diumenge, 19 de juliol del 2009

Globalització i coneixement

Avui, amb quasi 40 graus de temperatura, abans de marxar cap a Eivissa, he assistit a la primera sessió del curs d’estiu de la UIB sobre Globalitzacio, veus crítiques. Antoni Aguiló ens ha parlat sobre un dels efectes de la globalització que és el de la pèrdua de l’experiència epistemològica, del coneixement que es fonamenta principalment en el saber tècnic i científic. Aquest fet genera injustícia cognitiva i la Universitat és un centre que promou aquesta situació.

El coneixement genera unes relacions de poder que generen diferències desiguals que marginen als dèbils, com diria Foucault, provoquen un règim de veritat. Aquests discursos hegemònics, a través de la epistemologia del Nord, en la seva dimensió destructiva fonamenten una raó indolent. Existeix un autor crític que defensa aquesta postura: Boaventura Souza Santos (Coimbra, 1940), professor de la Facultat d’Economia de la Universitat de Coimbra i de Wisconsin-Madison. Souza anomena aquesta imposició de la veritat occidental sobre les altres, epistemologia de la ceguera, una monocultura del saber que es fonamenta en la ciència, que marca els criteris de veritat i fiabilitat epistèmics, provocant racisme i epistemicidi epistèmics. Proposa una epistemologia de la visió que faci visibles altres visions epistèmiques, a través de la epistemologia del Sur.

La Universitat com a transmissor de coneixements fa efectiva la injusticia cognitiva, perquè hi predomina la monocultura, l’exclusivisme científic i el racisme epistèmic. La Universitat hauria de promoure una ecologia de sabers i tenir en compte que sense haver justícia social no pot haver justícia cognitiva. No hi pot haver democràcia sense que existeixi democràcia de sabers. És impescindible crear un diàleg de sabers i eliminar la idea de que el coneixement científic és únic. Els sabers són diversos, són els de les dones, els homes, els dels pobles. de tot el món. Són els coneixements pràctics, fàctics i no són només tècnics i científics. Souza, en relació amb el que he dit, afirma el següent: “Creo que la experiencia del mundo es inagotable en su diversidad, y en las universidades sólo estudiamos una porción mínima. Somos tan selectivos acerca de lo que estudiamos que me asombra la cantidad de descartes que se hacen, la cantidad de experiencia que se rechaza. Por eso el subtítulo de uno de mis libros, A Crítica da Razão Indolente, que es un argumento en contra de este desperdicio de experiencia.”

Entrevista.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Feminisme, democràcia i teoria social crítica

No sé si seré una veu que clama sola en el desert, però, he après al llarg del meu viatge que la solitud també és una bona companya de viatge. De totes maneres, aquest és l’article de juliol.

Les reivindicacions feministes obren una perspectiva diferent i innovadora de la teoria social crítica. Sheila Benhabib (1950, Istambul) és professora de Ciència política i Filosofia a la Universitat de Yale i es situa a l’àmbit de l’ètica discursiva de Habermas.
Proposa un model de democràcia deliberativa (del discurs) i defensa el constructivisme social. Rebutja el multiculturalisme fort i afirma que la justícia intercultural entre diversos grups humans s’ha de realitzar en nom de la justícia i la llibertat i no en la preservació de les cultures (la identitat).

Sheyla Benhabib distingeix entre un universalisme substitucionalista i un universalisme interactiu. El primer correspon a la gran part de les teories morals d’occident i es caracteritza per la homogeneització i el pensament únic, per l’igualitarisme i no la igualtat. Crítica, per tant, el model del liberalisme i matisa el del comunitarisme. Aquest concepte, el de l’universalisme substitucionalista, el fa servir per fer referència a les limitacions d’un pensament il.lustrat que exclou a les dones i que identifica les experiències d’un grup específic de subjectes, en general, homes blancs com a paradigmàtic dels humans. Com bona coneixedora de Habermas estableix que la modernitat s’ha de fonamentar a l’interior del propi discurs i no el de la tradicionalitat. Per tant, defensa el segon universalisme: l’interactiu, que reconeix la pluralitat d’éssers humans, diferenciant entre les persones sense inhabilitar la validesa moral de totes aquestes pluralitats i diferències.

Podem veure un exemple que proposa la mateixa Sheila Benhabin i clarificar conceptes. És un cas a França, on s’accepta com a principi de la seva identitat la laicitat, unes adolescents musulmanes posen en qüestió aquest principi quan decideixer fer servir el vel,. Aquestes dones van fer visible la composició reial del cos polític francès: homes blancs de classe alta. Elles demanden també estar a l’esfera pública, però no se les va escoltar. El Consell de l’Estat i l’Assamblea Nacional van interpretar el vel com una qüestió d’ostentació religiosa, estigmatitzant i estereotipant a les joves com a persones oprimides que viuen al passat. A més, al impedir-lis interpretar les seves accions, van tornar al sistema tradicional patriarcal i, és possiblement del que volien sortir. En realitat aquests fets van desencadenar un llarg debat públic, que van mostrar, en primer lloc, la debilitat d’un dels principis de la identitat francesa i, en segon lloc, com aquestes dones van aprendre a constituir-se com a subjectes públics i aparèixer a l’escena pública, així com intentar fer possible el tractament de diferents creences a les seves.