RACISME EN TEMPS DE COVID-19

Ara passem ja a l’últim debat que començara avui mateix. El tema de debat que treballarem durant aquesta setmana (fins el 12 de juny) és el següent: RACISME EN TEMPS DE COVID-19.

A partir del següent article i del vídeo:

 https://elpais.com/internacional/2020-06-01/el-incendio-racial-por-la-muerte-de-george-floyd-llega-a-las-puertas-de-la-casa-blanca.html

 https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/protestes-contra-el-racisme-policial-als-eua/video/6045512/

Comencem el debat des d'aquesta qüestió inicial:

Què en penseu de tot el que està passant als EEUU?

 

Hadot i la mirada des de dalt

Pierre Hadot (Paris, 1922), especialista en filosofia antiga, defensa que en l’Antiguetat, la filosofia es, essencialment diàleg i es tracta més d’una relació viva entre persones que d’una relacio abstracta amb idees. “Intenta formar, més que informar”, per reprendre les paraules utilitzades per Victor Goldschmidt a Les Dialogues de Platon. El que considerabam a l’Antigüetat com pura teoria, era pràctica, tant per la seva forma d’exposició com per la seva finalitat. Formació que va molt unida a ensenyar a raonar. Hadot és ben conegut per l’estudi i divulgació dels exercicis espirituals que s’inspiran en la tradició filosòfica. L’expressió exercici espiritual, no té una connotació religiosa. Es tracta d’una pràctica voluntària, personal, destinada a operar una transformació a la persona a partir d’una manera nova de veure el món

Un dels exercicis que analitza és el de la mirada  des de dalt, que consisteix a prendre distància respecte a les coses i els esdeveniments, a esforçar-se a veure’ls des d’una perspectiva de conjunt, desprenguent-se del punt de vista individual, parcial i passional. En el seu llibre, La filosofia como forma de vida ho expressa amb les següents paraules: Este ejercicio puede ser puramente imaginativo, pero también corresponde a una acción física como la ascensión de una montaña. Lo que importa es que nos libremos de nuestros anteojos, si se puede decir así, que restringen nuestra visión sólo a nuestro propio interés. Se trata de ponerse en el lugar de los demás y de intentar resituar nuestra acción a la vez en el punto de vista de la humanidad, no de la humanidad en abstracto, sino de los otros hombres, y también en el punto de vista del mundo, no tanto para decir lo que  podemos aportar al cosmos, cuanto para volver a situar los acontencimientos en esta amplia perspectiva. Es un tema muy tradicional  capital que se puede resumir así: la tierra misma no es más que un punto, somos algo microscópico en la inmensidad. Este ejercicio que consiste en recorrer con la imaginación la inmensidad del espacio, en acompañar el movimento de los astros, pero también en dirigir desde lo alto la mirada hacia la tierra, para observar en ella el comportamiento de los humanos, es descrito con frecuencia, por Platón, Epicuro, Lucrecio, Marco Aurelio...

Pierre Hadot ens segueix explicant: Este esfuerzo de la imaginación, pero también de la inteligencia, está destinado, sobre todo, a volver a situar al ser humano ante la inmensidad del universo, haciéndole tomar conciencia de lo que es. Conciencia en primer lugar de su debilidad, ya que le hace sentir cuántas cosas humanas que nos parecen de una importancia capital son, vistas desde esta perspectiva, de una pequeñez ridícula. Se trata asimismo de hacer tomar conciencia al ser humano de la grandeza del hombre, ya que su espíritu es capaz de recorrer todo el universo. Pues este ejercicio conduce a una ampliación de la conciencia. deprenderse de su punto de vista egoísta y conduce a la imparcialidad, para abrirse a una perspectiva universal. Es precisamente la mirada desde lo alto lo que permite al hombre salir de sus límites, que vuelve a situar a la humanidad en el Todo y que, al mismo tiempo, haciéndonos tomar conciencia del hecho de que somos parte del Todo, nos mueve a abrir nuestro corazón a todos los seres vivos y de ponerse al servicio de la comunidad humana. De una manera general, esta preocupación de la comunidad humana es una dimensión esencial del pensamiento y de la vida filosófica. Sócrates, en la Apología de Platón, insiste mucho en el hecho de que desatiende todos los intereses personales para ocuparse únicamente de los otros (aunque sólo se ocupe de sus almas).

A altra obra seva No te olvides de vivir. Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales, podem trobar al capítol  II La mirada desde lo alto y el viaje cósmico, on es tracta de nou aquest exercici espiritual. Comença fent una recerca històrica des de la filosofia antiga, passant per per bona part de la tradició occidental, on fa una aturada  a l’època de Goethe per mostrar la mirada des de les alçades en bona part de la seva obra.  Més endavant,  també assenyala les similituds existents entre Nietzsche i Goethe en relació a aquesta temàtica i, per acabar descobreix la influència que poden haver tengut els viatges en globus aerostàtics a l’epoca de Goethe i a la Lluna a l’actualitat. El fet del globus va marcar porfundament a Goethe. De forma casual, a un llibre que llegeixo, que és una antologia del conte de ciència ficció espanyola actual que es titula Prospectivas, editat per Fernando Angel Moreno podem observar aquest fet. Doncs, bé, em trob un conte de Juan Miguel Aguilera que porta com a títol: Todo lo que un hombre puede imaginar on un ancià Jules Verne ascendeix, amb un artefacte que té  apariència de globus, a la velocitat de la llum fins arribar al Punt Omega, un punt fictici que existeix al final del temps i que està molt en consonància amb les teories contemporànies de la física quàntica i certes idees clàssiques extretes de Descartes i de Kepler que mostren l’Univers com un instrument de rellotgeria. Aquest viatge em provoca diferents pensaments que només enunciaré. Per una banda, l’impacte d’aquest viatge a través de les estrelles que protagonitza un Jules Verne fictici que permaneix tancat entre quatre parets a Amiens i la seva immediata tranformació personal quan observa el món com realment és i d’una perspectiva d’immersió dins de l’Univers. D’una altra banda, com hauria afectat de forma real  un viatge d’aquestes característiques a Jules Verne, en la seva trajectòria vital i literària.  Per últim, en el cas que existeixi una transformació personal a partir de una nova interpretació del món, com es donaria en termes d’una nova cosmivisió com és el de la física quàntica i que es reflexen en algunes obres de ciència ficció. Viatges, que en certa manera, ens transporten a distopies on regna el desenvolupament tecnològic, les aspiracions econòmiques i estratègiques, però on imperen uns sentiments que ens acompanyan al llarg de la història. Com molt  bé explica l’astronauta Edgar Mitchell,  existeix una nova relació amb l’Univers després de les seves expedicions: “He sentido bruscamente que el universo es inteligencia, armonia y amor”.

Per acabar, ens convé relacionar aquesta última qüestió de l’impacte i la transformació aplicades als homes que han fet viatges reals a la lluna. El mateix Hadot al final del capítol esmentat fa una petita reflexió sobre els astronautes que han experimentat un viatge d’aquestes característiques. Tots els viatges imaginats per poetes, filòsofs i escriptors es fan reials. Hadot es pregunta quines transformacions poden implicar en la conciència dels individus, en la representació que la humanitat es fa de si mateixa i del món. Podem preguntar-nos si l’experiència real ens pot provocar el mateix que aquells filòsofos i poetes que ho van experimentar com a exercici espiritual. Des d’aquest ùltim, alguns filòsofs havien denunciat la vanitat i les injustícies de les desigualtats socials i la inutilitat de la guerra; com l’home es concebia com a ciutadà del cosmos, s’alliberaba del temor de la mort i li procurava pau i serenitat interiors. L’estudi de Hadot sobre els testimonis d’alguns astronautes expressen el següent:  “Sonrio al darme cuenta de la inmensidad irrisoria y relativa de nuestro planeta. En primer lugar son seducidos por la belleza de la Tierra y, como Goethe, por la variedad de sus colores, pero, sobre todo, la Tierra vista desde el cielo despierta en muchos amor y solicitud. Como dijo el astronauta Wubo J. Ockels: Creo que el hecho de estar en el espacio y de poder observar la Tierra-Madre hará nacer poco a poco un sentimiento de proteccción hacia ella. Hay que señalar el hecho de que la expresión “Tierra- Madre vuelva tan frecuentemente en los testimonios de los astronatuas”. És obvi que els astronautes no poden canviar el món i que tampoc uns pocs filòsofofs, poetes, artistes i esciptors, però Hadot expressa que sí poden canviar-lo els polítics i que els vindria molt bé practicar l’exercici interior de la mirada des de dalt, com a mínim per aconseguir obrir el seu cor a tots els éssers vius i a la naturalesa sencera i alliberar-se de mirades parcials i egoistes. En el poema de Goethe Genio que planea por encima de la esfera terrestre ens expressa aquest sentiment amb aquest poema:

Entre lo alto y lo bajo,

planeo para mirar con alegría,

me complazco en la multitud de colores,

me regocijo en el azur.

Y cuando, durante el día, lo lejano

de las montañes azules me atrae apasionadamente

y cuando, por la noche, la sobreabundancia de los astros

planea, espléndida, por encima de mí,

Todos lo días, todas las noches,

Alabo así la suerte del hombre.

Si se piensa en lo que es Justo,

Tendrá simpre belleza y grandeza.

Com ens diu el mateix Hadot, la justícia no es troba fent el bé o practicant la justícia, sinó en relació a la contemplació de la bellesa del cosmos del que formen part. Això provoca una elevació de la nostra conciència cap al Tot i és des d’aquesta perspectiva des d’on aplica la justícia al servei de la comunitat humana. Una gran lliço de Hadot als polítics que haurien de prendre nota dels seus exercicis per comprendre el que passa al món. Jo afegeixo, i no puc evitar-ho, millor que alguns d’ells se’n vagi a la Lluna i no torni més.

Les emocions com a fonament d'una ciutadania activa

La revaloració de les emocions és un dels projectes filosòfics portats a terme per la filòsofa Martha Nussbaum (1947, Nova York),  amb l’objectiu de reeducar als ciutadans, millorar la qualitat democràtica i assolir un món que sigui més just amb la creació del concepte de capacitats. Les emocions són el fil conductor que sustenta una visió més humana i profunda de l’Ètica i la Política. Nussbaum  planteja que les emocions tenen components cognitius i són educables i que certes emociones com l’amor i la compasió són indispensables per a comprendre certes accions a l’àmbit de l’ètica i és indespensable la seva aplicació a una educació de ciutadans responsables que garanteixen una democràcia real. Actualment, és fins i tot el contrari, el que s’esdevé al nostre país. S’elimina una assignatura com Educació per a la Ciutadania, que combrega amb les idees que proposa Nussbaum,  per donar pas a una altra assignatura, que s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional,  que preten formar ciutadans a partir de continguts merament teòrics.   Aquest fet suposa un retrocés i una similitut a èpoques pre-democràtiques. No cal recordar que les emocions han estat infravalorades dins de la nostra tradició cultural i quasi sempre supeditades a les capacitats racionals que han de dominar els nostres impulsos afectius i sentiments. Nussbaum está convençuda de que les nostres reaccions i actituds morals tenen una important dimensió que no és de naturalesa discursiva sinò afectiva.

És des de la filosofia hel.lenística  d’on extreu la idea d’una filosofia pràctica i compasiva –és a dir una filosofia al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les seves necessitats més profundes, fent front a les perplexitats més urgents i portar-los des de la infelicitat a a un cert estat de floriment o eudaimonia. Totes les filosofies hel.lenístiques van concebre la filosofia com un un mitjà que ens permet superar les dificultats de la vida. Per Nussbaum, tota filosofia política que aspira a ser pràctica ha de tornar a aquest punt. Com va dir Epicur “buit és el argument d’aquell filòsof que no permet curar cap sofriment humà”.

Nussbaum, per últim,  és coneguda per desenvolupar el seu enfocament  de capacitats. Crítica las teories de la justícia socials abstractes  que es basen en la idea del contracte social per centrar-se a treballar sobre problemes concrets que tracten formes d’exclusió i desigualtat.. És en aquest contexte on Nussbaum crea el concepte de capacitats (com Amartya Sen ha fet a economia): allò que les persones són efectivament capaces de fer i de ser es converteix en la font dels principis polítics per a una societat lliure i pluralista.  Un criteri que justifica una llista de deu capacitats com a requisits bàsics per assolir una vida digna i que formen part de una teoria mínima de la justícia social.

L’enllaç de sota us condueix a una entrevista que se li va realitzar a l’any 2011 i que aclareix, en part, algunes de les idees esmentades.

 http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=473

El populisme com a enemic

La por ens transforma en èssers que restem immòbils davant de les injustícies. La por  ens condueix a un desterrament del pensament crític i de l’acció responsable. La por ens paralitza i ens cosifica, ens trasforma en objectes fàcils de manipular. En els temps que corren la por resulta ser un mal company de viatge però, malauradament, constitueix un dels ingredients bàsics del populisme, el qual ens allunya cada vegada més dels valors democràtics. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable.

L’assagista Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) en el seu nou llibre, Los enemigos de la democracia ens explica que existeixen tres formes de desmesura, en oposició a la moderació, virtut per excel.lència democrática. Una virtut que resulta necessària per limitar la desmesura o els excessos que afecten la democràcia.  Els seus enemics o vicis, en termes aristotèlics, són el messianisme polític, l’ultraliberalisme i el populisme. El messianisme polític representa una desmesura perquè esdevé populisme. La promesa del paradís perdut per part d’un representant del poder, el poble es converteix en massa acrítica i passiva. Per exemple, quan tenim por de perdre la feina, la casa i ser incapaços de proporcionar sustent a la família. El gobernador té pràcticament “carta blanca” per prendre les mesures oportunes, el poble resignat no es subleva i espera que el salvin de la situació nefasta on es troba.  Estratègies  que van ser emprades per tots els liders totalitaris en un passat no gaire llunyà. L’ultraliberalisme com altre enemic interior de la democràcia és també una desmesura, de forma òbvia per molts de nosaltres. La dictadura dels mercats que subestimen i controlen les accions i lliures pensaments de les persones. . La ideologia ultraliberal ha associat la idea de prosperitat a la de la llibertat d’aquests mercats. Els estats democràtics estan al seu servei. Per Todorov el fonamentalisme neoliberal liquida la societat.

El tercer enemic de la democràcia és el populisme. Segons Todorov, els presumptes demòcrates que ens governen el fan servir cada vegada més. El populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i els veuen com un greu perill que atempta contra la societat i l’estabilitat social i econòmica del país. La xenofòbia es una xacra social que es troba en expansió, que s'utilitza de forma demagògica per uns representants que no pensen en el futur, sinó en seguir el corrent de la multitud per a justificar la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim.

 Todorov defensa la virtut, la mesura, la moderació i la lluita contra els vicis, els excesos i els enemics de la democràcia. Per aconseguir-ho proposa mirar-nos a nosaltres mateixos, ser crítics, indignar-nos davant de la injustícia i que aquesta indignació esdevingui acció política. Només dins de la col.lectivitat trobem la solució. La solitud i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent. 

 

La virtut de la Justícia per Nancy Frazer

A partir de John Rawls i de la publicació de la seva obra Una Teoria de la Justícia (1971), es torna a revifar la reflexió i l’estudi de la filosofia política en general i el concepte de Justícia en particular. Teoria que es troba compresa i elaborada des de la redistribució de béns, d'oportunitats i de drets de forma equitativa dins d’un marc democràtic. Es parteix d’una comunitat que aplica un procediment hipotètic (una mena d’experiment mental) per assolir la màxima justícia possible i que ell anomena vel d’ignorància. Els membres de la comunitat ignoren el seu lloc, classe social i característiques de la societat on viuran i, per tant, afavoriran als més necessitats, és a dir, reparteixen més trossos del pastís al que més ho necessita i menys al que ja en té. Destacaré també de Rawls el seu concepte de Justícia com a contraposat al de Plató, que com ja sabeu, a partir de la seva teoria de les Idees, estableix el concepte de la Justícia.. Rawls deixa de banda aquesta idea de justícia que considera abstracte per concretar i intentar redefinir el terme a partir de la eliminació de les injustícies que es pateixen en el món. .

A partir d’aquesta reflexió molts autors han continuat treballant el concepte de justícia. Subratllaré la importància del treball en aquesta línea per Nancy Frazer. És catedràtica de Filosofia i Política a la New School for Social Research de Nova York. Accepta les premisses explicades de J. Rawls i afegeix nous elements com la globalització, les xarxes socials, el feminisme, la representació i el reconeixement . El reconeixement de tots els col·lectius, per exemple, homosexuals, negres i dones i la representació de tots els grups, estesa, per tant, a minories sense presència política efectiva. Reconeixement en l’àmbit sociocultural i la representació en el terreny polític. Reconeixement que podem relacionar amb la identitat i la representació amb l’àmbit polític. Qüestions que ara no analitzaré i que són realment complexes i que Frazer desenvolupa amb l’objectiu d’evitar la creació d’identitats falses que s’hagin construit a partir de models autoritaris i basats en patrons unívocs de la hegemonia, així com que es transformin en meres titelles en mans dels poder.

Al seu darrer llibre Escales de Justícia (2009) tracta de solventar el problema amb una teoria de l’estatus. La justícia requereix que la gent tingui la posició, l'estatus, per participar com a iguals en qualsevol àmbit de la vida social; és a dir, en la vida familiar, en el mercat del treball, en la societat civil i, és clar, en la política i en l'esfera pública política, però no solament en elles. Així els homosexuals o les dones, pateixen discriminacions en algun grau com a mínim ja que no participen totalment dels criteris d’èxit occidentals (home, blanc, nascut a Europa, protestant, etc..) D’aquesta manera es dóna entrada a una situació, un present que “impedeix la participació en igualtat de condicions en la vida social i que està també associada a una distribució desigual de la riquesa”. Així la justícia no es viu individualment, "el que sentim realment és la injustícia” i el que cal és practicar-la dia a dia, perquè la definició de justícia és precisament la negació de les injustícies.

Les conclusions del seu treball i que molt bé explica ella mateixa a una conferència a Barcelona el passat 14 de febrer, ens convida a formar part d’un projecte comú, que es basa a fer de la justícia una virtut mestra no només sobre el paper sinó a la pràctica. Con fer-ho? Amb la denúncia de la injustícia, el cultiu de la indignació que ha de poder ser manifestada de forma pública i, per últim, amb un element no menys important, la creativitat que ens permetrà construir noves maneres de viure millor.

Amartya Sen

Amartya Kumar Sen (Índia- 1933) és un economista i professor universitari àmpliament reconegut pel seu treball en temes de fam, teories del desenvolupament humà, l’economia del benestar i els mecanismes subjacents a la probresa. Rebé el Premi Nobel d’Economia l’any 1988 pel seu treball en el camp de l'economia del benestar. i actualment és professor d’economia i filosofia a Harvard.

En front de teories ètiques i polítiques que reivindiquen una societat ideal, com la “comunitat ideal de parla” d’Habermas i la “posició original” de J. Rawls, Sen defensa una idea de justícia que estigui construida en un món real. La societat ideal no existeix, admet, però sí que podem trobar-se solucions per a combatre les injustícies. En el seu últim llibre La idea de la justícia analitza aquesta idea. Els filòsofs s'han equiviocat en el tractament de la justícia per apropar-se a l’assoliment d’una societat justa a través d’institucions justes. Entre ells, en el segle XX ha destacat John Rawls amb la seva teoria de la justícia com equitat. Amarthia Sen, tracta d’invertir aquesta perspectiva detectant la injustíca que es dóna en cada un dels humans. L’eliminació de la injustícia, manifesta, com a principi de justícia. És contra la injustícia i no en nom de la societat ideal justa que es podem apropar-nos a una major equitat en el món.

L’aportació revolucionària de Sen al desenvolupament dels indicadors econòmics i socials és el concepte de “capacitat”. Un govern ha d'esser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans no només en base a la seva economia o estadístiques farcides amb percentatges de població escolaritzada, malnutrició, de salut... Per exemple, als EUA els ciutadans tenen el dret constitucional a votar. Per a Sen això no significa res, es pregunta si es reuneixen totes les condicions perquè els ciutadans puguin exercir la seva "capacitat" de vot. Aquestes condicions poden ser de molts tipus variat, des de l'accés a l’educació fins a que els ciutadans tinguin mitjans de transport per accedir a les urnes. Només quan aquestes barreres han estat superades es pot dir que el ciutadà pot exercir la seva elecció personal. L’autor estableix un lligam entre la justícia i el que anomena “capacitat”. “Aquesta noció permet tenir en compte el fet que un infant mal alimentat, encara que vagi a l’escola, tindrà menys capacitat per aprendre que un infant ben alimentat. Els dos tenen accés als mateixos serveis educatius però no disposen de la mateixa capacitat”. Ara bé, “si doneu les mateixes possibilitats d’accés a la medicina a homes i dones, aquestes viuran més anys degut a factors biològics”. No seria just, però, deduir que cal donar a les dones un accés inferior als homes a la medicina.

Sen explica el següent: “si veig una persona maltractada, em preguntaré sobre les raons de l’agressor, i si decideixo que aquestes raons no són acceptables, cal passar a l’etapa superior i compartir el diagnòstic, intentar convèncer als altres de manera que la injustícia sigui reconeguda per tots. Per això es tant important la educació”. En el cas dels que pensen que no cal educar a les dones, Sen diu que “la superioritat d’un argument es manifesta per la seva capacitat d’imposar-se a un altre durant una discussió oberta en la qual cadascun dels participants disposa d’informació, i si algú rebutja aquest intercanvi d’arguments degut als seus prejudicis (com els homes educats en una societat sexista) no pot contribuir al raonament públic. La informació és essencial en el debat públic per determinar el que és just i el que és injust”.

Una conclusió d’aquest economista és que “no sé que és un món just, sé que podem fer el nostre món més just”. Concreta el tema dient que “avui dia hi ha nombroses injustícies evidents: les fams, la persistència de malalties en estats pobres quan es disposa de medicaments, l’analfabetisme, la tortura practicada en estats que són pilars de l’establishment mundial. Si s’arreglen aquests problemes, el món no serà perfectament just, però ho serà bastant més”.

Per acabar, podeu fer comentaris a partir d’una entrevista i un article d’opinió recentment publicats a El País.

Entrevista a Amartya Sen
article d'opinió

Teoria ètica de Sòcrates

Ha esdevingut un tòpic afirmar que Sòcrates és el creador de l’Ètica i fins i tot la va constituir com a ciència (episteme). Però, També hem d’incloure als sofistes, per llur interès per les ciències humanes, com la política, el dret i l’ètica.

Aquesta revolució comporta, com ja hem estudiat l’inici de curs, un canvi de sentit de les preocupacions del discurs presocràtic, que girava en torn a la cosmologia i a la física (physis) per la dimensió humana i social. Un testimoni d’aquest fet es mostra en un passatge del Fedre de Plató. Sòcrates i el mateix Fedre estan fent una passejada agradable pels voltants d’Atenes . Anaven descalços per l’aigua que s’escolava pel riu Illissos. Sòcrates, sorprès, descobreix la bellesa del paisatge, i aleshores Fedre li recorda: “..sembles un foraster i no del país. És ben cert que no surts mai de la ciutat per anar a l’estranger, ni tan sols surts, crec jo, fora de les muralles”. Sócrates li respon: “...sóc amant del coneixement. Els camps i els arbres no volen ensenyar-me res, i sí els homes de la ciutat”.

A més, també afegeix una nova escala de valors morals (axiologia). Enfront d’una concepció aristocràtica dels valors morals que es fonamentava en elements com els lligams de la sang o de la situació social, defensa una tesi revolucionària, que es basa en valors intel.lectuals o morals. L’home és bo o és dolent no per reconeixements públics ni per èxits materials, sinó per criteris interns. És a dir, proclama l’existència de la pròpia consciència, tot emprant la metáfora del daimon personal: “...des de la meva infantesa, des que va començar, porto dins una cosa que és com una mena de veu” (Apologia 31 d).

La teoria ètica que defensa Sòcrates és l’intel.lectualisme moral: Qui pensa correctament (qui posseïx coneixement) actua correctamente, així, doncs, la ignorància és el mal. Com més raonable sigui l’home, serà virtuós i, també, més feliç. La virtut, doncs, s’identifica amb la raó i aquesta identificació porta a la paradoxa socràtica que ningú fa el mal volent, o que només l’ignorant obra malament: “ Jo, doncs, estic gairebé segur d'això, que cap dels savis pensa que algun home per la seva voluntat cometi accions vergonyoses o faci voluntàriament males obres; sinó que saben bé que tots els que fan coses vergonyoses i dolentes obren involuntàriament” (Protàgores). Sòcrates considera que la causa del mal comportament dels homes és la seva desconeixença del bé; qui coneix el que esta bé mai no decidirà de fer el mal. Conèixer el bé implica a posar-lo en pràctica. De manera que l'error i la ignorància són la font de tota injustícia. Per això Sòcrates està convençut de que la seva tasca educativa es un bé per a tota la ciutat, ja que ajudar els altres a conèixer el bé, ajuda a la justícia de la ciutat. Després, Aristòtil afirmarà que el saber i la prudència no van necessariament junts, la prudència no és únicament saber, ha d'anar unida a la voluntad d'actuar justament.

Què hi penseu? Les males accions són producte del desconeixement o es pot saber el que està bé i actuar malament?

JUSTÍCIA GLOBAL. TH. POGGE

Hem començat el tema de la justícia i els seus tipus. Des d’Aristòtil està clar que la noció de justícia distributiva i conmutativa hauria de regir les relacions i la distribució dels bens a la societat. Entre els reptes de la justícia distributiva per combatre la pobresa, tenim el de proporcionar de forma universal (a totthom) la igualtat d’accés a la medicació. Les raons principals són, en primer lloc, la manca d’investigació a les malalties dels pobres i, en segon lloc, el sistema de patents a les indústries farmacèutiques. Aquestes raons fan evident que la salut pública està determinada per unes lleis de mercat que primen els interessos econòmics als dels drets humans. S’han de cercar noves propostes que estimulin el desenvolupament i la distribució de fàrmacs pel major nombre possible de gent. Una resposta coherent al problema esmentat és la que defensa Thomas Pogge (1953), actualmet professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale i considerat com el filòsof polític i filòsof del dret més important del segle XX. El seu llibre Pobresa mundial i drets humans és considerat arreu com un dels llibres més importants que s’han escrit mai sobre justícia global. Pogge defensa que l’actual injusticia al món és conseqüència d’un inoperant ordre polític i econòmic. Els rics tenen l’obligació d’eradicar la pobresa introduint reformes institucional globals.

En aquest sentit, actualment està promovent, conjuntament amb l’economista Aidan Hollis un Fons per a l’Impacte en la Salut (Health Impact Fund, HIF). La idea és crear un fons que reculli aportacions dels diferents governs del món per tal de fomentar que les indústries farmacèutiques investiguin i elaborin medicaments i tractaments que puguin ajudar la gent que realment ho necessita (actualment, gran part de la inversió en investigació farmacèutica es destina a malalties no urgents del Primer Món). Les empreses rebrien diners d’aquest fons en relació directa amb l’impacte sobre la salut global, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments —que es vendrien a preu de cost.. Pel fet de registrar-se l’empresa es comprometria a vendre el producte a tot arreu del món a un preu ques’acostaria al cost mitjà de producció i distribució. A canvi d’això, l’empresa rebria del HIF un conjunt de pagaments basats en l’avaluació que tingués el seu medicament sobre la salut global. En altres paraules, el HIF consisteix en un sistema opcional de pagar les medecines d’acord amb el principi de pagar-per-efectes.”

El HIF es troba en una fase inicial. Tanmateix, s’ha començat a presentar i a defensar la idea arreu del món (Oslo, Washington, etcètera). Estimen que caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu als ulls de les empreses farmacèutiques i suggereixen que els països rics hi podrien contribuir amb un 0.03% del seu PIB.

Ja sé que el vídeo està en anglès, però es pot entendre. Comenteu què és el que penseu sobre la proposta de Pogge.