diumenge, 14 de març del 2010

Epictet

Estem estudiant el concepte de felicitat com a un dels grans temes de l’Ètica. Hem vist que està acceptat de forma universal que hom cerca la felicitat, però com Aristòtil afirma, el que manca és trobar una definició del que és aquesta. Aquest autor defensa una teoria eudemonista, centrada en l’autorealització (la pràctica de la virtud d’acord amb la raó: el terme mitjà) i els cínics i estoics una felicitat que es basa en la autosuficiència, entesa pels primers, com a llibertat absoluta i pels segons com la impertorbabilitat. Entre els últims, existeix un filòsofof grec, Epictet. La palabra epiktetos en grec significa “comprat”. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Turquia). Va arribar, encara nen, a Roma com esclau d’Epafrodit, qui li va pagar els seus estudis de filosofia. Va ser manumès als voltants de l'any 93. Epictet es va dedicar plenament a l'ensenyament i de la mateixa manera que Sòcrates, no va escriure res. Un dels seus deixebles, Flavi Arrià, va conservar les seves ensenyances .

El seu pensament estava basat en les obres dels antics estoics. Els textos que es conserven mostren que la noció de eudaimonia (felicitat), també està fonamentada en la pràctica de la virtut. En aquesta ocasió, consisteix en assolir la ataraxia (impertorbabilitat) i l’autosuficiència, és a dir, l’autocontrol i, sobretot, a acceptar el destí individual tal i com ha estat predeterminat. Sobre allò que no podem decidir nosaltres (com el caure malalts o gaudir de la sort, per exemple) no hem de preocupar-nos ni dedicar-li esforços inútils, doncs, està en mans del Fat o de la providència divina. Però no tot està determinat sinó que també existeix la llibertat, el que nosaltres volem ésser, el que hem escollit. A la primera categoria pertanyen la salut, les riqueses materials, la fama, els honors i coses similars, mentres que a a segona s’inclouen conceptes com el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions.

La conseqüència principal d’aquest enfocament és que no hem de permetre que les coses externes influeixin en les nostres determinacions ni alterin el nostre ànim, perquè no hi són sota el nostre control i no podem fer res per evitar-les. Però sí que depèn de nosaltres permetre que ens afectin.

Epictet va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici (valoració). «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres.

"No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment" (Enquiridió).

Què us sembla la teoria d’Epictet? La podeu relacionar amb Aristòtil o la dels cínics.
Us deixo un enllaç amb una obra d’Epictet, Manual, per si voleu fer-li una ullada, també podeu fer comentaris.


21 comentaris:

  1. Segons els filosofs grecs arribar a la felicitat era una cosa inabastable, encara que es un terma universl. després d'aixó aparaxen quatre grans teories de com arribar a la felicita.
    Aristotil defensa amb la seva teoria eudemonica, que la felicitat s'abasta a través de la raó i mitjançant la raó arribar a un terme mitg. Els cínics i els estoics creuen que per arribar a se feliços ho han de fer a través de l'impertorbabilitat (control i autodomini) i l'autosuficiencia.
    Epíctet (Hierápolis, c. 50 -Nicópolis, c. 125) filosof estoic, deixeble de Mussonio Rusfo,va estodiar filosofia a carrec d'Epafrodit. Així com Sócrates no va escriure res.
    Epíctet com feren els antics estoics s'adressava a la felicitat a traves de la virtut en el seu cas amb l'autocontrol, la impertorbabilitat i creia en el destí, no en un destí totalment controlat però si que tot el que passava estava regit per una divinitat superior. No creia en la determinacio total sino que que també afirmava que erem lliures, deiem que existia llibertat perque nosaltres tenim la oportunitat d'elecció, sempre podem elegir diferentes opcions i aquesta elecció ve regida per nosaltres, som lliures sobre el que som i no som, és a dir el destí està imposat sobre les coses imprevisibles, les coses que nosaltres no podem controlar que passaran. Aixíu doncs com que nosaltres no som els culpables de les coses que ens passen provinents des de l'exterior no hem de deixar que ens afectin, perque que nosaltres som els que deixem que ens afectin o no, elegim que ens afecti o no ens afecti.
    La teoria que defensas Epictet és una teoria des del meu punt de vista un poc contradictoria per que els estoics afirmaven que tot estava regit per un logos o una divinit superior a nosaltres, mentres que ell creu en aquest logos però fa una distinció entre els efectes externs(els que estan regits per aquest ser) i els efectes propis (que no hi estan regits), però quan creus que el destí està escrit, el que tu tries, la teva elecció en certa manera també esta lligat a n'aquesta desti, el que ens diu Epíctet es pot interpretar de dues maneres diferents, que tu ets lliure mitjançant les eleccions propies de la vida forjarte un destí que te'l crees per tu mateix o que com que el destí està escrit les teves eleccions de certa manera tambés estan regides per aquest logos ja que el destí canviaria continuament segons les nostres eleccions i ja seria un destí totalment nostre.


    Maria Dolors Pastor Pol
    1 Batx C

    ResponElimina
  2. 1a PART DEL COMENTARI

    Els estoics sostenen que les persones morals són les quals viuen d'acord amb els dictats de la raó, i es veuen a si mateixos com individus autosuficients, capaços de disciplinar els seus desitjos i de romandre totalment indiferents a les vicissituds de la vida. En virtut dels seus principis morals i de la seva concepció de la vida bona, els estoics es consideraven a si mateixos com pertanyents a la tradició socràtica. Ells sostenen, com els seus predecessors els cínics, que la lliçó que s'ha de treure de la vida i ensenyaments de Sòcrates és que la virtut humana i la felicitat no depenen de l'èxit material, sinó de la formació del caràcter, el qual ha de ser fidel pel cap alt propi de la nostra naturalesa: la racionalitat. A més, sostenen els estoics, és a través de la conducta de conformitat amb la naturalesa racional que la gent s'uneix entre si i amb l'univers.

    Només a través del coneixement propi que la gent pot participar en la comunitat moral i complir amb la seva funció en el gran disseny de l'univers. La visió estoica de l'univers, elaborada a partir d'altres teories cosmològiques gregues proporcionen suport a l'ètica estoica. Basant-se sobretot en que ells veuen l'univers com una unitat orgànica en la qual la forma i propòsit de cada part està determinada per Déu, qui és pensat com el principi racional immanent al tot. Els estoics veuen a Déu com la força vital que crea totes les coses en aquest univers inter-connectat, i com la intel•ligència còsmica que ho governa des de dintre. Aquesta concepció de Déu serveix de base per a les intuïcions ètiques dels estoics, ja que l'individu, com un ésser racional, és un fragment separat de Déu. Totes les persones posseeixen l'habilitat de comprendre la naturalesa divina, i la vida bona consisteix en viure en conformitat amb ella. Doncs, com diu Epictet on està l'essència de Déu, també està l'essència del bé. Quin és l'essència de Déu? La raó correcta? Certament. Aquí, llavors, sense més, cal buscar l'essència del bé?. Epictet està més interessat que altres estoics romans en metafísica.
    No obstant això, la seva actitud cap a l'especulació sobre la naturalesa de les coses és més piadosa que probatòria, més religiosa que filosòfica, més pràctica que teòrica. Per Epictet, el valor inherent a la humanitat és l'adoració de Déu, i el seu deure és ser digne de Déu. Els obstacles que la gent troba en els seus intents per a viure noblement són la matèria cap a la qual el filòsof ha de dirigir la seva atenció. Les condicions i limitacions de la vida moral estan donades en la naturalesa humana.


    Concepció Rebassa Henarejos
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  3. 2a PART DEL COMENTARI

    La missió del savi és urgir a les persones a examinar-se a si mateixes i a dur una vida conforme a la raó. Segons Epictet, la persona que valora la virtut per si mateixa és feliç. La virtut, ens diu, és una condició de la voluntat en la qual aquesta és governada per la raó, amb el resultat que la persona virtuosa cerca només aquelles coses que pot arribar a i evita aquelles que estan fora del seu abast. La infelicitat és el pagament inevitable d'aquells que desitgen el que no poden obtenir. Els savis es resignen a limitar els seus desitjos al que poden controlar. Pel que fa als desitjos que no poden satisfer-se, ells són literalment apàtics, això és, no tenen cap sentiment sobre ells. A més, saben que tot el que està més enllà del control d'una persona és irrellevant per a l'ètica. Les persones virtuoses troben en elles mateixes tot el que és necessari per a arribar a la felicitat moralment, són enterament autosuficients.

    Al respondre a la pregunta: ?Què és el que està sota el nostre control??, Epictet reafirma una de les doctrines distintives de l'estoïcisme: són les nostres actituds cap als esdeveniments, no els esdeveniments mateixos, el que podem controlar. Res és per la seva pròpia naturalesa calamitosa fins i tot la mort és terrible només si la temem. De nou, encara que un pugui fallar al portar a terme els actes assenyalats per la providència divina perquè al tractar de realitzar els nostres deures les circumstàncies ens ho impedeixin un hauria de romandre impertorbable.
    Epictet, com conseller moral, ens recomana conrear una actitud d'indiferència cap a la bona o la dolenta fortuna, ja que els esdeveniments externs escapen al nostre control. Per tant, els individus prudents no es deixen esclavitzar per les demandes del seu cos, ni es tornen emocionalment dependents de persones o objectes.

    Totes les teories ètiques de la felicitat estan més interessades en construir una ètica que en comprendre una realitat. A més, les teories ètiques, amb general es diuen ser diferents teories de la decisió i es diferencien per la seva relació diferent als sentits, és a dir, es basa en la premissa que tot ser humà busca la felicitat.


    Concepció Rebassa Henarejos
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  4. La meva opinió sobre el que és la felicitat i sobre com cercar-la té una petita part coincident amb la teoria d’Epictet, però així i tot crec que les dues concepcions estan ben allunyades.

    La part en que crec que Epictet té raó és en que no tot està determinat, ja que també existeix la llibertat(el que volem ser, el que ens esforcem per aconseguir-ho...)

    Per tota la resta, crec que Epictet més que una persona feliç el que està definint és una persona freda, sense capacitat de portar a l’exterior quins són els seus veritables sentiments i fins i tot una persona que res l’influeix. Crec que l’expressió dels sentiment, els canvis d’estat d’ànim (molts cops sobtats), un gran plaer en un moment determinat i un gran dol en un altre... són adjectius propis de les persones que s’haurien d’incloure dins la seva definició, i crec que no es pot cercar ser feliç intentant allunyar tots aquests aspectes de la teva vida.

    Crec que sí es cert que cada persona té una diferent opinió sobre qualsevol aspecte o situació que una altre, però una persona no té que tenir una actitud de impertorbabilitat en totes les situacions per intentar ser feliç: Epictet diu que “la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament, però s’ha d’intentar tenir el segon punt de vista”. Aquí jo estic d’acord que algunes persones poden veure-la d’una forma o altre(deixant de banda la religió ), però no crec que una persona que tingui aquesta actitud davant la mort tingui d’haver de tenir la mateixa actitud davant, per exemple, una invalidesa: Pots tenir una actitud d’impertorbabilitat davant la mort però sentir una profunda tristor sabent que tens una malaltia que no et permetrà portar a terme una vida normal per tot el temps que duri aquesta.

    Per això crec que hem d’intentar arribar a un terme mig. No hem de capficar-nos desmesuradament en una mala notícia o fet i que ens afecti en extrem, però tampoc hem de mantenir una actitud d’intentar no pensar en el que ha passat fins que se’ns oblidi, ja que crec que hem de tenir en compte la realitat i intentar sobreposar-nos a ella de forma intel•ligent i sempre tenint-la present

    Toni Riutort Crespí
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  5. Epictet afirma que un dels grans temes de l'Ètica és el gran concepte de la felicitat. Des de l'antiguitat l'individu sempre ha cercat la felicitat. Aquest concepte, és universal, perquè afecta a totes les societats al llarg de la Història. Per Epictet, la felicitat (eudaimonia) es basa amb la serenitat.

    Pels cínics amb la llibertat absoluta s'arribava a la felictat i pels estoics amb la impertobabilitat ( serenitat ) es pot aconseguir la felicitat.

    La relació que hi ha entre la teoria d'Epictet i Aristòtil està que els dos cerquen la felicitat de l'individu. La diferència està en la definició que té cada filòsof de felicitat; per Aristòtil la felicitat es basa amb l'autorealització personal de la virtut d'acord amb la raó, és a dir, aquests dos conceptes van relacionats perquè per actuar amb virtut fa falta actuar amb raó i Epictet es basa amb l'estoicisme, és a dir, fonamenta amb la pràctica de la virtut ( obrar bé, la intel·ligència... ).

    La relació entre Epictet i els cíinics és la seguent: és savi qui sap ser feliç, i és feliç qui sap ser autosuficient encara que l'autosuficiència és entesa d'una manera diferent per cada un del corrent del pensament grec.

    ResponElimina
  6. 1a PART DEL COMENTARI

    Els filòsofs de l’ època hel•lenística tracten de construir filosofies que donin resposta a la desorientació individual. Generalment són doctrines de caràcter ètic que indaguen en la recerca de la tranquil•litat de l’ esperit. Per tant, salvant les diferències tant del punt de partida com dels resultats pràctics als quals s’ arriba, podem relacionar els filòsofs hel•lenistes entre ells, pel fet que les grans qüestions de les seves doctrines es centren en la consecució de la millor manera de viure i de la felicitat de l’ individu.

    Segons Epictet s’ ha de distingir entre les coses que depenen i les que no depenen de l’ home, ja que només atenent al que depèn de l’ home i la seva voluntat, es podrà aconseguir la vertadera felicitat i assossec de l’ esperit, enfront de la intranquil•litat produïda per l’ apetència dels béns externs. En això, radica justament la vertadera llibertat del savi, que es ciutadà del món i per el qual el que menys importa és la classe a la qual pertany, ja que fins i tot, l’ esclau pot ser superior al seu amo, encadenat als desitjos i passions.

    La cèlebre màxima “suporta el dolor i abstén-te dels béns materials” resumeix les tesis d’ Epictet, la filosofia del qual associa el rigor de la moral de l’ abstinència dels cínics i la teoria estoica del logos diví que governa el món. No obstant, en la seva interpretació de la doctrina estoica, es desinteressa dels problemes de la física i la lògica per centrar-se en la moral. La presa de consciència de les debilitats i la impotència de l’ home enfront del destí inexorable, justifica el naixement i la necessitat de la filosofia, que en ensenya a discernir entre el que depen del nostre lliure arbitri, en virtut del qual som capaços de governar els nostres actes, i el que queda més enllà d’ ell i ens ve imposat: el món exterior i l’ arbitri de la resta d’ homes.

    Epictet, igual que Aristòtil, utilitza el terme virtut , encara que amb un significat completament diferent. Mentre que Aristòtil entén la virtut com aquella disposició voluntària adquirida (hàbit), dirigida per la raó i que consisteix en el punt entremig entre dos extrems; Epictet l’ entén com acceptar de bon gran el destí i no deixar que tot allò que no depèn de nosaltres ens pertorbi

    MARIA MARGALIDA TORRENS TERRASSA
    1er BATX B

    ResponElimina
  7. 2a PART DEL COMENTARI

    Epictet, seguint la tradició estoica, denomina “representacions” les maneres en que els éssers humans ens representam la realitat, és a dir, com percebem, imaginam, representam i interpretam els diferents fets i situacions.
    Segons els estoics, no sols representam la realitat, sinó que també tenim la capacitat d’ assentir o no a les nostres representacions, és a dir, podem formar judicis.

    Per al pensament estoic, qualsevol judici ens provoca un “impuls” (moviment instintiu d’ acostament o rebuig i una certa emoció). Quan aquest impuls s’ origina en un judici errat, automàticament es torna irracional i excessiu, donant lloc a les “passions” (pertorbacions anímiques o emocions negatives).

    Però els homes posseïm la capacitat per discernir entre les representacions i distingir entres les que s’ ajusten a la realitat i les que no, d’ assentir o no a elles. Aquesta capacitat, segons el mateix Epictet, ens permet afirmar: “ets una representació i no, en absolut, el que és representat”. Aquesta capacitat està estretament relacionada amb la idea de llibertat, ja que és la nostra llibertat interior la que possibilita que no siguem arrossegats per les nostres representacions, abans d’ atorgar la nostra aprovació.

    L’ estoïcisme és una de les doctrines filosòfiques que més vitalitat han tingut en la història d’ Occident i penso que la raó d’ aquest fet, segurament recau en la seva capacitat per transcendir les diferències històrico-culturals i les modes intel•lectuals, centrant-se en les constants existencials de tot ésser humà.

    MARIA MARGALIDA TORRENS TERRASSA
    1er BATX B

    ResponElimina
  8. Al llarg d'aquest text es presenta una de les diverses interpretacions que s'han fet al llarg de la història sobre un dels aspectes més profunds de la conducta humana, la FELICITAT. Es pot considerar, doncs, que la falta d'una definició concreta d'aquest terme, difícil de realitzar segons Aristòtil, s'uposa l'acceptació de conceptes diversos tot originant grups filòsofics que realitzen la formulació d'un conjunt de teories.
    El paràgraf proposat però, exposa un dels representats dels estoics, Epitect, qui disposa d'una educació filofòfica magnífica. Amb correspondència amb la seva formació, realitza una obra extensa que tracta sobre el terme de la FELICITAT. L'autor, considera l'aplicació de la virtut, igual que Aristòtil, com a mitjà per assolir el benestar. Tot i això aquesta virtut presenta conceptes diversos; mentre que des del pensament aristotèlic, la virtut es presenta com el terme mig sent els extrems dels desitjos vicis i perjudicials, Epitect considera que el terme de la virtut és únicament l'acceptació de les situacions que s'ens presenten tal com són, obra sempre de la divinitat. Així per tant, es presenta com una figura de fortalesa i impertorbabilitat, mai canviant l'actitud malgrat el moment que ens toqui viure. Un fet es presentarà positiu o bé negatiu segons l'acceptació que nosaltres en fem d'ell, presentant inicialment un caràcter neutre. Alterar-nos, per tant, pel que la vida ens dibuixa no ens porta benefici algún, únicament un empitjorament del nostre estat d'ànim.
    Tot però, no vé determinat pel destí. Nosaltres també tenim posibilitat d'elegir els nostres sentiments, desitjos, idees, apreciacions... Serà el conjunt d'aquests termes anomenats anteriorment que ens facilitaràn l'assoliment anunciat anteriorment, havent una fusió entre dos caires, un propi i l'altre determinat.
    D'acord amb l'idea exposada fins aleshores, quan la vida ens llançi un llàgrima, nosaltres li hem de donar un motiu per sonriure. Si per situacions diverses la nostra vida canvia en un petit instant per l'aparició d'una malaltia, per exemple, hem d'assolir una meta que ens permetrà veurer-la com alguna cosa que es pot superar, mai deixant que una actitut negativa i pesimista guanyi la batalla. Això però, resulta d'allò més difícil.
    Podríem considerar per tant, que Aritòtil, els cínics i els estoics, es caracteritzen per la recerca de la FELICITAT, sempre però adoptant postures diverses per a l'obtenció d'aquesta, fet que dificulta una connexió directa entre els tres grups.
    Ja per acabar aquesta petita exposició sobre el text, concloure que l'idea que planteja l'autor és pot entendre fàcilment, tot i que la seva posada en pràctica resulta d'allò més difícil. Tan sols una persona no capacitada per transmetre els seus sentiments podria acceptar les coses així com són, en la majoria de vegades l'assoliment de la situació, especialment si és negativa, es trobarà perllongada en el temps, creant algunes vegades un sentiment d'impotència davant la negativitat. És realment cert però, que malgrat el que puguem pensar, no podrem escriure el destí amb unes altres lletres. Així doncs, lluitem per evitar les decepcions, per trobar cada matí al llevar-nos mil motius per continuar, persones que estiguin al nostre costat i ens robin algun somriure, una abraçada, un petó, un moment bonic i únic, unes paraules escrites amb el bolígraf que resideix al cor... Tan sols d'aquesta manera podrem comprendre que hi ha mil motius per avançar una passa cada dia en el camí que hem de recòrrer.



    Xisca Serra Cabanellas
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  9. Aristòtil defensa una teoria eudemonista.entrada en l’autorealització (la pràctica de la virtud d’acord amb la raó: el terme mitjà) i els cínics i estoics una felicitat que es basa en la autosuficiència, entesa pels primers, com a llibertat absoluta i pels segons com la impertorbabilitat.

    Epictet va ser un filòsof grec, de l'escola estoica, que va viure part de la seva vida com esclau a Roma. Fins a on se sap, no va deixar obra escrita, però dels seus ensenyaments es conserven un Enchyridion o "manual", i uns Discursos, editats pel seu deixeble Flavio Arriano.
    Epictet va fundar la seva escola en Nicópolis, a la qual es va dedicar plenament, doncs ell, a imitació de Sócrates, un dels seus models, no va escriure gens. Els ensenyaments de Epicteto tenien la seva base en les obres dels antics estoics.

    Segons ells, el paper del filòsof i mestre estoic consistiria a viure i predicar la vida contemplativa, centrada en la noció de eudaimonia ("felicitat"). La eudaimonia, segons la doctrina estoica, seria un producte de la virtut, definida mitjançant la vida acord a la raó. A més de l'autoconeixement, la virtut de la raó estoica consisteix en la ataraxia ("imperturbabilitat"), apatia ("desapasionament") i les eupaties ("bons sentiments"). El coneixement de la pròpia naturalesa permetria destriar allò que el cos i la vida en comuna exigeixen de l'individu; la virtut consisteix en no guiar-se per les aparences de les coses, sinó en guiar-se per a tot acte per la motivació d'actuar racional i benvolentment, i, sobretot, acceptant la destinació individual tal com ha estat predeterminat per Déu.

    Per Epictet, aprenguen a acceptar les coses tal com són, aconseguirem la felicitat, i d'aquesta forma poder gaudir de la pròpia naturalesa que ens ve donada. Segons ell, hi ha un destí creat i el qui l'accepta és savi.

    "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment"
    tots nosaltres sempre volem les coses que no tenim, quan aconseguim aquetes ja tornam a tenir-ne una altre i no valoram el que tenim, per això el sentit d'aquesta frase consisteix en acceptar el que passa, i sobretot valorar el que tenim, ja que per molt que ho volguem canviar tenim un camí marcat per el nostre destí; i la millor manera de ser feliç en aquesta vida és acceptant-lo.


    Cristina Llompart Mariano
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  10. N'Aristòtil fou el principal representant de l'eudemonisme, que és aquell concepte filosòfic d'origen grec d'eudaimonia (paraula grega) que està compost per “eu” bo i “daimon” divinitat menor que recull diferents teories ètiques i que té com a característica comú ser una justificació de tot allò que es serveix per a aconseguir la felicitat.
    S'ha considerat eudemonisme, l'hedonisme, la doctrina estoica, així com també al utilitarisme. Totes aquestes doctrines basen les seves normes morals en la realització plena de la felicitat, entesa com a estat de plenitud i harmonia de l'ànima, diferent del plaer i es poden presentar aquesta de forma personal, com en Demòcrit, Sòcrates, Aristòtil, Aristip i l'escola Cirenaica, l'estoïcisme o el neoplatonisme, o bé de forma col.lectiva, com es va establir a partir de David Hume.

    Entre els eudemonistes cal destacar Aristòtil que va ser un dels primers i el més important, i a més, als eudemonistes que afirmaven que per arribar a la felicitat s'ha d'actuar de manera natural. És a dir, amb una part animal (béns físics i materials), una part racional (cultivant la nostra ment) i una part social, que es concretaria en practicar la virtut, que segons Aristòtil se situava en el punt mitjà entre dues passions oposades.

    Els seguidors d'aquesta teoria ètica afirmaven que no es pot ser sempre plenament feliç. Segles més tard Tomàs d'Aquino afirmava que sí que es podia arribar a aquesta felicitat plena i total, però en una altra vida, ja que en aquest món només hi ha felicitat relativa. Els eudemonistes pensaven que el plaer era un complement de la felicitat. La proposta principal de l'eudemonisme és "el bé és allò que ens fa feliços i la felicitat és l'augment de les nostres forces per a obrar".

    ResponElimina
  11. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida complement d'acord amb esta raó universal.
    Des del meu punt de vista, ara ja explicades les tres maneres d'entendre la felicitat, estic bastant d'acord amb Epictet però cal recalcar que l'estoïcisme i el cinisme estan molt relacionats ja que la felicitat s'entén en el primer, amb la impertorbabilitat i els segons, amb la llibertat absoluta entesa com a autosuficiència però si ens endinsam en els conceptes podrem veure clarament que la impertorbabilitat duu a la llibertat absoluta i per tant, a l'autosuficiència. Cal destacar que en aquesta vida sempre ens succeeixen fets inesperats, que no ens agraden o que simplement “ens allunyen de la felicitat” però per això, crec que l'autosuficiència i la impertorbabilitat és necessària ja que tenguent en compte aquests dos conceptes com a bases de la nostra felicitat podrem aconseguir, no solament apropar-nos a la felicitat sinó també allunyar-nos dels mals.
    Per últim vull remarcar que, des del meu punt de vista, pens que la felicitat és un concepte, en el sentit més ampli de la paraula, “abstracte” i que és molt difícil arribar a ella i mantenir-la ja que el que solem assolir els éssers humans són com a petites gotes de felicitats que en ajuntar-les podem aconseguir allò que anomenem felicitat. Però aquesta coordinació de crear moments, aconseguir-los i ajuntar-los és molt difícil, encara que no és impossible. Un home digué: “únicament si creus que allò que vols ho aconseguiràs, únicament si hi creus, es farà realitat”.


    Catalina Neus Seguí Crespí

    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  12. En canvi, el cinisme és una doctrina ètica hel·lenística difícil de definir perquè no consisteix exactament en un conjunt de teories, sinó en una actitud o tarannà vital: "Ser cínic" és un temperament o una idiosincràsia. Encara vull el mot serveix per designar un falsari, un personatge que "va a la seva", amoralista, descregut i irònic… i que gaudeix en la seva provocació. Els cínics antics eren anomenats cratini (peluts) i, tot i no ser sempre considerats com a personatges d’una moralitat superior, se’ls valorava pel seu paper de revulsiu social.
    Però d’una manera arquetípica el cinisme constitueix un exemple del que avui s’anomena "moral d’actituds", en què el realment valuós és la personalitat i l’acte és un gest exemplar o simptomàtic que cal interpretar més en funció de "qui" el fa, que no pas de "què" es fa. Tota l’ètica grega és actitudinal, però aquesta característica s’accentua d’una manera especial el cinisme. Històricament hi ha el costum d’usar per definir el cinisme una frase que va pronunciar Plató quan li demanaren què opinava de Diògenes de Sínope. Per a Plató, Diògenes era un Sòcrates embogit. Els cínics, com els cirenaics i els megàrics no es poden comprendre sense valorar la reacció de desànim que es va produir després de la mort de Sòcrates. Si la ciutat havia assassinat el més just dels homes, aleshores resultava evident que no hi havia res a esperar de la democràcia. Perquè tota democràcia consisteix en un govern de les opinions, i no es pot passar de l’opinió a la ciència. Les opinions són sempre subjectives, interessades, mentre que la veritat és objectiva, de manera que no hi pot haver compromís entre tots dos nivells perquè constitueixen formes contradictòries de copsar la realitat.

    Per últim, l'estoïcisme és un sistema filosòfic Fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartir els Seus Ensenyaments: un pòrtic (stoa) d'Atenes. En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensa la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis Desitjos. Ara bé, en un sentit estricte és coneix com estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs. L'ètica estoica es basa en una particular Concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi, esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tant sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor.

    ResponElimina
  13. "Todo el mundo desea ser feliz; pero no, que lo sea todo el mundo.
    Jaume Perich "

    Al llarg de la història s’han intentat trobar teories per assolir la divinitat més apreciada per tot ésser humà; la felicitat.
    La clau dels estoics per ser feliç és com diu el text mantenir-se impertorbable als sentiments vivint així d’acord amb la naturalesa. Segons aquesta teoria l’univers està regit per unes lleis fixes i inflexibles. La persona que assolirà la felicitat, és aquella que passi el que passi acceptarà el destí. Els estoics creien que s’havia d’estar previngut dels fets que en qualsevol moment podrien arribar ja que la clau és acceptar el que ha passat.
    Tot i això els estoics accepten que hi ha determinats valors que en ells regeixen una certa llibertat: són flexibles, que no són inevitables o que es pot lluitar contra ells; aquets són les passions, els impulsos, el rebuig, el desig i el raonament.

    Acord amb els estoic la serenitat, la impertorbabilitat és l’única font de felicitat, per la qual el savi és autosuficient. Els cínics creuen que per assolir la felicitat cal bastar-se d’un mateix, cosa que s’aconsegueix per mitjà de l’ascetisme ( pràctica que subordina el cos de l’ànima) i l’autodomini. L’epicureisme basa l’ideal de saviesa sobre un plaer ben calculat, és savi qui sap calcular quines són les activitats que li proporcionen més plaer i menys dolor. Per d’utilitarisme es basa en elegir les accions per a fer el bé comú, i sabrem si una acció es bona o dolenta, si s’ha de triar una o l’altre analitzant les conseqüències d’aquella acció. Per acabar hem estudiat l’eudemonisme que defensa l’obtenció de la felicitat a partir del perfeccionament de la raó (autorealitzar-se).

    Repassant aquestes teories; no fa falta aprofundir-les per adonar-se de que totes elles tracten una felicitat individual; cada una de les citades anteriorment ens proporcionen les llavors per aconseguir el nostre propi camp de blat de la felicitat (excepte l’utilitariseme, que fa referència a un bé comú).
    L’absència d’unes teories col•lectives m’ha fet destapar la meva ment i escriure una petita teoria de la felicitat.
    Us convido a llegir-la:
    Vet aquí la meva teoria de la felicitat;

    L’humà te dos subtipus de felicitat que per aconseguir la plena ha d’assolir les dues:
    Per una banda tenim la felicitat propera; aquella que és fruit dels esdeveniments que ens succeeixen juntament amb les persones dels nostres cercles. Aquest tipus de felicitat s’aconsegueix vivint experiències noves, fer de petits instants inoblidables moments, riure, demostrar a aquestes persones que donaries el món sencer per a elles i que aquesta acció sigui corresposta igual cap a tu ...
    Aquesta felicitat és una felicitat que depèn de cada un. Pròpia. No molt recercada i fàcil d’aconseguir si ets capaç d’apreciar i estimar.

    Ara bé; hi ha un altre subtipus de felicitat; una felicitat global.
    Estem parlant d’una felicitat conjunta, una felicitat que obtindríem si l’home estàs dispost a compartir, a estimar el seu planeta, si els bens essencials fossin ben repartits, si l’aigua potable no fos privilegi tan sols d’uns quants, si tothom tingués dret a la salut i a la medicina, si s’acabessin les guerres i la pau fos repartida per tot aquest planeta...
    Aquesta felicitat que aconseguiríem si es portessin a terme les accions dites anteriorment seria immensa; podríem aixecar-nos i dir:
    -Sí, realment soc feliç!
    Però no ho podem fer, seria d’ignorants com si una vena en els ulls ens ocultés la realitat en que vivim. No podem aixecar-nos i dir que som feliços sabent que cada 3 segons moren persones per injustícies, per falta d’aliments i d’aigua, a causa de les guerres, per tortures, a causa de l’esclavitud, per falta de medicines...

    No puc aixecar-me i dir que soc feliç mentre sigui conscient de totes aquestes injustícies. No puc, tot això hem destrossa el meu apreciat camp de blat. Tan sols puc aixecar-me i dir:
    -SÍ, REALMENT SOC AFORTUNAT!


    Catalina Capellà Payeras
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  14. Autors com Aristòtil i els cínics i els estoics han intentat trobar una definició per FELICITAT; el primer defensa una teoria eudemonista i centrada en l'autorealització, els altres dos defineixen la felicitat que està basada amb l'autosuficiència; però dintre d'aquestes dues escoles els primers l'entenen com a llibertat absoluta i l'altre com l'impertorbabilitat.
    El pensament d'Epictet estava basat en el antics estoics, a l'autocontrol i a aceptar el destí predeterminat. No sempre ha de succeir el que hem proposat davant del nostre destí. Segons aquest hi ha dues categories: una en la que hi incorporam la salut, les riqueses, la fama... I en la segona s'inclouen els conceptes com el raonament, el desig, els impulsos, les pasions...
    En la meva opinió estic bàsicament d'acord que les influències externes no ens han de provocar problemes ni mal de caps perquè no són culpa nostra i no podem fer res perquè no passin, peró si que podem fer que no ens afectin. Si ens enduim per les crítiques destructives que comenta la gent pels nostres fets, no podrem viure mai en tranquilitat, sinó amb un condicionament sobre nostre que probablement ens dugui a la malaltia psíquica i fins hi tot la mort.
    La teoria de Epictet relacionat amb els cínics és que els dos es basen en l'autosuficiència, peró Epictet vol assolir la felicitat mithançant l'ataraxia i, en canvi, els cínics diuen que per aconseguir la felicitat completa es necessari viure segons la naturalesa.
    Per una altre banda Aristòtil afirmava que només existia un món(categoria)que era el real, físic i la seva contínua transformació, però Epitect diu el contrari, que hi ha dues categories anomenades anteriorment.

    ResponElimina
  15. Com bé diu Aristòtil, l’important no és ser feliç o deixar de ser-ho , el que realment és important és que quan ens centrem en aquesta paraula, aleshores ningú en coneix el significat i molt menys el camí per arribar-hi. Per aquesta raó han sorgit tres models de felicitat totalment distints per els quals cada persona pot elegir el camí que més li convingui. L’eudemonisme, defensat per Aristòtil, on és defensa que ser feliç és autorealitzar-se, l’autarkéia, defensat per els cínics i els estoics, on és defensa que per assolir la felicitat el que s’ha de fer és valer-se per un mateix sense dependre de res ni de ningú, i finalment l’hedonisme, defensat pels epicuristes i utilitaristes, on s’explica que ser feliç és experimentar plaer. Doncs bé, n’Epictet d’Hieràpolis va ser un filòsof grec del qual es conserven textos on s’hi veu reflectida la felicitat com a producte de la virtut, definida mitjançant la vida acord amb la raó. Per tant cal dir que la virtut defensada pels estoics, a més de l’autoconeixement consisteix en no guiar-se per l’aparença de les coses sinó en actuar d’una forma racional i acceptant el destí tal i com ens ha estat donat, per això el que cal fer és assegurar la pau interior i fer-nos forts d’avant l’adversitat, és a dir, consisteix en el desapassionament i en els bons sentiments. El camí que Epictet proposa per arribar a la felicitat és aquell en el que s’accepta que tot està en mans del destí. Però cal esmentar que els éssers no ens trobam totalment determinats, sinó que disposem d’una llibertat amb la qual podem escollir el que volem ser o tenir. D’aquí en podem extreure la relació amb els cínics ja que aquests consideren que és savi qui viu valora la llibertat d’acció i de paraula. Per tot i això, finalment acabaré dient que considero que aquesta llibertat de la qual gaudim s’ha de saber utilitzar d’una manera intel•ligent, és a dir, la vida ens ha proporcionat aquesta llibertat per decidir posar barreres a aquelles coses o fets que volem que ens afectin o bé, que no entrin en la nostra vida. Per tant com bé diu aquest autor, no realment tan important el que passa, sinó els judicis que fem sobre el que passa.

    Antònia Porquer Díez del Valle
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  16. Segons Epictet, el fets no venen motivats per nosaltres, de manera que quan una cosa passa, el que hem de fer és acceptar-ho resignadament i no torbar-nos pel que ha passat, sinó més be torbar-nos pels judicis que es puguin fer al voltant del que ha passat.

    Baix el meu punt de vista, si féssim cas a aquesta teoria podríem ser molt més feliços del que ho som preocupant-nos del que passa i del que deixa de passar. Preocupant-nos solament del que la gent jutgi al voltant de tal cosa, la vida ens seria més fàcil, però per altra banda, se’m planteja la qüestió que si acceptem els fets tal i com ens venen, ens tornaríem uns conformistes, una posició que no consider excessivament recomanable, ja que quan un es conformista li es igual tot i s’adapta solament al que hi ha, sense voler millorar mai el que passa, el que és té a causa dels fets, i es limita a obeir.

    Es a dir, distingeixo dues parts entre la teoria de Epictet, la primera amb la que estic conforme i la segona amb la que no.

    Per altre banda, està el haver de fer cas al que es jutja, i en aquesta part també puc reconèixer-hi una subdivisió, una en la que estic d’acord, i l’altre amb la que no. Veritablement, si ens haguessin d’importar més els judicis que en puguin fer els demés que no pas els fets, no podríem viure degut al gran torbament que tindríem interiorment, sempre preocupant-nos del que han dit, del que diuen i del que diran, de manera que no podríem viure de la forma que més ens agradés a causa del que podrien dir els altres.

    Per altre banda, hi estic d’acord ja que, quan no es dona importància als fets (en el cas d’Epictet), se li podrien donar importància als judicis, ja que llavors vendria la pregunta de, doncs, al voltant dels fets, a què podria donar importància? I basant-me en la teoria d’Epictet no observo res en el que li pugui donar una importància sense que m’afecti de una manera negativa.





    Maria Antòni Socies Cladera.
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  17. El comentari que està entre el de na Catalina capellà i de n'Antònia porquer és de na Joana Maria Batle
    1r Batxiller A

    ResponElimina
  18. En aquest text l'autor ens presenta la interpretació que va fer Epictet a la paraula felicitat. A aquesta paraula se li ha donat diferents significats. Aristòtil va relacioar la felicitat amb la capacitat d'obrar bé, per a ell la felicitat consistia en l'autorealització, en aconseguir aquelles metes dignes d'un ésser humà (eudemonisme). Els cínics, igual que els estoics, van defensar la felicitat com a autosuficiència. Els cínics van defensar que la felicitat consisteix en la llibertat radical d'un individu davant de totes les normes i les institucions socials. En canvi els estoics defenses que per a ser feliç cal acceptar el destí, que aquest no es pot canviar.
    Epictet defensa que per a aconseguir la felicitat cal acceptar les coses així com es donen lloc, que no ens hem de proucupar per allò que no podem canviar, sinó que ens hem de preocupar per allò que si podem canviar.
    Epictet i Aristòtil tenen alguna semblança en la seva forma de definir la felicitat, els dos filosofs pensen que la virtud és el camí per arribar a la felicitat, però per a Aristòtil aquesta virtud es trobar el terme mig i per a Epictet la virtud és la d'acceptar les coses així com són i així com tenen lloc.

    Epictet defensava que els agents externs no ens han d'influir en la felicitat, que nosaltres no podem fer res per evitar-los, l'únic que podem fer es intentar que no ens afectin, ja que depèn de nosaltres mateixos que ens afectin o que no ho facin.

    En realitat, jo no hi estic molt d'acord amb la visió que tenia Epictet sobre la felicitat. Està clar que sempre hi ha uns agents externs que ens poden afectar o no, però tot individu avui en dia intenta que aquests agents externs també li produesqui un estat de felicitat. La majoria de vegades no hi podem fer res contra aquests agents externs, però de totes maneres sempre intentam fer alguna cosa degut a que si no ens aporten felicitat no els volem acceptar.

    Personalment estic més d'acord amb la felicitat vista des del punt de vista d'Aristòtil, no defens com ell que per aconseguir la felicitat haguem d'assolir aquelles metes que ens són pròpies pel fet de ser èssers humans, sinó que defens que el terme mig ajuda molt a aconseguir la felicitat. Una persona pot tenir molt d'una cosa que li proporcioni felicitat però n'hi pot haver una altra que anuli la bona. Si les persones aconseguisim o centressim la nostra vida en aconseguir el terme mig de les coses seriem més feliços que no sabent o tenint molt d'una cosa en concret i de les altres no saber-ne res.

    Miquel Nadal Salom
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  19. Per a fer una introducció i deixar una idea clara sobre els pensaments d’Epictet i de la seva escola, vull centrar-me en un exemple esmentat en el text: la mort.
    Aristòtil tractaria aquest tema de manera raonada, defensant que la mort és el final de la vida i que tots, tant homes com animals hi arribarem, per donar pas a futures generacions.
    Els cínics, caracteritzats pel seu ascetisme i pel seu esperit natural, es prepararien i es conscienciarien pel seu darrer camí i intentarien viure’l, d’acord amb els seus principis naturals i crítics.
    En tercer lloc, els estoics, es sotmeten al destí, saben que la mort arribarà en un moment o altre, i per això, segons la seva naturalesa impertorbable, accepten la mot com a una alliberació d’aquesta vida. No es torben pel seu futur, sinó que es mantenen serens i accepten els fets així com succeeixen, no intenten evitar-los, al contrari, els accepten tal i com els reben i així aconsegueixen una vida feliç.

    Amb aquest exemple, vull donar la idea de que els estoics, no intenten canviar la seva vida per a millorar-la d’acord amb les seves preferències o conveniències, sinó que accepten allò que els ve donat pel destí, encara que no els afavoreixi del tot, no acceptant-ho com una desgràcia, sinó intentant treure-li l’element positiu. De la mateixa manera, si ens identifiquem amb els estoics, argumentarem que no som senyors de dominar les influències externes, perquè no està en la nostra mà, però el que sí podem fer es evitar que ens influeixin en el nostre caràcter o en el nostre estat d’ànim, tot controlant la nostra ànima i valent-nos de l’autosuficiència mereixedora de la felicitat.

    Maria Antònia Perelló Mir
    1er Batxillerat A

    ResponElimina
  20. Epictet afirma que un dels grans temes de l'Ètica és el gran concepte de la felicitat. Des de l'antiguitat l'individu sempre ha cercat la felicitat. Aquest concepte, és universal, perquè afecta a totes les societats al llarg de la Història. Per Epictet, la felicitat (eudaimonia) es basa amb la serenitat.

    Pels cínics amb la llibertat absoluta s'arribava a la felictat i pels estoics amb la impertobabilitat ( serenitat ) es pot aconseguir la felicitat.

    La relació que hi ha entre la teoria d'Epictet i Aristòtil està que els dos cerquen la felicitat de l'individu. La diferència està en la definició que té cada filòsof de felicitat; per Aristòtil la felicitat es basa amb l'autorealització personal de la virtut d'acord amb la raó, és a dir, aquests dos conceptes van relacionats perquè per actuar amb virtut fa falta actuar amb raó i Epictet es basa amb l'estoicisme, és a dir, fonamenta amb la pràctica de la virtut ( obrar bé, la intel·ligència... ).

    La relació entre Epictet i els cíinics és la seguent: és savi qui sap ser feliç, i és feliç qui sap ser autosuficient encara que l'autosuficiència és entesa d'una manera diferent per cada un del corrent del pensament grec.

    Sandra Henkel Martorell
    1r batxillerat B

    ResponElimina
  21. En l’actualitat el concepte de felicitat s’entén com a meta que dóna sentit a la nostra vida. No s’utilitza el dret de la persona a la felicitat com a premi a les obres bones dutes a terme, sinó com la gairebé obligatorietat de ser feliç, de viure en un estat satisfactori permanent. Els éssers humans tenim el dret a ser feliços i el deure, com a persones intel•ligents, sensibles i sociables que som, de guiar la nostra vida en una direcció i un sentit que ens ofereixi més plaers que disgusts.

    Epictet proposa un model de felicitat que consta de dues categories on podem classificar tot allò que ens envolta: en la primera hi inclou tot allò que no podem decidir nosaltres, com ara la salut, les riqueses materials, la fama, l’honor... i per altra banda, en la segona hi figuren aquelles coses que nosaltres sí podem elegir, com per exemple el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions. D’aquesta manera suggereix arribar a la felicitat fent que no ens afectin ni ens influeixin els trets seleccionats en la primera categoria (les coses externes) i que no ens condicionin a l’hora de realitzar les nostres determinacions, ja que no estan sota el nostre control ni podem evitar-les. Aquest procediment, juntament amb l’ataràxia i l’autosuficiència ens permetria assolir la felicitat.

    Encara que la felicitat és personal, subjectiva i abstracta; no obstant a això, penso que en la nostra civilització occidental podem considerar uns elements bàsics que es requereixen per ser feliç: bona salut, una ocupació laboral gratificant, amics que ens complaguin, una vida amorosa agradable, afectiva i familiar, possibilitats i temps per a desenvolupar les nostres aficions, benestar psicològic i emocional, bona situació econòmica... Amb això el que vull dir és que tal i com es presenten les coses avui dia, el model plantejat per Epictet es formula com un projecte utòpic, irrealitzable. Tot i això, m’agradaria destacar que com bé diu el filòsof, el que torba i difereix a les persones és la importància que concedim a cadascun d’aquests apartats (fet i judici). Està clar que com menys transcendència donem als fet que som incapaços de canviar més facilitat tindrem per aconseguir la felicitat.

    Hi ha persones que malgasten les seves vides en una recerca incessant de la felicitat quasi permanent. Però la felicitat és normalment una situació fugaç que s’esfuma sense avisar ni deixar rastre. Aquestes persones, dominades per l’objectiu d’assolir la felicitat absoluta, entenen que han de millorar la seva situació perquè viuen amb la convicció que hi ha un estadi superior, més intens i confortable, que altres individus han abastat. Però, la comparació amb els altres, lluny de proporcionar-nos alguna cosa bona, tendeix a sumir-nos en la tristesa. En última instància, l’alternativa és ser conformistes o ambiciosos, i com sempre, el més racional es troba en el terme mig, concepte defensat per Aristòtil. D’aquesta manera no hem de deixar de lluitar per millorar el nostre benestar, ja sigui material o emocional, però hem de saber apreciar el que ja s’ha aconseguit.

    Sense dubte ser feliç és una aspiració inherent a l’ésser humà, que cada persona ha de cultivar individualment. És un dret i un deure de cadascun de nosaltres. Però, ser feliç no equival a viure una alegria constant, sinó veure’ns involucrats en cada detall de les nostres vides, connectats amb l’emoció que ens proporciona cada moment, prestant atenció al que ens passa i gaudint de cada situació.

    En definitiva, penso que hem d’adoptar una actitud positiva ja que aquesta en ajudarà a delectar dels moments feliços. Aquesta ens animarà a tenir un predisposició d’apassionar-nos amb les coses que fem i que vivim, sentir-les com fruit de la nostra pròpia creació, valorar-les i enorgullir-nos-en d’elles.






    Cristina García Serra
    1r de Batxillerat A

    ResponElimina