La nàusea de Jean- Paul Sartre.

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.

la paradoxa de la llibertat

Hem vist que definir la llibertat constitueix una qüestió filosòfica realment complexa. Si per aproximar-nos a assolir aquesta tasca hem distingit, en primer lloc, entre la llibertat interna i l’externa i, a continació, hem analitzat com l’existència de la llibertat interna és difícil de demostrar. Continuam la indagació del que suposa la llibertat en les nostres societats industrials i la seva relació amb la felicitat. A Occident s’ha estès la creença d’un dogma que proclama que a més possibilitats d’elecció més llibertat i, per tant, més benestar.

Un psicòleg, Barry Schwartz, publicà el 2004 un llibre titulat The Paradox of Choice: Wy More is Less? que qüestiona aquesta tesi. Segons Schwartz, la immensa oferta existent en el món capitalista més que proporcionar-nos llibertat ens tiranitza. Per tot això, l’aparent llibertat d’escollir entre moltes possibilitats es presentada com a paradoxa: l’increment de possibilitats d’elecció no sempre comporta un increment de benestar o satisfacció sinó insatisfacció o decepció i comporta comporta paràlisi i no llibertat. Penseu l’elecció, d’un mòbil o d’un paquet de galetes davant d’una oferta de centenars.

Segons Schwartz el secret de la felicitat és tenir poques o baixes expectatives basades en decisions amb menys opcions on el resultat és més satisfactori.

Els comentaris es desenvoluparan a partir d’un programa de Redes on Eduard Punset entrevista al psicòleg Barry Schwartz.


Redes 52: Por qué más es menos

Entrevista escrita a Barry Schwartz

Epistemologia

Acabem la unitat amb un vídeo que ofereix les principals teories del coneixement que s'han desenvolupat al llarg de la història. Comença amb Plató, Aristòtil, Pirró, segueix amb el racionalisme de Descartes, l'empirisme de Hume i acaba amb la filosofia analítica que és un moviment del segle XX.

És interessant com el documental realitza una introducció del tema analitzant la importància que té l'estudi del coneixement, les seves conseqüències socials i la relació existent entre el que és real i la veritat. Els comentaris poden ser sobre aquestes qüestions o algun aspecte que us hagi cridat l'atenció. Algunes de les teories poden presentar algunes dificultats de comprensió però no us preocupeu i fixeu-vos en els autors que hem treballat a l'aula. La resta d'autors us poden servir com a preàmbul de l'assignatura Història de la filosofia de 2n de Batxillerat.

També us he penjat els vídeos que vam veure de Descartes la setmana de viatge a la neu.

L'escepticisme

Una de les actituds que es contemplen davant del coneixement és l’escepticisme. La paraula "escepticisme" prové del verb grec sképtomai, que significava "examinar", "observar detingudament", "indagar". Pirró d'Elis (360-270) natural d’Elis, ciutat de Grècia, és el màxim representant de l'escepticisme en l'antiguitat en la seva forma radical. Ja sabem que la filosofia s'origina en la recerca, però mentre el filòsof dogmàtic considera que ha trobat la veritat, l'escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

Els escèptics recorren a tres arguments:

1. Segons Pirró, els sentits capten la realitat i generen un coneixement relatiu que està determinat per les nostres percepcions.

2. Hi ha una gran diversitat d'opinions humanes i els filòsofs, molt sovint, sostenen punts de vista contradictoris, sense arribar mai a una conclusió definitiva. Tota doctrina filosòfica pot ser defensada per qualsevol pensador, i ningú estarà, segons l'a teoria escèptica, en disposició de defensar la seva completa validesa o invalidesa.

3. El coneixement que considerem "segur" i "irrefutable" és, però, relatiu. Això s'entén perquè tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, siguin conscients o no.

L'escepticisme vindria a ser, doncs, la postura de qui considera que la veritat és inaccessible. Si allò que és veritat per a uns no ho és per a d'altres, no podem afirmar res amb certesa absoluta. Si tot es redueix a la mera opinió, si no es pot assolir un coneixement objectiu i vàlid universalment, la persona assenyada es lliura al silenci (aphàsia) i a la suspensió de tot judici (epoché).

Posteriorment, l’escepticisme adoptarà una forma més moderada que estableix l’existència de la limitació cognoscitiva de l’home per conèixer. Podem obtindre algunes certeses amb caràcter de probabilitat a partir de l’adopció d’una actitud crítica i uns criteris que ens poden mostrar si una idea és verdadera o falsa. El seu màxim representant és D. Hume.

Per acabar, un vídeo, aquesta vegada de deu minuts, on E. Punset mostra les relacions que pot establir-se entre l’escepticisme i el coneixement científic. Ja sabeu, mantingueu una discussió crítica entre tots.

Teoria M

Darrer missatge de l'any per penjar-vos un documental sobre la Teoria M, que va introduir Jeroni Mestre el dijous passat. Aprofit per a felicitar-lo a ell i també a Martí Suau per les magistrals exposicions que van impartir sobre la cosmovisió quàntica i que tantes preguntes van suscitar. En seguirem parlant a classe.

L'objectiu d'aquest vídeo és el d' aclarir dubtes i facilitar la comprensió d'aquesta part final del tema. Esper que en els vostres comentaris hagi diàleg entre valtros i que nos sigui un simple discurs individual. Per això, és necessari que es facin de forma paulatina i no tots de cop.

Esper, també que tingueu unes bones festes.