Vides precàries de Judith Butler

Un dels llibres que he llegit aquest estiu és el de Judith Butler en disputa. Lectures sobre la performatividad que ha estat editat per Patrícia Soley-Beltran i Leticia Sabday. Un llibre que explica en general les repercusions polítiques del gir performatiu que Butler plantetja.

Judith Butler (Cleveland, 1956) és catedràtica de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. El gènere en disputa (1990), obra fundadora de l'anomenada teoria queer i que ha esdevingut una obra indispensable per a comprendre la teoria feminista actual. Defensa que les identitats de gènere i de sexe són productes exclusivament culturals i exclou una fonamentació de caire biològic. Judith Butler introdueix la performativitat del gènere com un concepte que qüestiona les teories tradicionals o essencialistes. Quan Butler parla de performativitat es refereix a una teoria basada en la d’Austin, que sosté que la funció dels enunciants que emitim no és simplement descriptiva o prescriptiva sinó també performativa i que cada vegada que algú pronúncia una frase executa una realitat. En aquest sentit es pot entendre el sexe i el gènere com una construcció del cos i de la subjecitivitat com a producte de l’efecte performatiu d’una repetició ritualitzada d’actes que acaben naturalitzant-se i produeixen la il.lusió d’una substància, d’una essència.

Posteriorment, des de la publicació de Vida precaria y Deshacer el género (2004), el seu pensament s’ha desenvolupat cap a l’ètica i la política a partir d’una reflexió de caire humanista que subratlla la importancia d’esbrinar el què constitueix el què és humà, la vida pròpiament humana.. La resposta a aquesta pregunta ens pot proporcionar elements fonamentals per a construir una bona comunitat política. Es plantetja, doncs, una ètica de la responsabilitat cap a l’altre basada en un element que enllaça a tots els éssers vius i que és el de la vulnerabilitat. Tal com afirma a l’entrevista que us adjunto diu el següent: En primer lugar, pretendo afirmar que toda vida es precaria, y que este carácter de precariedad afecta tanto a la vida humana como a la no humana. En cierto sentido, la precariedad implica que somos animales humanos, y que por tanto estamos conectados con otros tipos de seres vivos. En segundo lugar, pretendo mostrar una precariedad producto de una política, la misma que intenta crear más precariedad para unas poblaciones que para otras. Es lo que se podría llamar una distribución diferencial de la precariedad, la cual está ligada con la distribución diferencial de la salud y de los bienes, y que también se relaciona con el aspecto de la vida humana expuesta al hambre, a la intemperie, la violencia o la destrucción.

Con Marcos de guerra. Las vidas lloradas (2009) el pensament de Butler en els últims anys ha derivat cap a l'anàlisi de la violència política sobretot a partir de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la guerra d'Iraq i la d'Afganistan.. Per a Butler a Occident s'està produint un rebuig al reconeixement de l'altre (el musulmà, el gitano, etc) que ens mostra que les categories sobre les quals s'ha edificat la cultura i les societats desenvolupades s'aixequen sobre la negació de les formes de vida diferent de les nostres.

La política necessita comprendre la precarietat com una condició vital generalitzada, que implica l’existència d’una dependència de xarxes i condicions socials. El nostre deure comporta una responsibilitat ètica i política d’acceptar que tots som vulnerables a la destrucció per part dels demés i, per tant, tots estem necessitats de protecció fent acords multilaterats basats en el reconeixement d’aquesta precarietat compartida.

Per acabar, unes paraules de la mateixa Butler: La clave es luchar por aquellas formas de reconocimiento que alivian la precariedad y luchar contra las normas dominantes que exponen a la población a la precariedad sin recursos para una agencia política. No es solo que necesitamos vivir para actuar, sino que tenemos que actuar, y hacerlo políticamente, para poder asegurar las condiciones de la existencia.

Entrevista Judith Butler

Les emocions com a fonament d'una ciutadania activa

La revaloració de les emocions és un dels projectes filosòfics portats a terme per la filòsofa Martha Nussbaum (1947, Nova York),  amb l’objectiu de reeducar als ciutadans, millorar la qualitat democràtica i assolir un món que sigui més just amb la creació del concepte de capacitats. Les emocions són el fil conductor que sustenta una visió més humana i profunda de l’Ètica i la Política. Nussbaum  planteja que les emocions tenen components cognitius i són educables i que certes emociones com l’amor i la compasió són indispensables per a comprendre certes accions a l’àmbit de l’ètica i és indespensable la seva aplicació a una educació de ciutadans responsables que garanteixen una democràcia real. Actualment, és fins i tot el contrari, el que s’esdevé al nostre país. S’elimina una assignatura com Educació per a la Ciutadania, que combrega amb les idees que proposa Nussbaum,  per donar pas a una altra assignatura, que s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional,  que preten formar ciutadans a partir de continguts merament teòrics.   Aquest fet suposa un retrocés i una similitut a èpoques pre-democràtiques. No cal recordar que les emocions han estat infravalorades dins de la nostra tradició cultural i quasi sempre supeditades a les capacitats racionals que han de dominar els nostres impulsos afectius i sentiments. Nussbaum está convençuda de que les nostres reaccions i actituds morals tenen una important dimensió que no és de naturalesa discursiva sinò afectiva.

És des de la filosofia hel.lenística  d’on extreu la idea d’una filosofia pràctica i compasiva –és a dir una filosofia al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les seves necessitats més profundes, fent front a les perplexitats més urgents i portar-los des de la infelicitat a a un cert estat de floriment o eudaimonia. Totes les filosofies hel.lenístiques van concebre la filosofia com un un mitjà que ens permet superar les dificultats de la vida. Per Nussbaum, tota filosofia política que aspira a ser pràctica ha de tornar a aquest punt. Com va dir Epicur “buit és el argument d’aquell filòsof que no permet curar cap sofriment humà”.

Nussbaum, per últim,  és coneguda per desenvolupar el seu enfocament  de capacitats. Crítica las teories de la justícia socials abstractes  que es basen en la idea del contracte social per centrar-se a treballar sobre problemes concrets que tracten formes d’exclusió i desigualtat.. És en aquest contexte on Nussbaum crea el concepte de capacitats (com Amartya Sen ha fet a economia): allò que les persones són efectivament capaces de fer i de ser es converteix en la font dels principis polítics per a una societat lliure i pluralista.  Un criteri que justifica una llista de deu capacitats com a requisits bàsics per assolir una vida digna i que formen part de una teoria mínima de la justícia social.

L’enllaç de sota us condueix a una entrevista que se li va realitzar a l’any 2011 i que aclareix, en part, algunes de les idees esmentades.

 http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=473

Examined Life

Examined Life (2008) és una pel.lícula sobre filosofia dirigida per Astra Taylor a partir d’una cita de Plató: una vida que no ha estat examinada no val la pena que sigui viscuda. La directora recull unes  converses de pensadors i pensadores com són Peter Singer, Slavoj Zizek, Judith Butler, Cornel West, Mihael Hardt, Martha Nussbaum, Anthony Appiah, Kwame Anthony Appiah. Els protagonistes mentres caminen per diferents escenaris, des d’un carrer a Nova York fins a una deixalleria desenvolupen diferents problemes actuals al al llarg de 10 minuts.  Tot un alegat  a l’exercici de la filosofia pràctica  que paga la pena veure.

El populisme com a enemic

La por ens transforma en èssers que restem immòbils davant de les injustícies. La por  ens condueix a un desterrament del pensament crític i de l’acció responsable. La por ens paralitza i ens cosifica, ens trasforma en objectes fàcils de manipular. En els temps que corren la por resulta ser un mal company de viatge però, malauradament, constitueix un dels ingredients bàsics del populisme, el qual ens allunya cada vegada més dels valors democràtics. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable.

L’assagista Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) en el seu nou llibre, Los enemigos de la democracia ens explica que existeixen tres formes de desmesura, en oposició a la moderació, virtut per excel.lència democrática. Una virtut que resulta necessària per limitar la desmesura o els excessos que afecten la democràcia.  Els seus enemics o vicis, en termes aristotèlics, són el messianisme polític, l’ultraliberalisme i el populisme. El messianisme polític representa una desmesura perquè esdevé populisme. La promesa del paradís perdut per part d’un representant del poder, el poble es converteix en massa acrítica i passiva. Per exemple, quan tenim por de perdre la feina, la casa i ser incapaços de proporcionar sustent a la família. El gobernador té pràcticament “carta blanca” per prendre les mesures oportunes, el poble resignat no es subleva i espera que el salvin de la situació nefasta on es troba.  Estratègies  que van ser emprades per tots els liders totalitaris en un passat no gaire llunyà. L’ultraliberalisme com altre enemic interior de la democràcia és també una desmesura, de forma òbvia per molts de nosaltres. La dictadura dels mercats que subestimen i controlen les accions i lliures pensaments de les persones. . La ideologia ultraliberal ha associat la idea de prosperitat a la de la llibertat d’aquests mercats. Els estats democràtics estan al seu servei. Per Todorov el fonamentalisme neoliberal liquida la societat.

El tercer enemic de la democràcia és el populisme. Segons Todorov, els presumptes demòcrates que ens governen el fan servir cada vegada més. El populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i els veuen com un greu perill que atempta contra la societat i l’estabilitat social i econòmica del país. La xenofòbia es una xacra social que es troba en expansió, que s'utilitza de forma demagògica per uns representants que no pensen en el futur, sinó en seguir el corrent de la multitud per a justificar la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim.

 Todorov defensa la virtut, la mesura, la moderació i la lluita contra els vicis, els excesos i els enemics de la democràcia. Per aconseguir-ho proposa mirar-nos a nosaltres mateixos, ser crítics, indignar-nos davant de la injustícia i que aquesta indignació esdevingui acció política. Només dins de la col.lectivitat trobem la solució. La solitud i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent. 

 

La virtut de la Justícia per Nancy Frazer

A partir de John Rawls i de la publicació de la seva obra Una Teoria de la Justícia (1971), es torna a revifar la reflexió i l’estudi de la filosofia política en general i el concepte de Justícia en particular. Teoria que es troba compresa i elaborada des de la redistribució de béns, d'oportunitats i de drets de forma equitativa dins d’un marc democràtic. Es parteix d’una comunitat que aplica un procediment hipotètic (una mena d’experiment mental) per assolir la màxima justícia possible i que ell anomena vel d’ignorància. Els membres de la comunitat ignoren el seu lloc, classe social i característiques de la societat on viuran i, per tant, afavoriran als més necessitats, és a dir, reparteixen més trossos del pastís al que més ho necessita i menys al que ja en té. Destacaré també de Rawls el seu concepte de Justícia com a contraposat al de Plató, que com ja sabeu, a partir de la seva teoria de les Idees, estableix el concepte de la Justícia.. Rawls deixa de banda aquesta idea de justícia que considera abstracte per concretar i intentar redefinir el terme a partir de la eliminació de les injustícies que es pateixen en el món. .

A partir d’aquesta reflexió molts autors han continuat treballant el concepte de justícia. Subratllaré la importància del treball en aquesta línea per Nancy Frazer. És catedràtica de Filosofia i Política a la New School for Social Research de Nova York. Accepta les premisses explicades de J. Rawls i afegeix nous elements com la globalització, les xarxes socials, el feminisme, la representació i el reconeixement . El reconeixement de tots els col·lectius, per exemple, homosexuals, negres i dones i la representació de tots els grups, estesa, per tant, a minories sense presència política efectiva. Reconeixement en l’àmbit sociocultural i la representació en el terreny polític. Reconeixement que podem relacionar amb la identitat i la representació amb l’àmbit polític. Qüestions que ara no analitzaré i que són realment complexes i que Frazer desenvolupa amb l’objectiu d’evitar la creació d’identitats falses que s’hagin construit a partir de models autoritaris i basats en patrons unívocs de la hegemonia, així com que es transformin en meres titelles en mans dels poder.

Al seu darrer llibre Escales de Justícia (2009) tracta de solventar el problema amb una teoria de l’estatus. La justícia requereix que la gent tingui la posició, l'estatus, per participar com a iguals en qualsevol àmbit de la vida social; és a dir, en la vida familiar, en el mercat del treball, en la societat civil i, és clar, en la política i en l'esfera pública política, però no solament en elles. Així els homosexuals o les dones, pateixen discriminacions en algun grau com a mínim ja que no participen totalment dels criteris d’èxit occidentals (home, blanc, nascut a Europa, protestant, etc..) D’aquesta manera es dóna entrada a una situació, un present que “impedeix la participació en igualtat de condicions en la vida social i que està també associada a una distribució desigual de la riquesa”. Així la justícia no es viu individualment, "el que sentim realment és la injustícia” i el que cal és practicar-la dia a dia, perquè la definició de justícia és precisament la negació de les injustícies.

Les conclusions del seu treball i que molt bé explica ella mateixa a una conferència a Barcelona el passat 14 de febrer, ens convida a formar part d’un projecte comú, que es basa a fer de la justícia una virtut mestra no només sobre el paper sinó a la pràctica. Con fer-ho? Amb la denúncia de la injustícia, el cultiu de la indignació que ha de poder ser manifestada de forma pública i, per últim, amb un element no menys important, la creativitat que ens permetrà construir noves maneres de viure millor.