alumnes de l'IES Llorenç Garcies d'Artà i saludar als que encara me segueixen dels anys anteriors, desitjant als de l'IES Can Peu Blanc de Sa Pobla un bon segon any de batxillerat. Ja sabeu seguiu convidats a participar fent molts, molts de comentaris en aquest bloc.

Aquest post és dirigerix als alumnes de 4r d'ESO am l'objectiu d'enviar la primera unitat didàctica de l'assignatura d'Educació ètico-cívica. Podeu imprimir-la pitjant l'enllaç que hi ha a sota.

Apunts unitat didàctica 1

La primera cèl.lula sintètica

2010-05-23T12:52:00.002+02:00

Aquesta vegada m'agradaria comentar un article que ha sortit avui a El País, sobre les repercusions ètiques i socials que poden derivar de la creació de la primera cèl.lula sintètica per Craig Venter.

L'article és de Javier Sampedro i és el següent:

La creación de la primera célula sintética, anunciada por el científico y empresario Craig Venter (uno de los padres del genoma humano), ha causado una perplejidad extendida. Los bioéticos saludan en general las posibilidades que abre la técnica, pero niegan que suponga la creación de "vida artificial". El Vaticano se ha puesto "en guardia contra un salto a lo desconocido". Muchas voces han mencionado los riesgos bioterroristas y de seguridad pública. El presidente Obama ha encargado un informe a sus propios asesores. Y casi todos los sectores -empezando por el propio Venter- piden regulaciones legales de una técnica poderosa e impredecible.
El equipo de Venter anunció en la revista Science la creación de la primera "célula sintética". Su genoma está copiado de un genoma natural, el de la bacteria Mycoplasma mycoides, pero ha sido sintetizado por métodos químicos de la primera a la última letra.
La célula sintética es idéntica a su modelo natural, y por tanto no es útil en sí misma, sino como prueba de principio: la técnica funciona, sirve para generar células vivas a partir de una mera secuencia genética guardada en un ordenador, y a partir de ahora podrá usarse para crear otros organismos con genomas más inventivos.
Los principales objetivos de Venter son energéticos, como diseñar bacterias que produzcan combustible a partir de la energía solar y el CO2 atmosférico. Pero su trabajo agita el fondo de mares filosóficos muy hondos. ¿Es un texto -una secuencia genética- lo que define la frontera entre la materia viva y la inerte? Mucha gente, empezando por Aristóteles, cree que esa frontera es el élan vital, un impulso interior e inmaterial que anima a todo organismo.
Pero, si el élan vital puede sintetizarse en un tubo de ensayo, ¿no habría que cambiarle el nombre, al menos? Y si es un texto, no es muy largo: el genoma de la célula sintética mide un millón de bases, o letras de ADN. La Biblia tiene tres millones de letras.
Reacción tibia
"El hombre procede de Dios, pero no es Dios", ha dicho Domenico Mogavero, jurista de la Conferencia Episcopal italiana, en el diario La Stampa. También dijo: "Es la naturaleza humana la que da dignidad al genoma humano, y no al contrario". Su colega el arzobispo Bruno Forte declaraba al mismo tiempo su "admiración" por una manifestación tan elevada de la inteligencia humana. La reacción de la Iglesia ha sido tibia.
El presidente de los Estados Unidos, Barack Obama, encargó a la Comisión Presidencial para Asuntos de Bioética que analice las implicaciones de esta tecnología: tanto sus riesgos como sus beneficios potenciales sobre la medicina, el medio ambiente y la seguridad. La comisión deberá publicar en seis meses sus recomendaciones al Gobierno federal, en lo que puede conducir a la primera regulación legal de la creación de células sintéticas.
Arthur Caplan, de la Universidad de Pensilvania, que no sólo es uno de los bioéticos más respetados del mundo, sino también uno de los que mejor conoce estas investigaciones, opina que "el logro de Venter parece acabar con el argumento de que la vida requiere de una fuerza o poder especial. No dudó en clasificar el hallazgo como uno de los más importantes de la historia de la humanidad, y dijo que "echa por tierra una creencia fundamental acerca de la naturaleza de la vida". Lo equiparó, en ese sentido, a los descubrimientos de Galileo, Corpérnico, Darwin o Einstein.
Caplan es uno de los bioéticos que llevan más de 10 años examinando las implicaciones de esta tecnología, junto a Mildred Cho, del centro de ética biomédica de la Universidad de Stanford, o a Daniel McGee, un teólogo del departamento de religión de la Universidad de Baylor.
Pero algunos colegas de Caplan, y también algunos científicos, han considerado exagerado el anuncio de Venter. Sus críticas se pueden resumir con una frase del biólogo molecular y premio Nobel David Baltimore: "Venter no ha creado vida, sólo la ha imitado". El ingeniero biomédico James Collins, de la Universidad de Boston, coincidía con él en la revista Nature: "Los científicos no saben lo suficiente acerca de la biología como para crear vida". Collins admite que el trabajo es un importante avance en la ingeniería de organismos, "pero no significa que fabriquemos nueva vida desde cero".
El genoma sintético no es exactamente igual al de la bacteria natural. Los investigadores , por ejemplo, han eliminado 14 genes implicados en la patogenicidad del Mycoplasma mycoides, que es un agente infeccioso del ganado. Es una precaución por si el organismo sintético se escapa. También lleva unas marcas de agua que permiten distinguirlo de la versión natural.
'Escribir genomas'
Pero nada de esto impide que la célula artificial sea indistinguible de un Mycoplasma mycoides por cualquier criterio (no genético), y por tanto las críticas de Baltimore y Collins son justas: Venter no ha creado "nueva vida desde cero". Para eso tendríamos que saber escribir genomas, en lugar de copiar los que ya existen. Éste, en el fondo, se puede considerar el objetivo final de la genómica.
Y entrando ya de lleno en la sección de ciencia ficción, el trabajo de Venter sí permitiría transmitir especies entre planetas. La información genómica (aggactt...) se podría transmitir en forma de pulsos electromagnéticos, y usarse en el planeta receptor para fabricar el organismo vivo a la Venter. Sólo hay dos problemas: que conocemos a nadie en otro planeta, y que el precio del experimento -40 millones de dólares- resulta poco competitivo a escala galáctica.
Volviendo a la Tierra, la empresa de Venter, Synthetic Genomics, ha firmado un contrato con la petrolera Exxon para diseñar un alga (unicelular) que produzca combustible. Si el proyecto llega a término, Exxon habrá invertido 600 millones de dólares en él. Por el momento, ése es el precio del petróleo biológico.
Preguntas y respuestas sobre la célula artificial
¿Es saltar el Rubicón?
Es saltar un rubicón. Ensamblar un genoma de un millón de 'bases' (las 'letras' del ADN) es un hito tecnológico que parecía imposible hace sólo unos años. Esta célula no es valiosa en sí, pero supone la prueba de principio de que se pueden crear células con genomas enteramente artificiales.
¿Puede usarse con fines bioterroristas?
Sí, pero habría que darles un premio Nobel a los terroristas. Diseñar un agente infeccioso horripilante se dice pronto, pero también en este terreno es muy difícil superar a la madre naturaleza, que ya nos ha regalado la peste, la viruela, el Ébola. Una preocupación más cercana es que se usen las secuencias de los patógenos ya existentes para fabricar uno. Se están estudiando medidas para impedirlo.
¿Es crear vida?
No desde cero. El genoma artificial es casi una copia exacta del de una bacteria natural. Es cierto que ha sido sintetizado "desde cero" en un sentido químico, pero no en un sentido matemático, porque parte de una secuencia de ADN almacenada en un ordenador. Crear vida desde cero implica saber 'escribir genomas'. Por el momento, sólo la evolución sabe hacer eso.
¿Llegaremos a crearla?
Sí. No hay ninguna objeción de principio, y por tanto se puede considerar un problema meramente técnico. Un gran problema meramente técnico. Pero habrá avances rápidos con métodos como la evolución artificial. Aun sin saber 'escribir genomas', esos métodos ya permiten superar a la naturaleza en cualquier gen concreto. Sus resultados son creaciones mitad humanas, mitad del azar. Y el azar no cobra royalties.

La banalitat del mal

2010-04-26T18:39:00.004+02:00

Hannah Arendt destaca la fragilitat no només de la democràcia sinó de qualsevol assumpte humà. Amb molta facilitat tendim a pensar que la situació en la que vivim no pot canviar substancialment: som animals de costums. La tendència psicològica de no acceptar el canvi hi és en tots els àmbits humans. Mentre vivim ens costa acceptar que morirem, si som rics ens costa pensar que podem ser pobres, quan som joves ens costa acceptar que un dia serem vells...

Hannah Arendt, alemanya i jueva, li va tocar viure d’una forma directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent i que va esclatar de forma inesperada, canviant la vida de milions de persones: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya i el sorgiment del totalitarisme. Al 1941, fugint del nazisme, s’estableix a Nova York. Hannah Arendt en la seva obra L’origen del totalitarisme vol comprendre el que havia passat, “jo només vull comprendre”, ens diu.

El 1961 Hannah Arendt va rebre l’encàrrec de la revista americana The New Yorker d’informar sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial, que es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia.

Hannah Arendt va realitzar un anàlisi del procés i va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem. Arendt ens descriu a Eichmann com una persona corrent. Era un home de la massa, no era brutal, ni semblava “dolent”, ni tan sols mostrava odi cap els jueus.
“Me impresionó la manifiesta superficialidad del acusado, que hacía imposible vincular la incuestionable maldad de sus actos a ningún nivel más profundo de enraizamiento o motivación. Los actos fueron monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que estaba siendo juzgado- era totalmente corriente, del montón, ni demoníaco ni monstruoso” Hannah Arendt. La vida del espíritu. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1984. Pàgina 14.

El que intentarà Hannah Arendt és entendre com això va ser possible, com una persona normal, sense cap interès, banal, pot esdevenir un gran criminal.

Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista. En L’origen del totalitarisme, Arendt, destaca que el totalitarisme es caracteritza per la desaparició de la política. La democràcia és un sistema polític que ha afavorit una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder, i per tant no amaga tot allò negatiu de les accions humanes. Arendt considera que aquesta crítica és injusta, no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués absolutament”.¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina 50. Els éssers humans perden la seva condició humana, són reduïts a coses, se’ls nega la capacitat d’actuar i pensar lliurament. L’adoctrinament, mitjançant una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar que apareguin. Eichmann no era un home dolent, sinó que no tenia motius per fer el bé perquè havia deixat de pensar.

La polèmica que va generar l’obra Eichmann a Jerusalem es situa justament en aquest punt. Alguns crítics la titllen d’antisemita. Aquests crítics van interpretar que estava alliberant de tota culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i en extensió a tots els que hagueren intervingut directa o indirectament en l’Holocaust. No eren responsables ni culpables, doncs les seves decisions que van comportar milers de morts en camps d’extermini no poden ser considerades autèntiques accions, perquè no eren preses en llibertat. S’havien convertit en una simple peça de l’engranatge burocràtic; no eren ells qui actuaven, sinó el sistema.

Hannah Arendt va intentar en nombroses ocasions desmentir aquesta conclusió del seu anàlisi. Hannah va voler distingir la comprensió dels fets de la justificació d’aquests. Per a Hannah la responsabilitat és sempre individual. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té la última paraula per a seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah no va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables, ningú és culpable”. Les decisions les varen prendre determinats autors i els que han de respondre sobre les seves decisions són les persones concretes que les van prendre. Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable.

Amartya Sen

2010-04-11T19:01:00.003+02:00

Amartya Kumar Sen (Índia- 1933) és un economista i professor universitari àmpliament reconegut pel seu treball en temes de fam, teories del desenvolupament humà, l’economia del benestar i els mecanismes subjacents a la probresa. Rebé el Premi Nobel d’Economia l’any 1988 pel seu treball en el camp de l'economia del benestar. i actualment és professor d’economia i filosofia a Harvard.

En front de teories ètiques i polítiques que reivindiquen una societat ideal, com la “comunitat ideal de parla” d’Habermas i la “posició original” de J. Rawls, Sen defensa una idea de justícia que estigui construida en un món real. La societat ideal no existeix, admet, però sí que podem trobar-se solucions per a combatre les injustícies. En el seu últim llibre La idea de la justícia analitza aquesta idea. Els filòsofs s'han equiviocat en el tractament de la justícia per apropar-se a l’assoliment d’una societat justa a través d’institucions justes. Entre ells, en el segle XX ha destacat John Rawls amb la seva teoria de la justícia com equitat. Amarthia Sen, tracta d’invertir aquesta perspectiva detectant la injustíca que es dóna en cada un dels humans. L’eliminació de la injustícia, manifesta, com a principi de justícia. És contra la injustícia i no en nom de la societat ideal justa que es podem apropar-nos a una major equitat en el món.

L’aportació revolucionària de Sen al desenvolupament dels indicadors econòmics i socials és el concepte de “capacitat”. Un govern ha d'esser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans no només en base a la seva economia o estadístiques farcides amb percentatges de població escolaritzada, malnutrició, de salut... Per exemple, als EUA els ciutadans tenen el dret constitucional a votar. Per a Sen això no significa res, es pregunta si es reuneixen totes les condicions perquè els ciutadans puguin exercir la seva "capacitat" de vot. Aquestes condicions poden ser de molts tipus variat, des de l'accés a l’educació fins a que els ciutadans tinguin mitjans de transport per accedir a les urnes. Només quan aquestes barreres han estat superades es pot dir que el ciutadà pot exercir la seva elecció personal. L’autor estableix un lligam entre la justícia i el que anomena “capacitat”. “Aquesta noció permet tenir en compte el fet que un infant mal alimentat, encara que vagi a l’escola, tindrà menys capacitat per aprendre que un infant ben alimentat. Els dos tenen accés als mateixos serveis educatius però no disposen de la mateixa capacitat”. Ara bé, “si doneu les mateixes possibilitats d’accés a la medicina a homes i dones, aquestes viuran més anys degut a factors biològics”. No seria just, però, deduir que cal donar a les dones un accés inferior als homes a la medicina.

Sen explica el següent: “si veig una persona maltractada, em preguntaré sobre les raons de l’agressor, i si decideixo que aquestes raons no són acceptables, cal passar a l’etapa superior i compartir el diagnòstic, intentar convèncer als altres de manera que la injustícia sigui reconeguda per tots. Per això es tant important la educació”. En el cas dels que pensen que no cal educar a les dones, Sen diu que “la superioritat d’un argument es manifesta per la seva capacitat d’imposar-se a un altre durant una discussió oberta en la qual cadascun dels participants disposa d’informació, i si algú rebutja aquest intercanvi d’arguments degut als seus prejudicis (com els homes educats en una societat sexista) no pot contribuir al raonament públic. La informació és essencial en el debat públic per determinar el que és just i el que és injust”.

Una conclusió d’aquest economista és que “no sé que és un món just, sé que podem fer el nostre món més just”. Concreta el tema dient que “avui dia hi ha nombroses injustícies evidents: les fams, la persistència de malalties en estats pobres quan es disposa de medicaments, l’analfabetisme, la tortura practicada en estats que són pilars de l’establishment mundial. Si s’arreglen aquests problemes, el món no serà perfectament just, però ho serà bastant més”.

Per acabar, podeu fer comentaris a partir d’una entrevista i un article d’opinió recentment publicats a El País.

Entrevista a Amartya Sen
article d'opinió

Epictet

2010-03-14T18:40:00.009+01:00

Estem estudiant el concepte de felicitat com a un dels grans temes de l’Ètica. Hem vist que està acceptat de forma universal que hom cerca la felicitat, però com Aristòtil afirma, el que manca és trobar una definició del que és aquesta. Aquest autor defensa una teoria eudemonista, centrada en l’autorealització (la pràctica de la virtud d’acord amb la raó: el terme mitjà) i els cínics i estoics una felicitat que es basa en la autosuficiència, entesa pels primers, com a llibertat absoluta i pels segons com la impertorbabilitat. Entre els últims, existeix un filòsofof grec, Epictet. La palabra epiktetos en grec significa “comprat”. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Turquia). Va arribar, encara nen, a Roma com esclau d’Epafrodit, qui li va pagar els seus estudis de filosofia. Va ser manumès als voltants de l'any 93. Epictet es va dedicar plenament a l'ensenyament i de la mateixa manera que Sòcrates, no va escriure res. Un dels seus deixebles, Flavi Arrià, va conservar les seves ensenyances .

El seu pensament estava basat en les obres dels antics estoics. Els textos que es conserven mostren que la noció de eudaimonia (felicitat), també està fonamentada en la pràctica de la virtut. En aquesta ocasió, consisteix en assolir la ataraxia (impertorbabilitat) i l’autosuficiència, és a dir, l’autocontrol i, sobretot, a acceptar el destí individual tal i com ha estat predeterminat. Sobre allò que no podem decidir nosaltres (com el caure malalts o gaudir de la sort, per exemple) no hem de preocupar-nos ni dedicar-li esforços inútils, doncs, està en mans del Fat o de la providència divina. Però no tot està determinat sinó que també existeix la llibertat, el que nosaltres volem ésser, el que hem escollit. A la primera categoria pertanyen la salut, les riqueses materials, la fama, els honors i coses similars, mentres que a a segona s’inclouen conceptes com el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions.

La conseqüència principal d’aquest enfocament és que no hem de permetre que les coses externes influeixin en les nostres determinacions ni alterin el nostre ànim, perquè no hi són sota el nostre control i no podem fer res per evitar-les. Però sí que depèn de nosaltres permetre que ens afectin.

Epictet va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici (valoració). «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets”. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres.

"No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment" (Enquiridió).

Què us sembla la teoria d’Epictet? La podeu relacionar amb Aristòtil o la dels cínics.
Us deixo un enllaç amb una obra d’Epictet, Manual, per si voleu fer-li una ullada, també podeu fer comentaris.

Teoria ètica de Sòcrates

2010-02-21T19:43:00.005+01:00

Ha esdevingut un tòpic afirmar que Sòcrates és el creador de l’Ètica i fins i tot la va constituir com a ciència (episteme). Però, També hem d’incloure als sofistes, per llur interès per les ciències humanes, com la política, el dret i l’ètica.

Aquesta revolució comporta, com ja hem estudiat l’inici de curs, un canvi de sentit de les preocupacions del discurs presocràtic, que girava en torn a la cosmologia i a la física (physis) per la dimensió humana i social. Un testimoni d’aquest fet es mostra en un passatge del Fedre de Plató. Sòcrates i el mateix Fedre estan fent una passejada agradable pels voltants d’Atenes . Anaven descalços per l’aigua que s’escolava pel riu Illissos. Sòcrates, sorprès, descobreix la bellesa del paisatge, i aleshores Fedre li recorda: “..sembles un foraster i no del país. És ben cert que no surts mai de la ciutat per anar a l’estranger, ni tan sols surts, crec jo, fora de les muralles”. Sócrates li respon: “...sóc amant del coneixement. Els camps i els arbres no volen ensenyar-me res, i sí els homes de la ciutat”.

A més, també afegeix una nova escala de valors morals (axiologia). Enfront d’una concepció aristocràtica dels valors morals que es fonamentava en elements com els lligams de la sang o de la situació social, defensa una tesi revolucionària, que es basa en valors intel.lectuals o morals. L’home és bo o és dolent no per reconeixements públics ni per èxits materials, sinó per criteris interns. És a dir, proclama l’existència de la pròpia consciència, tot emprant la metáfora del daimon personal: “...des de la meva infantesa, des que va començar, porto dins una cosa que és com una mena de veu” (Apologia 31 d).

La teoria ètica que defensa Sòcrates és l’intel.lectualisme moral: Qui pensa correctament (qui posseïx coneixement) actua correctamente, així, doncs, la ignorància és el mal. Com més raonable sigui l’home, serà virtuós i, també, més feliç. La virtut, doncs, s’identifica amb la raó i aquesta identificació porta a la paradoxa socràtica que ningú fa el mal volent, o que només l’ignorant obra malament: “ Jo, doncs, estic gairebé segur d'això, que cap dels savis pensa que algun home per la seva voluntat cometi accions vergonyoses o faci voluntàriament males obres; sinó que saben bé que tots els que fan coses vergonyoses i dolentes obren involuntàriament” (Protàgores). Sòcrates considera que la causa del mal comportament dels homes és la seva desconeixença del bé; qui coneix el que esta bé mai no decidirà de fer el mal. Conèixer el bé implica a posar-lo en pràctica. De manera que l'error i la ignorància són la font de tota injustícia. Per això Sòcrates està convençut de que la seva tasca educativa es un bé per a tota la ciutat, ja que ajudar els altres a conèixer el bé, ajuda a la justícia de la ciutat. Després, Aristòtil afirmarà que el saber i la prudència no van necessariament junts, la prudència no és únicament saber, ha d'anar unida a la voluntad d'actuar justament.

Què hi penseu? Les males accions són producte del desconeixement o es pot saber el que està bé i actuar malament?

Nietzsche i la veritat

2010-01-24T19:26:00.002+01:00

En aquesta ocasió, en relació a l’unitat sobre el coneixement que estem treballant ara a classe, analitzarem el concepte de veritat per a Friedrich Nietzsche (1844-1900). És un filòsof alemany que destaca per la seva crítica implacable a la cultura, entesa de forma àmplia: moral, religió, filosofia, història, ciència, llenguatge... No és d’extranyar que ell mateix es definís a Ecce Homo de la següent manera: “ No sóc un home sóc dinamita”. És també conegut, com ja sabeu, com un dels tres “mestres de la sospita” juntament amb Marx i Freud.

L’any 1873 va escriure Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, un text breu, d’uns 14 paràgrafs, on tracta de forma específica el tema citat. Els que s’atreveixin i tinguin ganes (no és obligatori) poden llegir l’opuscle en el següent enllaç: http://www.nietzscheana.com.ar/sobre_verdad_y_mentita_en_sentido_extramoral.htm Si no ho enteneu, no passa res, faré a continuació, un extracte del llibre assenyalant le idees principals (no totes) per tal d’ajudar-vos a desxifrar els continguts i fer els comentaris pertinents.

Nietzsche inicia el seu relat donant-li l’aparença d’una faula o mite: uns certs animals en un món suposat inventaren el coneixement i d’aquesta manera es pensaren que eren molt especials. El coneixement, doncs, és una creació nostra “animals llestos inventaren el coneixement per a poder sobreviure” com escriu al primer paràgraf. A més, aquesta falsa creença és la causant d’una errònia concepció que tenim de la vida, d’una enganyosa imatge sobre la realitat.

La veritat en el text té dos sentits diferents (paràgraf 3). Un és el sentit moral, un altre és el sentit extramoral, pel qual Nietzsche mostra més interès. El primer és el que consisteix en la construcció de conceptes morals com a bó, dolent i que són concebuts com a eines per a dominar el món. En el segon sentit reflecteix la incapacitat humana per accedir al coneixement autèntic de la realitat, fins i tot, nega que ens puguem conèixer a nosaltres mateixos, referint-se a la veritat com a metàfora.

Nietzsche, ens aclareix que l’home construeix un pacte social del que és vertader i és fals (paràgraf 4). A partir d’aquesta convenció s’acceptarà com a veritat el que queda establert pel llenguatge. La mentida, per tant, consistirà en no utilitzar convenientment les paraules segons s’ha pactat de forma social. En el paràgraf 8, continua amb aquesta idea, defensant la tesi de que la veritat és una creació social, una invenció que l’ús i el costum han provocat que acabem creient que és vertadera. La veritat, no és més que una il.lusió, una ficció, una metàfora, però ens hem oblidat que la hem inventat i, aleshores, acabem convertint-nos en esclaus dels conceptes. En conseqüència, ens allunya i ens amaga com és en realitat el món perquè es creada per alguns per aconseguir més poder (voluntat de poder).

Com a contrapartida, expressa a partir del paràgraf 9, la seva definició de la veritat: el perspectivisme. Cadascun dels diferents éssers humans, té una percepció de la realitat i la pot concebre des d’una perspectiva diferent. No tenim, per tant, cap criteri per afirmar que una perspectiva és més certa que una altra. Proposa com alternativa a les concepcions que afirmen l’existència de la veritat única (Plató, Descartes) una teoria que accepta múltiples visions dels món i crítica, fins i tot, la veritat científica, perquè és una entre altres moltes veritats, totes elles igualment vàlides.

L'home encara no és humà

2009-12-20T12:31:00.003+01:00

Us escric el darrer article de l’any i també l’últim del tema sobre l’ésser humà. Esper molts, molts de comentaris i aprofit per desitjar-vos unes boníssimes festes.

Eudald Carbonell i Roure (1953) reconegut per les seves investigacions al jaciment d'Atapuerca, actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili i el director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Ha publicat, entre d’altres títols, Planeta humà (2000); Encara no som humans (2002); El naixement d'una nova consciència (2007) i La consciència que crema (2008). Al llarg d’aquesta quatrilogia analitza des de la seva experiència com a arqueòleg un nou concepte de l’evolució humana basat en la tecnologia, en comptes de la climatologia o la biologia, tal com fan les explicacions tradicionals. Segons Carbonell, la fabricació d’eines és la propietat que distingeix al gènere Homo de la resta d’éssers vius. La selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà des de fa uns 2 milions d’anys.

Carbonell defensa la tesi de que la humanització encara no s’ha assolit. Afirma que "encara no som humans". Per què? Perquè encara que el que defineix la humanitat sigui la tecnologia, per a ser veritables éssers humans, a més de disposar de tecnologia, cal compartir-la. I en aquest punt està el problema. Segons Carbonell "utilitzem la tecnologia per satisfer instints bàsics heretats dels primats no humans", amb fins egoïstes i per mantenir jerarquies. Ens comportem com a primats quan actuem en les nostres relacions socials, i també de manera no molt diferent de la resta de gèneres del nostre ordre pel que fa a les nostres construccions. Només quan aconseguim superar aquests instints i els avanços tecnològics beneficiïn la societat sencera (socialització). Avancem, doncs, gràcies a la socialització de les descobertes com la construcció d’eines i el fonc, el que ell anomena re-socialització constant.

Per això, cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguin patrimoni de tota la població seguint uns mecanismes innovadors, adequats als nous temps. Per obtenir aquest objectiu, cal fer pedagogia científica i social sobre què significa la integració de la diversitat a tots els nivells i també cal arribar a una consciència crítica d’espècie (la integració de tots els éssers humans en una sola espècie amb consciència planetària). Ara, per a arribar-hi cal que, aquest mateix segle, tota la humanitat sigui alfabetitzada. Si no se socialitza ràpidament el coneixement adquirit per la humanitat, si continuen augmentant les desigualtats socials i el consum de manera exponencial, la humanitat pot caure, diu, en un col·lapse, agreujat per factors com el canvi climàtic. De fet, Carbonell vaticina l'extinció de la meitat dels humans durant aquest mil·lenni, sobretot pels problemes ecològics.

En el seu darrer llibre, La consciència que crema, esposa que aquesta consciència crítica d’espècie ens permetrà arribar a una consciència operativa (la transformació del coneixement en pensament) i salvar-nos del col.lapse. Estableix un paral.lelisme entre l’era industrial que es va emportant per davant uns 150 milions de persones (un 10 % de la població) i la revolució científico-tècnica, actual que podria eliminar 1500 milions de persones. Aquest esdeveniment pot ser menor i pot portar-nos a un nou ordre si l’enfrontem bé: socialització, consciència crítica i consciència operativa. Així preconitza l’evolució de l’home actual cap l’home ex novo. Carbonell posa nom al que serà el «successor» de l'homo sapiens. Com expressa al seu llibre El naixement d’una nova consciència: l'homo exnovo, «l'homínid artificial del futur», que «serà una producció feta a la carta».«D'aquesta nova espècie, el més important serà la socialització del coneixement, que farà possible una vida millor per a tothom; en segon lloc, la solidaritat, com a valor amb vista a aconseguir una forta crítica d'espècie.»

El gen egoista de R. Dawkins

2009-11-23T20:42:00.001+01:00

Com hem vist aquest darrers dies, l’evolució biològica té la seva continuïtat en l’evolució cultural. El concepte mateix de cultura és en si mateix problemàtic. Existeixen moltes definicions de cultura, que se estableixen des de criteris molts diferents. En aquesta ocasió estudiarem el concepte de cultura que defensen autors que provenen del camp de la sociobiologia com R. Dawkins i Dennett. La concepció de l’ésser humà que podem extreure a partir d’aquesta teoria està fonamentada en la priorització de la dimensió biològica de l’home.

El filòsof nord-americà R. Dawkins es va donar a conèixer amb el seu llibre El gen egoista, publicat el 1976, que va popularitzar la visió de l'evolució des del punt de vista dels gens, i va introduir els termes mem i memètica. La seva teoria suposa una nova aportació a la teoria moderna de l’evolució. Els individus no sóm més que màquines creades pels gens per a la seva reproducció, per tant, la seua supervivència. “Som màquines de supervivència, vehicles autòmats programats a cegues a fi de preservar les egoistes molècules conegudes amb el nom de gens”. Per a Dawkins els humans, com els pèsols, només som esclaus dels gens. La teoria del gen egoista sovint es resumeix, quasi humorísticament, amb una frase de Richard Dawkins, que apareix en el seu llibre: “La gallina no és més que un invent de l'ou per poder produir ous”.

Resulta ser una teoria revolucionària perquè demostra que el factor fonamental de l’evolució no és el del bé de l’espècie, ni tan sols del grup, sinó de l’individu i concretament la de la supervivència dels seus gens, que fan servir els cossos com a receptacles que contenen els gens que perviuen durant moltes generacions. En aquest context, la moral -o, més estrictament, la nostra creença en la moral és simplement una adaptació introduïda per facilitar les finalitats reproductives.

Si per a la vida la unitat bàsica de transmissió de la informació és el gen, per a la consciència la unitat bàsica de transmissió de la informació ha de ser el mem Dawkins ha proposat el nom de “mems” (per semblança amb els “gens”) per tal de referir-se a les unitats mínimes de transmissió cultural, apreses per “contagi cultural”. “Mems” poden ser coses tan diverses com una cançó, una idea, una tècnica, etc. Els mems viuen i es reprodueixen per selecció cultural. I fins i poden haver mems cancerosos (o perillosos per a la continuïtat de la vida: la castedat en els religiosos, o les idees xenòfobes són també mems).

La religió segons Daniel C. Dennett, al seu llibre Breaking the Spell. Religion as a natural phenomenon estableix és un “mem”. La religió, doncs, és un comportament produït per una estructura memètica o imitativa i que se registra en la memòria dels individus. Tot això suposa que la religió es “repliqui” o “reprodueixi i pervisqui al llarg de moltes generacions. Dennett, no cerca una altra cosa que l’analisi darwinista de la religió des d’un punt de vista de la biologia evolutiva, però renuncia de forma explícita a un anàlisi racional filosòfic i científic que condueixi a una valoració del sentit de la religió.

Un “mem” suposa certa organització biològica, un aprenentatge per imitació o mímesi i un registre o memòria. Tenim, per tant, una herència de gens que constitueix la nostra biologia bàsica, però tenim també una herència de “mems” que constitueix la nostra cultura.

Comentaris: Què penseu sobre la teoria del gen egoísta?

L'estructuralisme de Claude Levi-Strauss

2009-11-08T12:14:00.004+01:00

Etimològicament, la paraula “antropologia” prové dels mots grecs “antropos” (que significa “ésser humà” ) i “logos” (ciència, o tractat); per tant és la ciència que té com a objecte l’estudi dels humans, en la seva realitat complexa. Malgrat el mot va ser usat per Aristòtil (s. IV a.C.), no apareix com a ciència estricta fins el segle XIX quan, vinculada a les necessitats del colonialisme, s’estructura com un saber, bàsicament descriptiu, que pretén investigar sobre les diferents cultures, especialment en la seva diferència respecte al model europeu, blanc i cristià.
Es divideix en tres branques o en tres grans dimensions de l’ésser humà:

· ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA, que estudia el lloc dels humans en el món, o el sentit últim de l'humà en tant que creador de valors i de socialització.

· ANTROPOLOGIA EVOLUTIVA (o “física”), que estudia el procés d’hominització.

· ANTROPOLOGIA MATERIAL (o “cultural”), que estudia els humans com a éssers que produeixen "cultura" o, en un sentit ampli, que es capaç de transformar el seu entorn.
A classe estem treballant sobre l’antropologia evolutiva, on estem estudiant el procés d’hominització i a continuació farem l’antropologia cultural, on analitzarem el concepte de “cultura”, per acabar amb l’antropologia filosòfica , on treballarem principalment en torn a la qüestió del sentit que pot atribuir-se a la vida humana.

Bé, dins de l’antropologia cultural, no podem passar de llarg sense aturar-nos a conèixer la teoria de Claude Levi-Strauss (1908-2009). Aquest autor que prové de la filosofia però que aplica el mètode estructuralista a l’antropologia cultural, no ha influït només a la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Des des seus inicis, no deixa de sorprendre’ns, a la seva obra Tristos trópics (1955) com va revolucionar el camp de l’antropologia, desmontant la idea de que hi ha societats superiors a altres i, destruyent les pretensions científiques de racisme. En els seus estudis i contactes amb les tribus amèricanes demostra la complexitat i riquesa cultural de les civilitzacions inferiors.

Un dels esdeveniments intelectuals que marca la trajectòria de Levi-Strauss és la trobada amb la lingüística estructural a través de Roman Jakcobson i de Ferdinand Saussure. La lingüística estructural no es queda en el significat de les paraules, sinó que penetra en la seva estructura profunda i pretén ser capaç de reconèixer pautes comuns a totes les lengües, estudiant com la ment ordena els significants, que són les unitats mínimes del llenguatge. De la mateixa manera que el llenguatge consta d’unitats mínimes que s’ordenen segons una sèrie de regles per a produir un significat, la cultura, també consta d’unitats mínimes que es combinen segons determinades regles. Descomposar la cultura en les seves unitats bàsiques i comprendre les regles que les combinen és entendre el significat de la cultura i és en el que consisteix el mètode estructural. L’estructuralisme defensa que les diferents cultures dels èssers humnans, les seves conductes, esquemes lingüístcs i mites revelen l’existència de patrons comuns. És a dir, es poden estudiar les regles de matrimoni i els sistemes de parentesc com una espècie de llenguatge que assegura la comunicació entre els individus i els grups La universal prohibició de l’incest està destinada a impedir que els clans familiars es tanquin sobre si mateixos i estableix vincles de comunicació i cooperació. És realment la categoría de prohibició la base de les relacions socials.

Segons Claude Levi-Strauss les regles que guien la combinació de les unitats de la cultura no són producte de la invenció humana, sinó que segueixen pautes que es troben en el cervell humà. Expressat en termes actuals, les pautes de la cultura serien genètiques. Així, en el pas de l’ésser natural a ésser cultural (a través de l’adquisició del llenguatge, la preparació d’aliments, la formació de relacions econòmiques i unitats politiques, etc.) l’ésser humà segueix unes lleis ja determinades per la seva estructura biològica. Com a conseqüència, l’ésser humà no seria l’especie privilegiada que hem cregut ser, sinó una espècie més en el món.

Els comentaris es faran a partir de les vostres impressions al voltant de la teoria de Levi-Strauss: cultura, estructura i ésser humà.

.

La filosofia com a forma de viure

2009-10-15T19:34:00.002+02:00

Hem vist aquests darrers dies a classe que a la filosofia hi ha que distinguir una vessant pràctica (ètica i política) i una teòrica (veritat i realitat). Actualment, s'ha dit que la filosofia, a més de ser una forma de pensar i de ser un pensament, que cerca un coneixement radical de la realitat, també és una forma de viure i d'actuar.

Des dels temps de la filosofia antiga i, concretament, des dels temps dels filòsofs presocràtics, però més en els temps de Sòcrates es defensava, que la filosofia era un mode de vida. Pierre Hadot acaba de publicar en castellà l’edició de La filosofia como forma de vida. Aquest autor defensa que la filosofia es un saber que té com a objectiu pensar sobre el seu propi viure i, a partir de la reflexió sobre la pròpia experiència de vida, plantejar-se, a continuació, com viure d’una forma distinta, plena, humana, és a dir, filosòfica. La filosofia no és, doncs per a Hadot un saber especulatiu, que té com a objectiu elaborar una teoria, o estudiar-la o conéixer-la, sinó una reflexió permanent sobre la vida de cada ésser humà (una proposta semblant a la de Kierkegaard i Unamuno). La filosofia té com objecte la vida quotidiana de cadascú i és el medi que permet que cada ésser humà la pugui viure de forma sàvia i feliç.

Hadot ens ha mostrat que la filosofia consisteix segons els grecs en un mode de viure abans que una teoria del coneixement o un sistema. Així, per a un grec l’opció d’un mode de viure no es situa al final del procés de l’activitat filosófica, sinó al contrari, el discurs filosòfic s’origina en una elecció de vida i una opció existencial i no a la inversa. Sòcrates que no havia escrit res es un clar exemple perquè és a partir de la vida i de la mort de Sòcrates quan es construeix una teoria filosófica i no a l’inrevés. Per la seva manera d’interrogar als ciutadans, que posa en qüestió el tipus de vida i els seus valors però també la seva forma de viure com a ciutadà exemplar, rebutjant el luxe i sense por a patir el sofriment ni la mort es com com vincular-se el naixement de la filosofia.

En veritat el que es discuteix és una concepció de la filosofia com teoria de coneixement o sistema i com a manera de viure. Els comentaris han de girar sobre aquestes qüestions:

-És la filosofia una teoria que es centra en una teoria del coneixement i de la realitat o és una forma de vida? Es poden unir les dues vessants?

-La filosofia ens allunya, doncs, de la vida (filosofia teòrica) o la vida ens apropa a la filosofia (filosofia pràctica)?

Teories actuals sobre el mite

2009-09-27T10:18:00.004+02:00

Hem vist a classe el tema del mite des d'una perpectiva que m'agradaria ampliar. Molt sovint s'ha expressat l'opinió, a partir d'una mentalitat marcada per l'evolucionisme, que el mite era quelcom que pertanyia al passat, a la “minoria d'edat” de la humanitat. És a dir, que l'etapa premítica, pre-racional precediria en el camí històrico-biològico-cultural de l'ésser humà vers la culminació de la seva etapa històrica, l'etapa racional, lògica; una culminació que, d'altra banda, hom ha equiparat amb la racionalitat occidental. Malgrat aquestes afirmacions, alguns autors com Bolle o Mircea Elliade (1907-1986), defensen la tesi de que el mite i la fabricació del mite no han desaparegut del món actual.

Els nostres dies, la comprensió del mite com alguna cosa típica (i quasi exclusiva) de la primera fase de la història de la humanitat, que s'oposaria completament al logos, és considerada com completament antiquada i, fins i tot, mancada de realisme. Actualment, es tendeix a considerar el mite com una forma d'expressivitat humana que no és coincident ni oposada a la que ens proporciona la versió de la racionalitat instrumental. Tornant a Mircea Elliade, en els mites es manifesten els trets específics de l’humà. Sosté, a més, que segueixen existint molts components mítics tant en la literatura com a la mateixa tradició filosòfica.

Un dels autors filosòfics que fa servir el mite com expressió és el mateix Plató. Un dels seus mites més coneguts, el mite de la caverna, correspon a una al.legoria (una metàfora continuada en la que s'expressen idees mitjançant imatges) que exposa la seva antropologia, ontologia i epistemologia. Aquest mite apareix en el llibre VII de la República. Hi ha que entendre que aquest fet, de fer servir el mite com un recurs per transmetre la filosofia de l'autor, és diferent als mites que hem vist a classe com Prometeu i Pandora, que cercaven una explicació sobre l'origen de la humanitat. Hans Blumemberg (1920-1996) defensa que la filosofia de Plató és la responsable de la destrucció de la polisemia del mite, perquè expressa de forma unívoca la seva Teoria de les Idees, la qual cosa, ha comportat l'afirmació imperialista de la raó en la cultura occidental. De fet considera que Plató és l'únic responsable del “pas del mite al logos”. La llibertat que conferia la polisèmica mítica fou reduïda al no-res per mitjà de l'ús creixent, d'una banda de l'al.legoria dogmatizada i, de l'altra, de l'abstracció conceptual. Blumemberg explica que malgrat els nombrosos intents de destruir els mites, mai no arribarà a desaparèixer del tot de la història de la humanitat i de la consciència humana. El mite ha estat la primera resposta a l'angoixa que mai han deixar d'experimentar els humans davant del desconegut i que no ha desaparegut, malgrat els discursos racionals unívocs de la religió, la ciència i la mateixa filosofia. Blumemberg proprosa la rehabilitació del mite com a model crític i alternatiu que permet l'obertura creadora d'uns horitzons nous i actualitzats i que pot lluitar amb el imperialisme del pensament únic que s'ha expandit a Occident.

Per acabar, poder veure com en el vídeo del mite de la caverna s'explica en forma d'al.legoria la teoria filosòfica de Plató. Els comentaris poden versar sobre aquestes qüestions:
-És el mite una altra forma d'explicar la realitat que hem de tenir en compte o es pot considerar que ens proporciona informació falsa?
-Hem de considerar que la proposta de Blumemberg de rehabilitació del mite pot ser necessària i, provocar una obertura de nous horitzons que trenquin amb la tendència actual del pensament únic?

Què és pensar?

2009-09-13T12:18:00.003+02:00

Després de les vacances i poc abans de començar les classes a Sa Pobla, tenc que dir que enyoraré els meus alumnes d’Andratx. Esper que alguns d’ells segueixin el bloc i que escriguin comentaris.

El primer article de l’any ve inspirat a partir de les Jornades de Filosofia que ha organitzat l’AFIB i que han girat en torn a les filosofies del món contemporani. Un dels temes conductors va ser el de La tasca del pensar ( el paper de la filosofia avui).

El primer ponent Josep Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Girona ens va convidar a reflexionar sobre aquesta qüestió: “És important pensar?”
Primer es va especificar què és això de pensar distingint-lo de la definició de pensar que els neuròlegs proposen com a activitat cerebral. Quan hi ha activitat cerebral no sempre podem considerar que pensem, és a dir, quan contemplem un cel estrellat es pot registrar una activitat cerebral tant pel plaer i goig que experimentem i tant quan reflexionem en torn de la nostra condició davant de la infinitud. Però, ja sabem que és, més aviat, el segon el que s’apropa més a la definició que cerquem.

Pensar, seguint a Terricabras, és fixar-se amb les paraules que es diuen i que es podrien dir. Pensar, és doncs, reflexió del llenguatge i adquirir domini sobre si mateix i sobre el món. Podriem dir que amb aquesta activitat pensant l’home és construeix com a subjecte (no com un simple jo) que es relaciona i que esdevé ciutadà. Con diria Foucault el que es tracta és de pensar d’una altra manera i de problematitzar el nostre propi pensament i ser capaços de poder canviar-lo. Per últim, l’intercanvi d’expressió de pensament és essencial en aquest pensar i, per tant, és alliberador i mai s’acaba.

L’altre ponent va ser Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Conemporània de la Universitat de Barcelona. El titol de la seva exposició va ser “La ocupació del filòsof”. Quins són els trets del filòsof?
Els dos primers són el llenguatge que utilitza i la permanent preocupació per problemes en torn a la tradició (Kant, Aristòtil...) o sobre el sentit d’ell mateix o el que li envolta. Aquests no són trets que esgotin l'especificitat de la filosofia perquè altres disciplines també ho fan, sinó que diria Cruz que aquesta especificitat ve donada perquè els filòsofs fan servir uns instruments universals (que tots tenim) que són la paraula i la raó per captar la densitat de lo real. Per què són els filòsofs els que fan servir aquests instruments? La primera resposta és l’actitud, aquesta predisposició a indagar, dubtar, interrogar-se sobre la realitat; la segona és la de les interpretacions mitjançant el llenguatge. El llenguatge impregna les vivències i experiències del subjecte i ens permet trobar dimensions que són rellevants; la tercera i última és l’atenció al que és nou, reconèixer la novetat que se’ns presenta a la nostra actualitat i és el que ens fa pensar.

Josep Maria Terricabras: http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/
AFIB: http://afib-filosofia.org/

Globalització i coneixement

2009-07-19T19:49:00.004+02:00

Avui, amb quasi 40 graus de temperatura, abans de marxar cap a Eivissa, he assistit a la primera sessió del curs d’estiu de la UIB sobre Globalitzacio, veus crítiques. Antoni Aguiló ens ha parlat sobre un dels efectes de la globalització que és el de la pèrdua de l’experiència epistemològica, del coneixement que es fonamenta principalment en el saber tècnic i científic. Aquest fet genera injustícia cognitiva i la Universitat és un centre que promou aquesta situació.

El coneixement genera unes relacions de poder que generen diferències desiguals que marginen als dèbils, com diria Foucault, provoquen un règim de veritat. Aquests discursos hegemònics, a través de la epistemologia del Nord, en la seva dimensió destructiva fonamenten una raó indolent. Existeix un autor crític que defensa aquesta postura: Boaventura Souza Santos (Coimbra, 1940), professor de la Facultat d’Economia de la Universitat de Coimbra i de Wisconsin-Madison. Souza anomena aquesta imposició de la veritat occidental sobre les altres, epistemologia de la ceguera, una monocultura del saber que es fonamenta en la ciència, que marca els criteris de veritat i fiabilitat epistèmics, provocant racisme i epistemicidi epistèmics. Proposa una epistemologia de la visió que faci visibles altres visions epistèmiques, a través de la epistemologia del Sur.

La Universitat com a transmissor de coneixements fa efectiva la injusticia cognitiva, perquè hi predomina la monocultura, l’exclusivisme científic i el racisme epistèmic. La Universitat hauria de promoure una ecologia de sabers i tenir en compte que sense haver justícia social no pot haver justícia cognitiva. No hi pot haver democràcia sense que existeixi democràcia de sabers. És impescindible crear un diàleg de sabers i eliminar la idea de que el coneixement científic és únic. Els sabers són diversos, són els de les dones, els homes, els dels pobles. de tot el món. Són els coneixements pràctics, fàctics i no són només tècnics i científics. Souza, en relació amb el que he dit, afirma el següent: “Creo que la experiencia del mundo es inagotable en su diversidad, y en las universidades sólo estudiamos una porción mínima. Somos tan selectivos acerca de lo que estudiamos que me asombra la cantidad de descartes que se hacen, la cantidad de experiencia que se rechaza. Por eso el subtítulo de uno de mis libros, A Crítica da Razão Indolente, que es un argumento en contra de este desperdicio de experiencia.”

Entrevista.

Feminisme, democràcia i teoria social crítica

2009-07-05T19:30:00.003+02:00

No sé si seré una veu que clama sola en el desert, però, he après al llarg del meu viatge que la solitud també és una bona companya de viatge. De totes maneres, aquest és l’article de juliol.

Les reivindicacions feministes obren una perspectiva diferent i innovadora de la teoria social crítica. Sheila Benhabib (1950, Istambul) és professora de Ciència política i Filosofia a la Universitat de Yale i es situa a l’àmbit de l’ètica discursiva de Habermas.
Proposa un model de democràcia deliberativa (del discurs) i defensa el constructivisme social. Rebutja el multiculturalisme fort i afirma que la justícia intercultural entre diversos grups humans s’ha de realitzar en nom de la justícia i la llibertat i no en la preservació de les cultures (la identitat).

Sheyla Benhabib distingeix entre un universalisme substitucionalista i un universalisme interactiu. El primer correspon a la gran part de les teories morals d’occident i es caracteritza per la homogeneització i el pensament únic, per l’igualitarisme i no la igualtat. Crítica, per tant, el model del liberalisme i matisa el del comunitarisme. Aquest concepte, el de l’universalisme substitucionalista, el fa servir per fer referència a les limitacions d’un pensament il.lustrat que exclou a les dones i que identifica les experiències d’un grup específic de subjectes, en general, homes blancs com a paradigmàtic dels humans. Com bona coneixedora de Habermas estableix que la modernitat s’ha de fonamentar a l’interior del propi discurs i no el de la tradicionalitat. Per tant, defensa el segon universalisme: l’interactiu, que reconeix la pluralitat d’éssers humans, diferenciant entre les persones sense inhabilitar la validesa moral de totes aquestes pluralitats i diferències.

Podem veure un exemple que proposa la mateixa Sheila Benhabin i clarificar conceptes. És un cas a França, on s’accepta com a principi de la seva identitat la laicitat, unes adolescents musulmanes posen en qüestió aquest principi quan decideixer fer servir el vel,. Aquestes dones van fer visible la composició reial del cos polític francès: homes blancs de classe alta. Elles demanden també estar a l’esfera pública, però no se les va escoltar. El Consell de l’Estat i l’Assamblea Nacional van interpretar el vel com una qüestió d’ostentació religiosa, estigmatitzant i estereotipant a les joves com a persones oprimides que viuen al passat. A més, al impedir-lis interpretar les seves accions, van tornar al sistema tradicional patriarcal i, és possiblement del que volien sortir. En realitat aquests fets van desencadenar un llarg debat públic, que van mostrar, en primer lloc, la debilitat d’un dels principis de la identitat francesa i, en segon lloc, com aquestes dones van aprendre a constituir-se com a subjectes públics i aparèixer a l’escena pública, així com intentar fer possible el tractament de diferents creences a les seves.

Projecte Gran Simi

2009-06-07T20:52:00.006+02:00

"Projecte Gran Simi" és el nom d'una ONG que fundà Peter Singer a l’any 1993 i té seu a Alacant. Aquesta organització treballa per aconseguir l'aplicació dels drets als animals no-humans que són propers a nosaltres psicològicament i genética, com són el ximpanzés, bonobos, oranguntans, etc. Singer argumenta que aquests animals tenen facultats mentals força desenvolupades, amb una vida social, emocional i cognitiva variada i, per tant, es mereixen la mateixa consideració que els humans.

Avui queden només uns 30.000 ximpanzés (5.000 en captivitat, la majoria en poder de laboratoris farmacèutics) i és urgent reivindicar per a tots els gran simis l’ideal de igualtat moral, de llibertat o de prohibició de la tortura que fins fa poc semblaven privatius de l’ésser humà.
Hi ha tres drets que, segons el projecte Gran Simi, han de ser garantits als grans primats:

a.- dret a la vida: la mort d’un gran simi no és justificable en cap cas, ni per raons d’experimentació mèdica.
b.- dret a la llibertat individual: és a dir desaparició dels camps de concentració per a grans simis (zoològics, laboratoris) i garanties per a la subsistència dels seus espais vitals naturals.
c.- prohibició de la tortura: el maltractament als animals no és justificable en cap cas, ni per una justificació suposadament artística (domesticació en circs), ni per raons d’experimentació mèdica.

El vídeo (realitzat pel Projecte Gran Simi) tracta sobre la destrucció de les selves d’Indonèsia, on la situació dels grans simis és desesperant. Les empreses de fusta dels països industrialitzats segueixen talant els boscos tropicals, destruint la biodiversitat i produint pobresa on hi havia riquesa natural. Una de les espècies úniques que viu a aquest hàbitat és l’orangutà. Segons els expertes, l’hàbitat de l’orangutà ha desaparegut en un 90% i el ritme de desaparició d’aquesta espècie és d’uns 5.000 orangutans a l’any a conseqüència de l’impacte dels monocultius, especialment d’oli de palma, que es fa servir com a substitut del petroli) i la caça furtiva.

Podeu escriure comentaris sobre els drets dels grans primats que proposa el Projecte de Gran Simi, creieu que són suficients o hi ha algun què penseu no és tan important? També podeu opinar sobre el tema del vídeo i les plantacions d'oli de palma que destrueixen els hàbitats dels orangutans.

JUSTÍCIA GLOBAL. TH. POGGE

2009-05-16T11:51:00.006+02:00

Hem començat el tema de la justícia i els seus tipus. Des d’Aristòtil està clar que la noció de justícia distributiva i conmutativa hauria de regir les relacions i la distribució dels bens a la societat. Entre els reptes de la justícia distributiva per combatre la pobresa, tenim el de proporcionar de forma universal (a totthom) la igualtat d’accés a la medicació. Les raons principals són, en primer lloc, la manca d’investigació a les malalties dels pobres i, en segon lloc, el sistema de patents a les indústries farmacèutiques. Aquestes raons fan evident que la salut pública està determinada per unes lleis de mercat que primen els interessos econòmics als dels drets humans. S’han de cercar noves propostes que estimulin el desenvolupament i la distribució de fàrmacs pel major nombre possible de gent. Una resposta coherent al problema esmentat és la que defensa Thomas Pogge (1953), actualmet professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale i considerat com el filòsof polític i filòsof del dret més important del segle XX. El seu llibre Pobresa mundial i drets humans és considerat arreu com un dels llibres més importants que s’han escrit mai sobre justícia global. Pogge defensa que l’actual injusticia al món és conseqüència d’un inoperant ordre polític i econòmic. Els rics tenen l’obligació d’eradicar la pobresa introduint reformes institucional globals.

En aquest sentit, actualment està promovent, conjuntament amb l’economista Aidan Hollis un Fons per a l’Impacte en la Salut (Health Impact Fund, HIF). La idea és crear un fons que reculli aportacions dels diferents governs del món per tal de fomentar que les indústries farmacèutiques investiguin i elaborin medicaments i tractaments que puguin ajudar la gent que realment ho necessita (actualment, gran part de la inversió en investigació farmacèutica es destina a malalties no urgents del Primer Món). Les empreses rebrien diners d’aquest fons en relació directa amb l’impacte sobre la salut global, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments —que es vendrien a preu de cost.. Pel fet de registrar-se l’empresa es comprometria a vendre el producte a tot arreu del món a un preu ques’acostaria al cost mitjà de producció i distribució. A canvi d’això, l’empresa rebria del HIF un conjunt de pagaments basats en l’avaluació que tingués el seu medicament sobre la salut global. En altres paraules, el HIF consisteix en un sistema opcional de pagar les medecines d’acord amb el principi de pagar-per-efectes.”

El HIF es troba en una fase inicial. Tanmateix, s’ha començat a presentar i a defensar la idea arreu del món (Oslo, Washington, etcètera). Estimen que caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu als ulls de les empreses farmacèutiques i suggereixen que els països rics hi podrien contribuir amb un 0.03% del seu PIB.

Ja sé que el vídeo està en anglès, però es pot entendre. Comenteu què és el que penseu sobre la proposta de Pogge.

Els cínics i la democràcia

2009-04-18T10:58:00.006+02:00

Desprès de les vacances continuem amb els cínics. Aquesta vegada els relacionarem amb l’actitud que tenien cap a la democràcia i que va encetar el debat sobre la seva fonamentació i els seus límits. M’he basat en els apunts del professor Alcoberro.
Per a Plató, Diògenes era un Sòcrates embogit. Els cínics no es poden comprendre sense valorar la reacció de desànim que es va produir després de la mort de Sòcrates. Si la ciutat havia assassinat el més just dels homes, tal com deia Plató a la Carta VII, aleshores resultava evident que no hi havia res a esperar de la democràcia. Perquè tota democràcia consisteix en un govern de les opinions i les opinions són sempre subjectives, interessades, mentre que la veritat és objectiva. La democràcia porta la taca d’haver matat Sòcrates i ho fet no d’una manera accidental, sinó perquè constitueix un règim d’opinió pública, que menysprea la saviesa i que posa els interessos subjectius per sobre de la veritat. La democràcia és, a més, un règim d’igualació social i, en conseqüència resulta incapaç copsar el savi, que és un individu diferent, estrafolari en una societat gris. En la democràcia es produeix el miratge de fer creure que la gent ignorant pot ser sàvia simplement perquè voten. A més la democràcia sempre i inevitablement serà corrupta, diuen els deixebles i continuadors de Sòcrates perquè com a règim d’opinió la gent pot canviar d’opinió –i no per raons morals, sinó per interessos o per un salari. En definitiva, la veritat no es tria democràticament sinó que s’imposa per ella mateixa.
El debat sobre la fonamentació i els límits de la democràcia no resulta nou a Atenes, sinó que provenia del temps de Pèricles i s’havia accentuat en el ressò de la derrota atenesa a la Guerra del Peloponès. La mort de Sòcrates, amb bons amics personals al partit oligàrquic no feu altra cosa que accentuar el debat
La crisi intel·lectual que s’enceta amb la mort de Sòcrates té dues resolucions:
1.- Plató proposa un règim totalitari. Cal la unió del saber i el poder en un personatge superior que s’anomenarà "filòsof-rei".
2.- Els cínics, en canvi, consideren que "no hi ha res a fer" i que la feblesa forma part de la condició humana. A diferència de Sòcrates els cínics no pensen que pagui la pena aprofundir en l’ànima humana a la recerca del bé perquè, en primer lloc, les ànimes humanes són totes iguals (miserables, òbviament!) i en segon lloc, el bé si existeix, no està fet per a les petites ànimes dels homes miserables. L’únic que podem fer per millorar els humans és dedicar-se a la ironia i al "terrorisme intel·lectual" –si cal a través de la burla sagnant.
Les preguntes que podeu comentar és la següent: Esteu d’acord amb la crítica que fan els cínics sobre la democracia com a règim de opinió pública, que menysprea la saviesa, com a règim d’igualació social o com a font inevitable de corrupció? I creieu que la seva actitud d'ironia i de burla sagnant pot millorar als homes?

treballs finals Ètica

2009-04-05T13:39:00.004+02:00

Us he preparat la bibliografia per fer els treballs finals d'Ètica. Sí, ja ho sé, hi ha molt de material, però no és obligari llegir-ho tot. És perquè així podeu escollir i tenir prou marge per desenvolupar els temes segons els vostres propis interessos.

Avortament:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Avortament
http://es.wikipedia.org/wiki/Aborto_(Derecho)
http://es.wikipedia.org/wiki/Pro-elecci%C3%B3n
http://es.wikipedia.org/wiki/Pro-vida
http://www.xtec.es/~asarsane/bioetica.htm
http://www.xtec.net/~lvallmaj/palau/bioetic3.htm
http://www.xtec.net/~lvallmaj/palau/codi1995.htm
http://www.infofilosofia.info/
http://www.monografias.com/trabajos/abortofilo/abortofilo.shtml
http://www.geocities.com/sapiencia.geo/aborto.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Roe_contra_Wade

Eutanasia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Eutanasia
http://www.xtec.es/~asarsane/eutanasia3.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/eutanasia1.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/eutanasia2.htm
http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=317
http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=129
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/index.htm
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/El%20Pa%EDs20090211.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/AVUI090218.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/Hjones.htm
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/www-elpais-com_articulo_socie...4elpepusoc_4_Tes_jlix41bo.pdf
http://www.bioeticanet.info/eutanasia/20070725elpepi_36.pdf

Drets animals:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Drets_animals
http://www.utilitarian.net/es/singer/de/1990----.htm
http://usuarios.lycos.es/jhbadbad/anarquia/peter_singer_LA.htm
http://www.fundaciofauna.org/drets%20animals.htm
http://www.animalfreedom.org/espagnol/opinion/derechosanimales.html
http://www.alcoberro.info/planes/singer3.htm
http://www.alcoberro.info/planes/singer2.htm
http://www.alcoberro.info/planes/antrop8.htm
http://www.proyectogransimio.org/index.php
http://www.bioeticanet.info/animales/derechosanimales.htm
http://www.bioeticanet.info/animales/mosterin.htm
http://www.bioeticanet.info/animales/WolfEtAnim.pdf

Racisme:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Racisme
http://www.sosracisme.org/
http://portal.prouracisme.org/
http://www.xtec.es/~asarsane/text19.htm
http://www.xtec.net/~asarsane/can17.html
http://www.alcoberro.info/pdf/antrop13.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Xenofobia
http://www.stopdiscriminacion.org/xenofobia/
http://buscantraons.blogspot.com/2009/02/xenofobia-i-crisi.html
http://pdf.rincondelvago.com/xenofobia-y-racismo.html

Avortament

2009-03-29T10:57:00.000+02:00

El filòsof Jesús Mosterín ha escrit un article sobre l'avortament. (EL PAÍS - Opinión - 24-03-2009). Dels arguments més importants que fa servir a favor de una nova llei podem trobar que seguint a Aristòtil expressa el següent:

"La campaña episcopal se basa en el burdo sofisma de confundir un embrión (o incluso una célula madre) con un hombre. Una bellota no es un roble. Los cerdos de Jabugo se alimentan de bellotas, no de robles. Y un cajón de bellotas no constituye un robledo. Un roble es un árbol, mientras que una bellota no es un árbol, sino sólo una semilla. Por eso la prohibición de talar los robles no implica la prohibición de recoger sus frutos. Entre el zigoto originario, la bellota y el roble hay una continuidad genealógica celular: la bellota y el roble se han formado mediante sucesivas divisiones celulares (por mitosis) a partir del mismo zigoto. El zigoto, la bellota y el roble constituyen distintas etapas de un mismo organismo. Es lo que Aristóteles expresaba diciendo que la bellota no es un roble de verdad, un roble en acto, sino sólo un roble en potencia, algo que, sin ser un roble, podría llegar a serlo. Una oruga no es una mariposa. Una oruga se arrastra por el suelo, come hojas, carece de alas, no se parece nada a una mariposa ni tiene las propiedades típicas de las mariposas. Incluso hay a quien le encantan las mariposas, pero le dan asco las orugas. Sin embargo, una oruga es una mariposa en potencia.

Cuando el espermatozoide de un hombre fecunda el óvulo maduro de una mujer y los núcleos haploides de ambos gametos se funden para formar un nuevo núcleo diploide, se forma un zigoto que (en circunstancias favorables) puede convertirse en el inicio de un linaje celular humano, de un organismo que pasa por sus diversas etapas de mórula, blástula, embrión, feto y, finalmente, hombre o mujer en acto. Aunque estadios de un desarrollo orgánico sucesivo, el zigoto no es una blástula, y el embrión no es un hombre. Un embrión es un conglomerado celular del tamaño y peso de un renacuajo o una bellota, que vive en un medio líquido y es incapaz por sí mismo de ingerir alimentos, respirar o excretar -no digamos ya de sentir o pensar-, por lo que sólo pervive como parásito interno de su madre, a través de cuyo sistema sanguíneo come, respira y excreta. Este parásito encierra la potencialidad de desarrollarse durante meses hasta llegar a convertirse en un hombre. Es un milagro maravilloso, y la mujer en cuyo seno se produzca puede sentirse realizada y satisfecha. Pero en definitiva es a ella a quien corresponde decidir si es el momento oportuno para realizar milagros en su vientre.

El niño es un anciano en potencia, pero un niño no tiene derecho a la jubilación. Un hombre vivo es un cadáver en potencia, pero no es lo mismo enterrar a un hombre vivo que a un cadáver. A los vegetarianos, a los que les está prohibido comer carne, se les permite comer huevos, porque los huevos no son gallinas, aunque tengan la potencialidad de llegar a serlas. Un embrión no es un hombre, y por tanto eliminar un embrión no es matar a un hombre. El aborto no es un homicidio. Y el uso de células madre en la investigación, tampoco".

presentació Kant

2009-03-22T12:58:00.000+01:00

Us he descarregat una presentació de I. Kant per repassar una mica tot el que hem vist fins ara.

Kant

View more presentations from AnnaGirona.

Cantar per sentir-se lliure

2009-03-22T12:15:00.000+01:00

Són set dones iranies que formen part d'un grup musical que s'anomena Mehrb. Elles només poden cantar davant d'altres dones a Iran dels homes a Iran. Ara estan a Espanya i segons les integrants del grup Mehrb, s'han sentit lliures de poder cantar en un escenari sense censures sexistes. La seva esperança és que ho poguin fer alguna vegada al seu pais.

cadena perpètua

2009-03-05T20:43:00.000+01:00

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha rebut el pare de Marta del Castillo, la noia de 17 anys que va desaparèixer fa un mes a Sevilla. Antonio del Castillo ha demanat que reaparegui la condemna de la cadena perpètua encara que els casos es revisin al cap d'uns anys de presó.
El president del govern espanyol no s'ha mostrat partidari que els condemnats per determinats delictes acabin complint la pena de manera íntegra fins als 30 anys. Antonio del Castillo ha explicat que Zapatero creu que aquests 30 anys ja són com una cadena perpètua. El pare de Marta del Castillo ha reclamat que, si cal, es modifiqui la Constitució, tal com es vol fer per garantir la igualtat de sexes pel que fa a la descendència reial. Així, Antonio del Castillo ha argumentat que "els espanyols podem dormir igual si ens governa un rei o una reina, però no dormim igual si ens falta un fill a casa".
La polèmica alimentada pels mitjans de comunicació ha provocat un mal tractament del tema en programes del cor, que s’han encarregat de difondre la falsa creença de que els reclusos a Espanya no passen gaire temps dins de la presó. Malgrat aquesta convicció per part de l’opinió pública, el que és cert és que les lleis penals han estat endurides des dels principis dels noranta, tal com diu el professor de Dret Penal de la Universitat de Barcelona José Cid en El incremento de la población reclusa en España entre 1996 y 2006. La Constitució de 1978 obliga a que les penes estiguin orientades "hacia la reeducación y reinserción social", incompatible amb les cadenes perpètues.
Les estadístiques també contradiuen la creença popular de que les penes no són llargues. El nombre persones empresonades va augmentar un 43 % en els darrers 10 anys i, aquest increment no correspon a un augment d’ingresos sinó a que s’ha duplicat el temps medi que els interns permaneixen a la presó. De fet s’ha duplicat, a partir de l’any 2004 s’ha passat de 9 mesos a 16 mesos de temps. La llibertat condicional no és fácil d’aconseguir en aquests moments i, només una quarta de la població reclusa condemnada pot beneficiar-se d’aquesta.
Una altra qüestió del debat és el de caure de nou a legislar a cop de titular i convertir als pares de la tragèdia en portaveus de l’opinió pública. Legislar correspon als polítics i no no haurien de prestar-se a això.
Què en penseu de tot això? Creieu que el debat hauria d’estar més centrat en si les presons ajuden a reinsertar a les persones? Seria suficient implantar cadenes perpètues?

Rosa Lee Parks

2009-03-02T19:33:00.000+01:00

Hem estat parlant aquests dies sobre l'etnocentrisme i la segregació racial a EE.UUE que van patir els negres. Rosa Lee Parks és una de les persones que va iniciar i contribuir a la lluita pels Drets Civils. He trobat un llibret en dibuixos que podeu llegir i comentar.

Descartes

2009-03-01T14:42:00.000+01:00

Ja que hem acabat d'explicar Descartes i estaria bé fer una sintesi del més important de la seva filosofia, abans de començar amb I. Kant, us recomano aquesta presentació.

Ren Descartes 1201825406385127 4

View more presentations from cavilesmari.

personalitat

2009-02-22T13:18:00.000+01:00

Continuem amb el concepte de persona. Persona, personalitat i individu són tres conceptes ben diferenciats si bé relacionats. L'ésser humà és persona i l'ésser humà té personalitat. Persona és un concepte filosòfic que remet al subjecte humà únic, irrepetible i que se sent el mateix al llarg de la seva existència.

El terme persona prové del terme grec 'prosopon', que fa referència a la màscara o careta que es col�locaven a escena els actors; la transposició llatina 'personare', també es referia a la careta que s'utilitzava per incrementar el volum de la veu. Així, el primer ús del terme persona fou en el món del teatre; després s'estendrà al món de la filosofia, del dret, etc.

Personalitat és un concepte d'ordre psicològic: cada persona té la seva pròpia personalitat, va fent-la dia a dia. És la fisonomia total, actual i canviant d'una persona concreta; un conjunt dinàmic que integra pluralitat de trets com els temperamentals, els de caràcter i altres.

Us proposo un joc. A partir d'aquest diccionari audiovisual que tracta sobre els grans artistes contemporanis, teniu que escollir-ne tres i a partir de la seva obra parlar-ne de la seva personalitat.

ser persona

2009-02-20T19:53:00.000+01:00

Estem veient a classe el concepte de persona. Sabeu que és un concepte difícil de definir però ho intentem. Per començar podem afirmar què és un ésser humà, ara bé, què més podríem afegir? En connexió al vídeo anterior (la història de les coses) tenim aquest vídeo que no té desperdici. Esper, segueixo esperant els vostres comentaris.

2009-02-14T19:35:00.000+01:00

Aquest vídeo ha estat suggerit per na Júlia Rodríguez de (1r BA). L'he vist i he pensat que és interessant i es poden fer bons comentaris.

aniversari de Darwin

2009-02-08T14:09:00.000+01:00

L'autobiografia de Ch.Darwin (1877), va ser censurada per la seva esposa perquè havia estat escrita amb "massa llibertat". Exposava, per exemple, que el cristianisme li semblava una "doctrina detestable" Els paràgrafs han estat recuperats i afegits en una nova publicació per l'editorial Laetoli.

En Darwin va viure un terrible calvari perquè tant ell com la seva esposa eren fervorosos creients. Es va debatre, per tant, entre la seva fe (era teòleg) i la ciència que contradeia les seves creences. Va tenir sempre la sensació de cometre un pecat. De fet, li va costar uns 20 anys publicar la seva obra L'origen de les espècies, període de temps que va servir-le per canviar profundament i declarar-se crític davant del cristianisme. La publicació d'aquesta obra li va permetre alliberar-se i expulsar els demonis que tenia a dintre. Va recuperar la salut física i mental els darrers anys de la seva vida. Darwin és un bon exemple del que és una ment científica aturmentada per les seves creències religioses en una època força conservadora.

Un d'aquests fragments recuperats és el següent:

"La persona que no crea de manera segura y constante en la existencia de un Dios personal o en una existencia futura con castigos y recompensas puede tener como regla de vida, hasta donde a mí se me ocurre, la norma de seguir únicamente sus impulsos e instintos más fuertes o los que le parezcan los mejores. Así es como actúan los perros, pero lo hacen a ciegas. El ser humano, en cambio, mira al futuro y al pasado y compara sus diversos sentimientos, deseos y recuerdos. Luego, de acuerdo con el veredicto de las personas más sabias, halla su suprema satisfacción en seguir unos impulsos determinados, a saber, los instintos sociales. Si actúa por el bien de los demás, recibirá la aprobación de sus prójimos y conseguirá el amor de aquellos con quienes convive; este último beneficio es, sin duda, el placer supremo en esta Tierra. Poco a poco le resultará insoportable obedecer a sus pasiones sensuales y no a sus impulsos más elevados, que cuando se hacen habituales pueden calificarse casi de instintos. Su razón podrá decirle en algún momento que actúe en contra de la opinión de los demás, en cuyo caso no recibirá su aprobación; pero, aun así, tendrá la sólida satisfacción de saber que ha seguido su guía más íntima o conciencia. En cuanto a mí, creo que he actuado de forma correcta al marchar constantemente tras la ciencia y dedicarle mi vida. No siento el remordimiento de haber cometido ningún gran pecado, aunque he lamentado a menudo no haber hecho el bien más directamente a las demás criaturas".

cas Eluane

2009-02-07T10:34:00.000+01:00

Berlusconi s'ha rebel.lat contra els poders de la República Italiana, a la màxima autoritat de l'Estat, el president Giorgi Napolitano, quan ha llençat un decret llei d'urgència i un projecte de llei, per anul.lar la sentència del Tribunal Suprem que va autoritzar a suspendre l'alimentació i la hidratació d'Eluana Anglaro. Recordeu que aquest cas l'hem comentat a l'aula i que es tracta d'una dona que està en estat vegetatiu des de 1992.
Després de veure el vídeo, podeu fer comentaris.

presentació

2009-02-01T13:31:00.000+01:00

Aprendre a pensar és un nou espai de diàleg i de refoç de les classes de Filosofia i d'Ètica adreçat als alumes de 4r d'ESO i de Batxillerat. L'interès prioritari d'aquest blog és continuar aprenent fora de l'aula. Esper que el que comenci ara sigui un viatge compartit que ens permeti practicar la filosofia, que segons Epicur, és el que proporciona la salut a l'ànima, és a dir, a la felicitat.

"El que diu que encara no és temps de temps de filosofar o que el temps ja ha passat, s'assembla al qui diu que no és moment de la felicitat o que ja ha passat"

Epicur, Carta a Meneceu.