Foucault i la parresía

Abans de partir de vacances m’agradaria enviar-vos un missatge de Nadal, o més aviat, de bones intencions. Per això, vull rescatar un concepte de l’últim Foucault que és el de parresía. En els seus darrers anys realitzà una revisió de la filosofia grecoromana, una mena de tasca genealògica, un modus operandis molt en la línea de Nietzsche, per realitzar una indagació del conceptes de subjetivitat, llibertat o veritat. A l’Antiguitat, existia una cultura de la cura de si, una manera de ser i estar en el món, que no només obeïa a regles de conducta, sinó un subjecte que preten fer-se a si mateix i forjar-se un sentit autèntic  de la seva existència. Aquesta concepció es tradueix en una sèrie d’activitats que conformaren les tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són les tècniques que s’exerxeixen sobre un mateix i que li permeten als individus efectuar una sèrie d’operacions sobre els seus cossos, les seves ànimes i les seves conductes.

S’havia pensat sempre que el principi bàsic de la filosofia grega correspon a la màxima que Sòcrates va fer coneguda i que apareixia en el frontispici del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix. Però Foucault ens mostra que la preocupació més important en aquella època va ser la cura d’un mateix, del que els grecs anomenavan epimeleia heautou y los latinos cura sui. La cura d’un mateix implica coneixer-se, per poder també ocupar-se dels demés. Aquesta recerca es dóna amb l’exercici de la parrhesía.Un terme que solem traduir com a franquesa, el parresiasta era algú que deia tot el que tenia en la ment, que no amagava res i s'obria completament als altres en el seu discurs, proporcionava un relat complet i exacte del que es pensava i evitava qualsevol forma de retòrica que velés el pensament. Foucault definia d'aquesta manera el que significava aquest concepte en la filosofia grecoromana: 

“la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).

El que vol dir Foucault és que el fet mateix de córrer un risc en parlar és allò que dóna força de veritat a la seua paraula. En altres termes, parresia no és demostrar la veritat,  sinó construir-la exercint-la a l’interior d’una relació de poder i, per tant d’implicació personal. Per acabar, vull dir que no aniria malament una mica de franquesa i sinceritat per part de tots, de compromis, crítica, valentia i d’implicació per part dels polítics i de tots plegats. Molt bones festes. 

Hadot i la mirada des de dalt

Pierre Hadot (Paris, 1922), especialista en filosofia antiga, defensa que en l’Antiguetat, la filosofia es, essencialment diàleg i es tracta més d’una relació viva entre persones que d’una relacio abstracta amb idees. “Intenta formar, més que informar”, per reprendre les paraules utilitzades per Victor Goldschmidt a Les Dialogues de Platon. El que considerabam a l’Antigüetat com pura teoria, era pràctica, tant per la seva forma d’exposició com per la seva finalitat. Formació que va molt unida a ensenyar a raonar. Hadot és ben conegut per l’estudi i divulgació dels exercicis espirituals que s’inspiran en la tradició filosòfica. L’expressió exercici espiritual, no té una connotació religiosa. Es tracta d’una pràctica voluntària, personal, destinada a operar una transformació a la persona a partir d’una manera nova de veure el món

Un dels exercicis que analitza és el de la mirada  des de dalt, que consisteix a prendre distància respecte a les coses i els esdeveniments, a esforçar-se a veure’ls des d’una perspectiva de conjunt, desprenguent-se del punt de vista individual, parcial i passional. En el seu llibre, La filosofia como forma de vida ho expressa amb les següents paraules: Este ejercicio puede ser puramente imaginativo, pero también corresponde a una acción física como la ascensión de una montaña. Lo que importa es que nos libremos de nuestros anteojos, si se puede decir así, que restringen nuestra visión sólo a nuestro propio interés. Se trata de ponerse en el lugar de los demás y de intentar resituar nuestra acción a la vez en el punto de vista de la humanidad, no de la humanidad en abstracto, sino de los otros hombres, y también en el punto de vista del mundo, no tanto para decir lo que  podemos aportar al cosmos, cuanto para volver a situar los acontencimientos en esta amplia perspectiva. Es un tema muy tradicional  capital que se puede resumir así: la tierra misma no es más que un punto, somos algo microscópico en la inmensidad. Este ejercicio que consiste en recorrer con la imaginación la inmensidad del espacio, en acompañar el movimento de los astros, pero también en dirigir desde lo alto la mirada hacia la tierra, para observar en ella el comportamiento de los humanos, es descrito con frecuencia, por Platón, Epicuro, Lucrecio, Marco Aurelio...

Pierre Hadot ens segueix explicant: Este esfuerzo de la imaginación, pero también de la inteligencia, está destinado, sobre todo, a volver a situar al ser humano ante la inmensidad del universo, haciéndole tomar conciencia de lo que es. Conciencia en primer lugar de su debilidad, ya que le hace sentir cuántas cosas humanas que nos parecen de una importancia capital son, vistas desde esta perspectiva, de una pequeñez ridícula. Se trata asimismo de hacer tomar conciencia al ser humano de la grandeza del hombre, ya que su espíritu es capaz de recorrer todo el universo. Pues este ejercicio conduce a una ampliación de la conciencia. deprenderse de su punto de vista egoísta y conduce a la imparcialidad, para abrirse a una perspectiva universal. Es precisamente la mirada desde lo alto lo que permite al hombre salir de sus límites, que vuelve a situar a la humanidad en el Todo y que, al mismo tiempo, haciéndonos tomar conciencia del hecho de que somos parte del Todo, nos mueve a abrir nuestro corazón a todos los seres vivos y de ponerse al servicio de la comunidad humana. De una manera general, esta preocupación de la comunidad humana es una dimensión esencial del pensamiento y de la vida filosófica. Sócrates, en la Apología de Platón, insiste mucho en el hecho de que desatiende todos los intereses personales para ocuparse únicamente de los otros (aunque sólo se ocupe de sus almas).

A altra obra seva No te olvides de vivir. Goethe y la tradición de los ejercicios espirituales, podem trobar al capítol  II La mirada desde lo alto y el viaje cósmico, on es tracta de nou aquest exercici espiritual. Comença fent una recerca històrica des de la filosofia antiga, passant per per bona part de la tradició occidental, on fa una aturada  a l’època de Goethe per mostrar la mirada des de les alçades en bona part de la seva obra.  Més endavant,  també assenyala les similituds existents entre Nietzsche i Goethe en relació a aquesta temàtica i, per acabar descobreix la influència que poden haver tengut els viatges en globus aerostàtics a l’epoca de Goethe i a la Lluna a l’actualitat. El fet del globus va marcar porfundament a Goethe. De forma casual, a un llibre que llegeixo, que és una antologia del conte de ciència ficció espanyola actual que es titula Prospectivas, editat per Fernando Angel Moreno podem observar aquest fet. Doncs, bé, em trob un conte de Juan Miguel Aguilera que porta com a títol: Todo lo que un hombre puede imaginar on un ancià Jules Verne ascendeix, amb un artefacte que té  apariència de globus, a la velocitat de la llum fins arribar al Punt Omega, un punt fictici que existeix al final del temps i que està molt en consonància amb les teories contemporànies de la física quàntica i certes idees clàssiques extretes de Descartes i de Kepler que mostren l’Univers com un instrument de rellotgeria. Aquest viatge em provoca diferents pensaments que només enunciaré. Per una banda, l’impacte d’aquest viatge a través de les estrelles que protagonitza un Jules Verne fictici que permaneix tancat entre quatre parets a Amiens i la seva immediata tranformació personal quan observa el món com realment és i d’una perspectiva d’immersió dins de l’Univers. D’una altra banda, com hauria afectat de forma real  un viatge d’aquestes característiques a Jules Verne, en la seva trajectòria vital i literària.  Per últim, en el cas que existeixi una transformació personal a partir de una nova interpretació del món, com es donaria en termes d’una nova cosmivisió com és el de la física quàntica i que es reflexen en algunes obres de ciència ficció. Viatges, que en certa manera, ens transporten a distopies on regna el desenvolupament tecnològic, les aspiracions econòmiques i estratègiques, però on imperen uns sentiments que ens acompanyan al llarg de la història. Com molt  bé explica l’astronauta Edgar Mitchell,  existeix una nova relació amb l’Univers després de les seves expedicions: “He sentido bruscamente que el universo es inteligencia, armonia y amor”.

Per acabar, ens convé relacionar aquesta última qüestió de l’impacte i la transformació aplicades als homes que han fet viatges reals a la lluna. El mateix Hadot al final del capítol esmentat fa una petita reflexió sobre els astronautes que han experimentat un viatge d’aquestes característiques. Tots els viatges imaginats per poetes, filòsofs i escriptors es fan reials. Hadot es pregunta quines transformacions poden implicar en la conciència dels individus, en la representació que la humanitat es fa de si mateixa i del món. Podem preguntar-nos si l’experiència real ens pot provocar el mateix que aquells filòsofos i poetes que ho van experimentar com a exercici espiritual. Des d’aquest ùltim, alguns filòsofs havien denunciat la vanitat i les injustícies de les desigualtats socials i la inutilitat de la guerra; com l’home es concebia com a ciutadà del cosmos, s’alliberaba del temor de la mort i li procurava pau i serenitat interiors. L’estudi de Hadot sobre els testimonis d’alguns astronautes expressen el següent:  “Sonrio al darme cuenta de la inmensidad irrisoria y relativa de nuestro planeta. En primer lugar son seducidos por la belleza de la Tierra y, como Goethe, por la variedad de sus colores, pero, sobre todo, la Tierra vista desde el cielo despierta en muchos amor y solicitud. Como dijo el astronauta Wubo J. Ockels: Creo que el hecho de estar en el espacio y de poder observar la Tierra-Madre hará nacer poco a poco un sentimiento de proteccción hacia ella. Hay que señalar el hecho de que la expresión “Tierra- Madre vuelva tan frecuentemente en los testimonios de los astronatuas”. És obvi que els astronautes no poden canviar el món i que tampoc uns pocs filòsofofs, poetes, artistes i esciptors, però Hadot expressa que sí poden canviar-lo els polítics i que els vindria molt bé practicar l’exercici interior de la mirada des de dalt, com a mínim per aconseguir obrir el seu cor a tots els éssers vius i a la naturalesa sencera i alliberar-se de mirades parcials i egoistes. En el poema de Goethe Genio que planea por encima de la esfera terrestre ens expressa aquest sentiment amb aquest poema:

Entre lo alto y lo bajo,

planeo para mirar con alegría,

me complazco en la multitud de colores,

me regocijo en el azur.

Y cuando, durante el día, lo lejano

de las montañes azules me atrae apasionadamente

y cuando, por la noche, la sobreabundancia de los astros

planea, espléndida, por encima de mí,

Todos lo días, todas las noches,

Alabo así la suerte del hombre.

Si se piensa en lo que es Justo,

Tendrá simpre belleza y grandeza.

Com ens diu el mateix Hadot, la justícia no es troba fent el bé o practicant la justícia, sinó en relació a la contemplació de la bellesa del cosmos del que formen part. Això provoca una elevació de la nostra conciència cap al Tot i és des d’aquesta perspectiva des d’on aplica la justícia al servei de la comunitat humana. Una gran lliço de Hadot als polítics que haurien de prendre nota dels seus exercicis per comprendre el que passa al món. Jo afegeixo, i no puc evitar-ho, millor que alguns d’ells se’n vagi a la Lluna i no torni més.

Amb filosofia

Una nota breu per informar-vos que al Canal 33 el divendres passat va començar a emetre Amb filosofia. Una sèrie de programes on es reflexiona sobre diferents continguts filosòfics. El programa del capítols el podeu trobar aquí. De fet, la primera emissió va tractar sobre l’amistat i el segon sobre Déu.

Vides precàries de Judith Butler

Un dels llibres que he llegit aquest estiu és el de Judith Butler en disputa. Lectures sobre la performatividad que ha estat editat per Patrícia Soley-Beltran i Leticia Sabday. Un llibre que explica en general les repercusions polítiques del gir performatiu que Butler plantetja.

Judith Butler (Cleveland, 1956) és catedràtica de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. El gènere en disputa (1990), obra fundadora de l'anomenada teoria queer i que ha esdevingut una obra indispensable per a comprendre la teoria feminista actual. Defensa que les identitats de gènere i de sexe són productes exclusivament culturals i exclou una fonamentació de caire biològic. Judith Butler introdueix la performativitat del gènere com un concepte que qüestiona les teories tradicionals o essencialistes. Quan Butler parla de performativitat es refereix a una teoria basada en la d’Austin, que sosté que la funció dels enunciants que emitim no és simplement descriptiva o prescriptiva sinó també performativa i que cada vegada que algú pronúncia una frase executa una realitat. En aquest sentit es pot entendre el sexe i el gènere com una construcció del cos i de la subjecitivitat com a producte de l’efecte performatiu d’una repetició ritualitzada d’actes que acaben naturalitzant-se i produeixen la il.lusió d’una substància, d’una essència.

Posteriorment, des de la publicació de Vida precaria y Deshacer el género (2004), el seu pensament s’ha desenvolupat cap a l’ètica i la política a partir d’una reflexió de caire humanista que subratlla la importancia d’esbrinar el què constitueix el què és humà, la vida pròpiament humana.. La resposta a aquesta pregunta ens pot proporcionar elements fonamentals per a construir una bona comunitat política. Es plantetja, doncs, una ètica de la responsabilitat cap a l’altre basada en un element que enllaça a tots els éssers vius i que és el de la vulnerabilitat. Tal com afirma a l’entrevista que us adjunto diu el següent: En primer lugar, pretendo afirmar que toda vida es precaria, y que este carácter de precariedad afecta tanto a la vida humana como a la no humana. En cierto sentido, la precariedad implica que somos animales humanos, y que por tanto estamos conectados con otros tipos de seres vivos. En segundo lugar, pretendo mostrar una precariedad producto de una política, la misma que intenta crear más precariedad para unas poblaciones que para otras. Es lo que se podría llamar una distribución diferencial de la precariedad, la cual está ligada con la distribución diferencial de la salud y de los bienes, y que también se relaciona con el aspecto de la vida humana expuesta al hambre, a la intemperie, la violencia o la destrucción.

Con Marcos de guerra. Las vidas lloradas (2009) el pensament de Butler en els últims anys ha derivat cap a l'anàlisi de la violència política sobretot a partir de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York, la guerra d'Iraq i la d'Afganistan.. Per a Butler a Occident s'està produint un rebuig al reconeixement de l'altre (el musulmà, el gitano, etc) que ens mostra que les categories sobre les quals s'ha edificat la cultura i les societats desenvolupades s'aixequen sobre la negació de les formes de vida diferent de les nostres.

La política necessita comprendre la precarietat com una condició vital generalitzada, que implica l’existència d’una dependència de xarxes i condicions socials. El nostre deure comporta una responsibilitat ètica i política d’acceptar que tots som vulnerables a la destrucció per part dels demés i, per tant, tots estem necessitats de protecció fent acords multilaterats basats en el reconeixement d’aquesta precarietat compartida.

Per acabar, unes paraules de la mateixa Butler: La clave es luchar por aquellas formas de reconocimiento que alivian la precariedad y luchar contra las normas dominantes que exponen a la población a la precariedad sin recursos para una agencia política. No es solo que necesitamos vivir para actuar, sino que tenemos que actuar, y hacerlo políticamente, para poder asegurar las condiciones de la existencia.

Entrevista Judith Butler

Les emocions com a fonament d'una ciutadania activa

La revaloració de les emocions és un dels projectes filosòfics portats a terme per la filòsofa Martha Nussbaum (1947, Nova York),  amb l’objectiu de reeducar als ciutadans, millorar la qualitat democràtica i assolir un món que sigui més just amb la creació del concepte de capacitats. Les emocions són el fil conductor que sustenta una visió més humana i profunda de l’Ètica i la Política. Nussbaum  planteja que les emocions tenen components cognitius i són educables i que certes emociones com l’amor i la compasió són indispensables per a comprendre certes accions a l’àmbit de l’ètica i és indespensable la seva aplicació a una educació de ciutadans responsables que garanteixen una democràcia real. Actualment, és fins i tot el contrari, el que s’esdevé al nostre país. S’elimina una assignatura com Educació per a la Ciutadania, que combrega amb les idees que proposa Nussbaum,  per donar pas a una altra assignatura, que s’anomenarà Educació Cívica i Constitucional,  que preten formar ciutadans a partir de continguts merament teòrics.   Aquest fet suposa un retrocés i una similitut a èpoques pre-democràtiques. No cal recordar que les emocions han estat infravalorades dins de la nostra tradició cultural i quasi sempre supeditades a les capacitats racionals que han de dominar els nostres impulsos afectius i sentiments. Nussbaum está convençuda de que les nostres reaccions i actituds morals tenen una important dimensió que no és de naturalesa discursiva sinò afectiva.

És des de la filosofia hel.lenística  d’on extreu la idea d’una filosofia pràctica i compasiva –és a dir una filosofia al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les seves necessitats més profundes, fent front a les perplexitats més urgents i portar-los des de la infelicitat a a un cert estat de floriment o eudaimonia. Totes les filosofies hel.lenístiques van concebre la filosofia com un un mitjà que ens permet superar les dificultats de la vida. Per Nussbaum, tota filosofia política que aspira a ser pràctica ha de tornar a aquest punt. Com va dir Epicur “buit és el argument d’aquell filòsof que no permet curar cap sofriment humà”.

Nussbaum, per últim,  és coneguda per desenvolupar el seu enfocament  de capacitats. Crítica las teories de la justícia socials abstractes  que es basen en la idea del contracte social per centrar-se a treballar sobre problemes concrets que tracten formes d’exclusió i desigualtat.. És en aquest contexte on Nussbaum crea el concepte de capacitats (com Amartya Sen ha fet a economia): allò que les persones són efectivament capaces de fer i de ser es converteix en la font dels principis polítics per a una societat lliure i pluralista.  Un criteri que justifica una llista de deu capacitats com a requisits bàsics per assolir una vida digna i que formen part de una teoria mínima de la justícia social.

L’enllaç de sota us condueix a una entrevista que se li va realitzar a l’any 2011 i que aclareix, en part, algunes de les idees esmentades.

 http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=473