diumenge, 24 de gener del 2010

Nietzsche i la veritat

En aquesta ocasió, en relació a l’unitat sobre el coneixement que estem treballant ara a classe, analitzarem el concepte de veritat per a Friedrich Nietzsche (1844-1900). És un filòsof alemany que destaca per la seva crítica implacable a la cultura, entesa de forma àmplia: moral, religió, filosofia, història, ciència, llenguatge... No és d’extranyar que ell mateix es definís a Ecce Homo de la següent manera: “ No sóc un home sóc dinamita”. És també conegut, com ja sabeu, com un dels tres “mestres de la sospita” juntament amb Marx i Freud.

L’any 1873 va escriure Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, un text breu, d’uns 14 paràgrafs, on tracta de forma específica el tema citat. Els que s’atreveixin i tinguin ganes (no és obligatori) poden llegir l’opuscle en el següent enllaç: http://www.nietzscheana.com.ar/sobre_verdad_y_mentita_en_sentido_extramoral.htm Si no ho enteneu, no passa res, faré a continuació, un extracte del llibre assenyalant le idees principals (no totes) per tal d’ajudar-vos a desxifrar els continguts i fer els comentaris pertinents.

Nietzsche inicia el seu relat donant-li l’aparença d’una faula o mite: uns certs animals en un món suposat inventaren el coneixement i d’aquesta manera es pensaren que eren molt especials. El coneixement, doncs, és una creació nostra “animals llestos inventaren el coneixement per a poder sobreviure” com escriu al primer paràgraf. A més, aquesta falsa creença és la causant d’una errònia concepció que tenim de la vida, d’una enganyosa imatge sobre la realitat.

La veritat en el text té dos sentits diferents (paràgraf 3). Un és el sentit moral, un altre és el sentit extramoral, pel qual Nietzsche mostra més interès. El primer és el que consisteix en la construcció de conceptes morals com a bó, dolent i que són concebuts com a eines per a dominar el món. En el segon sentit reflecteix la incapacitat humana per accedir al coneixement autèntic de la realitat, fins i tot, nega que ens puguem conèixer a nosaltres mateixos, referint-se a la veritat com a metàfora.

Nietzsche, ens aclareix que l’home construeix un pacte social del que és vertader i és fals (paràgraf 4). A partir d’aquesta convenció s’acceptarà com a veritat el que queda establert pel llenguatge. La mentida, per tant, consistirà en no utilitzar convenientment les paraules segons s’ha pactat de forma social. En el paràgraf 8, continua amb aquesta idea, defensant la tesi de que la veritat és una creació social, una invenció que l’ús i el costum han provocat que acabem creient que és vertadera. La veritat, no és més que una il.lusió, una ficció, una metàfora, però ens hem oblidat que la hem inventat i, aleshores, acabem convertint-nos en esclaus dels conceptes. En conseqüència, ens allunya i ens amaga com és en realitat el món perquè es creada per alguns per aconseguir més poder (voluntat de poder).

Com a contrapartida, expressa a partir del paràgraf 9, la seva definició de la veritat: el perspectivisme. Cadascun dels diferents éssers humans, té una percepció de la realitat i la pot concebre des d’una perspectiva diferent. No tenim, per tant, cap criteri per afirmar que una perspectiva és més certa que una altra. Proposa com alternativa a les concepcions que afirmen l’existència de la veritat única (Plató, Descartes) una teoria que accepta múltiples visions dels món i crítica, fins i tot, la veritat científica, perquè és una entre altres moltes veritats, totes elles igualment vàlides.