Com hem vist aquest darrers dies, l’evolució biològica té la seva continuïtat en l’evolució cultural. El concepte mateix de cultura és en si mateix problemàtic. Existeixen moltes definicions de cultura, que se estableixen des de criteris molts diferents. En aquesta ocasió estudiarem el concepte de cultura que defensen autors que provenen del camp de la sociobiologia com R. Dawkins i Dennett. La concepció de l’ésser humà que podem extreure a partir d’aquesta teoria està fonamentada en la priorització de la dimensió biològica de l’home.
El filòsof nord-americà R. Dawkins es va donar a conèixer amb el seu llibre El gen egoista, publicat el 1976, que va popularitzar la visió de l'evolució des del punt de vista dels gens, i va introduir els termes mem i memètica. La seva teoria suposa una nova aportació a la teoria moderna de l’evolució. Els individus no sóm més que màquines creades pels gens per a la seva reproducció, per tant, la seua supervivència. “Som màquines de supervivència, vehicles autòmats programats a cegues a fi de preservar les egoistes molècules conegudes amb el nom de gens”. Per a Dawkins els humans, com els pèsols, només som esclaus dels gens. La teoria del gen egoista sovint es resumeix, quasi humorísticament, amb una frase de Richard Dawkins, que apareix en el seu llibre: “La gallina no és més que un invent de l'ou per poder produir ous”.
Resulta ser una teoria revolucionària perquè demostra que el factor fonamental de l’evolució no és el del bé de l’espècie, ni tan sols del grup, sinó de l’individu i concretament la de la supervivència dels seus gens, que fan servir els cossos com a receptacles que contenen els gens que perviuen durant moltes generacions. En aquest context, la moral -o, més estrictament, la nostra creença en la moral és simplement una adaptació introduïda per facilitar les finalitats reproductives.
Si per a la vida la unitat bàsica de transmissió de la informació és el gen, per a la consciència la unitat bàsica de transmissió de la informació ha de ser el mem Dawkins ha proposat el nom de “mems” (per semblança amb els “gens”) per tal de referir-se a les unitats mínimes de transmissió cultural, apreses per “contagi cultural”. “Mems” poden ser coses tan diverses com una cançó, una idea, una tècnica, etc. Els mems viuen i es reprodueixen per selecció cultural. I fins i poden haver mems cancerosos (o perillosos per a la continuïtat de la vida: la castedat en els religiosos, o les idees xenòfobes són també mems).
La religió segons Daniel C. Dennett, al seu llibre Breaking the Spell. Religion as a natural phenomenon estableix és un “mem”. La religió, doncs, és un comportament produït per una estructura memètica o imitativa i que se registra en la memòria dels individus. Tot això suposa que la religió es “repliqui” o “reprodueixi i pervisqui al llarg de moltes generacions. Dennett, no cerca una altra cosa que l’analisi darwinista de la religió des d’un punt de vista de la biologia evolutiva, però renuncia de forma explícita a un anàlisi racional filosòfic i científic que condueixi a una valoració del sentit de la religió.
Un “mem” suposa certa organització biològica, un aprenentatge per imitació o mímesi i un registre o memòria. Tenim, per tant, una herència de gens que constitueix la nostra biologia bàsica, però tenim també una herència de “mems” que constitueix la nostra cultura.