diumenge, 14 de març del 2010

Epictet

Estem estudiant el concepte de felicitat com a un dels grans temes de l’Ètica. Hem vist que està acceptat de forma universal que hom cerca la felicitat, però com Aristòtil afirma, el que manca és trobar una definició del que és aquesta. Aquest autor defensa una teoria eudemonista, centrada en l’autorealització (la pràctica de la virtud d’acord amb la raó: el terme mitjà) i els cínics i estoics una felicitat que es basa en la autosuficiència, entesa pels primers, com a llibertat absoluta i pels segons com la impertorbabilitat. Entre els últims, existeix un filòsofof grec, Epictet. La palabra epiktetos en grec significa “comprat”. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Turquia). Va arribar, encara nen, a Roma com esclau d’Epafrodit, qui li va pagar els seus estudis de filosofia. Va ser manumès als voltants de l'any 93. Epictet es va dedicar plenament a l'ensenyament i de la mateixa manera que Sòcrates, no va escriure res. Un dels seus deixebles, Flavi Arrià, va conservar les seves ensenyances .

El seu pensament estava basat en les obres dels antics estoics. Els textos que es conserven mostren que la noció de eudaimonia (felicitat), també està fonamentada en la pràctica de la virtut. En aquesta ocasió, consisteix en assolir la ataraxia (impertorbabilitat) i l’autosuficiència, és a dir, l’autocontrol i, sobretot, a acceptar el destí individual tal i com ha estat predeterminat. Sobre allò que no podem decidir nosaltres (com el caure malalts o gaudir de la sort, per exemple) no hem de preocupar-nos ni dedicar-li esforços inútils, doncs, està en mans del Fat o de la providència divina. Però no tot està determinat sinó que també existeix la llibertat, el que nosaltres volem ésser, el que hem escollit. A la primera categoria pertanyen la salut, les riqueses materials, la fama, els honors i coses similars, mentres que a a segona s’inclouen conceptes com el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions.

La conseqüència principal d’aquest enfocament és que no hem de permetre que les coses externes influeixin en les nostres determinacions ni alterin el nostre ànim, perquè no hi són sota el nostre control i no podem fer res per evitar-les. Però sí que depèn de nosaltres permetre que ens afectin.

Epictet va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici (valoració). «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres.

"No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment" (Enquiridió).

Què us sembla la teoria d’Epictet? La podeu relacionar amb Aristòtil o la dels cínics.
Us deixo un enllaç amb una obra d’Epictet, Manual, per si voleu fer-li una ullada, també podeu fer comentaris.