Pierre Hadot (Paris, 1922),
especialista en filosofia antiga, defensa que en l’Antiguetat, la filosofia es,
essencialment diàleg i es tracta més d’una relació viva entre persones que
d’una relacio abstracta amb idees. “Intenta formar, més que informar”, per
reprendre les paraules utilitzades per Victor Goldschmidt a Les Dialogues de
Platon. El que considerabam a l’Antigüetat com pura teoria, era pràctica,
tant per la seva forma d’exposició com per la seva finalitat. Formació que va
molt unida a ensenyar a raonar. Hadot és ben conegut per l’estudi i divulgació
dels exercicis espirituals que s’inspiran en la tradició filosòfica.
L’expressió exercici espiritual, no té una connotació religiosa. Es tracta
d’una pràctica voluntària, personal, destinada a operar una transformació
a la persona a partir d’una manera nova de veure el món
Un dels exercicis que analitza és
el de la mirada des de dalt, que
consisteix a prendre distància respecte a les coses i els esdeveniments, a
esforçar-se a veure’ls des d’una perspectiva de conjunt, desprenguent-se del
punt de vista individual, parcial i passional. En el seu llibre, La
filosofia como forma de vida ho expressa amb les següents paraules: Este
ejercicio puede ser puramente imaginativo, pero también corresponde a una acción
física como la ascensión de una montaña. Lo que importa es que nos libremos de
nuestros anteojos, si se puede decir así, que restringen nuestra visión sólo a
nuestro propio interés. Se trata de ponerse en el lugar de los demás y de
intentar resituar nuestra acción a la vez en el punto de vista de la humanidad,
no de la humanidad en abstracto, sino de los otros hombres, y también en el
punto de vista del mundo, no tanto para decir lo que podemos aportar al cosmos, cuanto para volver a situar los
acontencimientos en esta amplia perspectiva. Es un tema muy tradicional capital que se puede resumir así: la tierra
misma no es más que un punto, somos algo microscópico en la inmensidad.
Este ejercicio que consiste en recorrer con la imaginación la inmensidad del
espacio, en acompañar el movimento de los astros, pero también en dirigir desde
lo alto la mirada hacia la tierra, para observar en ella el comportamiento de
los humanos, es descrito con frecuencia, por Platón, Epicuro, Lucrecio, Marco
Aurelio...
Pierre Hadot ens segueix
explicant: Este esfuerzo de la imaginación, pero también de la inteligencia,
está destinado, sobre todo, a volver a situar al ser humano ante la inmensidad
del universo, haciéndole tomar conciencia de lo que es. Conciencia en primer
lugar de su debilidad, ya que le hace sentir cuántas cosas humanas que
nos parecen de una importancia capital son, vistas desde esta perspectiva, de
una pequeñez ridícula. Se trata asimismo de hacer tomar conciencia al ser
humano de la grandeza del hombre, ya que su espíritu es capaz de
recorrer todo el universo. Pues este ejercicio conduce a una ampliación de la
conciencia. deprenderse de su punto de vista egoísta y conduce a la
imparcialidad, para abrirse a una perspectiva universal. Es precisamente la
mirada desde lo alto lo que permite al hombre salir de sus límites, que vuelve
a situar a la humanidad en el Todo y que, al mismo tiempo, haciéndonos tomar
conciencia del hecho de que somos parte del Todo, nos mueve a abrir nuestro
corazón a todos los seres vivos y de ponerse al servicio de la comunidad
humana. De una manera general, esta preocupación de la comunidad
humana es una dimensión esencial del pensamiento y de la vida filosófica.
Sócrates, en la Apología de Platón, insiste mucho en el hecho de que desatiende
todos los intereses personales para ocuparse únicamente de los otros (aunque
sólo se ocupe de sus almas).
A altra obra seva No te
olvides de vivir. Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales,
podem trobar al capítol II La mirada
desde lo alto y el viaje cósmico, on es tracta de nou aquest exercici
espiritual. Comença fent una recerca històrica des de la filosofia antiga,
passant per per bona part de la tradició occidental, on fa una aturada a l’època de Goethe per mostrar la mirada
des de les alçades en bona part de la seva obra. Més endavant, també
assenyala les similituds existents entre Nietzsche i Goethe en relació a
aquesta temàtica i, per acabar descobreix la influència que poden haver tengut
els viatges en globus aerostàtics a l’epoca de Goethe i a la Lluna a
l’actualitat. El fet del globus va marcar porfundament a Goethe. De forma
casual, a un llibre que llegeixo, que és una antologia del conte de ciència
ficció espanyola actual que es titula Prospectivas, editat per Fernando
Angel Moreno podem observar aquest fet. Doncs, bé, em trob un conte de Juan
Miguel Aguilera que porta com a títol: Todo lo que un hombre puede imaginar
on un ancià Jules Verne ascendeix, amb un artefacte que té apariència de globus, a la velocitat de la
llum fins arribar al Punt Omega, un punt fictici que existeix al final del
temps i que està molt en consonància amb les teories contemporànies de la
física quàntica i certes idees clàssiques extretes de Descartes i de Kepler que
mostren l’Univers com un instrument de rellotgeria. Aquest viatge em provoca
diferents pensaments que només enunciaré. Per una banda, l’impacte d’aquest
viatge a través de les estrelles que protagonitza un Jules Verne fictici que
permaneix tancat entre quatre parets a Amiens i la seva immediata tranformació
personal quan observa el món com realment és i d’una perspectiva d’immersió
dins de l’Univers. D’una altra banda, com hauria afectat de forma real un viatge d’aquestes característiques a Jules
Verne, en la seva trajectòria vital i literària. Per últim, en el cas que existeixi una transformació personal a
partir de una nova interpretació del món, com es donaria en termes d’una nova
cosmivisió com és el de la física quàntica i que es reflexen en algunes obres
de ciència ficció. Viatges, que en certa manera, ens transporten a distopies on
regna el desenvolupament tecnològic, les aspiracions econòmiques i
estratègiques, però on imperen uns sentiments que ens acompanyan al llarg de la
història. Com molt bé explica l’astronauta Edgar Mitchell, existeix una nova
relació amb l’Univers després de les seves expedicions: “He sentido bruscamente
que el universo es inteligencia, armonia y amor”.
Per acabar, ens convé relacionar
aquesta última qüestió de l’impacte i la transformació aplicades als homes que
han fet viatges reals a la lluna. El mateix Hadot al final del capítol esmentat
fa una petita reflexió sobre els astronautes que han experimentat un viatge
d’aquestes característiques. Tots els viatges imaginats per poetes, filòsofs i
escriptors es fan reials. Hadot es pregunta quines transformacions poden
implicar en la conciència dels individus, en la representació que la humanitat
es fa de si mateixa i del món. Podem preguntar-nos si l’experiència real ens
pot provocar el mateix que aquells filòsofos i poetes que ho van experimentar
com a exercici espiritual. Des d’aquest ùltim, alguns filòsofs havien denunciat
la vanitat i les injustícies de les desigualtats socials i la inutilitat de la
guerra; com l’home es concebia com a ciutadà del cosmos, s’alliberaba del temor
de la mort i li procurava pau i serenitat interiors. L’estudi de Hadot sobre
els testimonis d’alguns astronautes expressen el següent: “Sonrio al darme cuenta de la inmensidad
irrisoria y relativa de nuestro planeta. En primer lugar son seducidos por la
belleza de la Tierra y, como Goethe, por la variedad de sus colores, pero,
sobre todo, la Tierra vista desde el cielo despierta en muchos amor y
solicitud. Como dijo el astronauta Wubo J. Ockels: Creo que el hecho de estar
en el espacio y de poder observar la Tierra-Madre hará nacer poco a poco un
sentimiento de proteccción hacia ella. Hay que señalar el hecho de que la
expresión “Tierra- Madre vuelva tan frecuentemente en los testimonios de los
astronatuas”. És obvi que els astronautes no poden canviar el món i que
tampoc uns pocs filòsofofs, poetes, artistes i esciptors, però Hadot expressa
que sí poden canviar-lo els polítics i que els vindria molt bé practicar
l’exercici interior de la mirada des de dalt, com a mínim per aconseguir obrir
el seu cor a tots els éssers vius i a la naturalesa sencera i alliberar-se de
mirades parcials i egoistes. En el poema de Goethe Genio que planea por
encima de la esfera terrestre ens expressa aquest sentiment amb aquest
poema:
Entre lo alto y lo bajo,
planeo para mirar con alegría,
me complazco en la multitud de
colores,
me regocijo en el azur.
Y cuando, durante el día, lo
lejano
de las montañes azules me atrae
apasionadamente
y cuando, por la noche, la
sobreabundancia de los astros
planea, espléndida, por encima de
mí,
Todos lo días, todas las noches,
Alabo así la suerte del hombre.
Si se piensa en lo que es Justo,
Tendrá simpre belleza y grandeza.
Com ens diu el mateix Hadot, la
justícia no es troba fent el bé o practicant la justícia, sinó en relació a la
contemplació de la bellesa del cosmos del que formen part. Això provoca una
elevació de la nostra conciència cap al Tot i és des d’aquesta perspectiva des
d’on aplica la justícia al servei de la comunitat humana. Una gran lliço de
Hadot als polítics que haurien de prendre nota dels seus exercicis per
comprendre el que passa al món. Jo afegeixo, i no puc evitar-ho, millor que
alguns d’ells se’n vagi a la Lluna i no torni més.
