dilluns, 26 d’abril del 2010

La banalitat del mal

Hannah Arendt destaca la fragilitat no només de la democràcia sinó de qualsevol assumpte humà. Amb molta facilitat tendim a pensar que la situació en la que vivim no pot canviar substancialment: som animals de costums. La tendència psicològica de no acceptar el canvi hi és en tots els àmbits humans. Mentre vivim ens costa acceptar que morirem, si som rics ens costa pensar que podem ser pobres, quan som joves ens costa acceptar que un dia serem vells...

Hannah Arendt, alemanya i jueva, li va tocar viure d’una forma directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent i que va esclatar de forma inesperada, canviant la vida de milions de persones: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya i el sorgiment del totalitarisme. Al 1941, fugint del nazisme, s’estableix a Nova York. Hannah Arendt en la seva obra L’origen del totalitarisme vol comprendre el que havia passat, “jo només vull comprendre”, ens diu.

El 1961 Hannah Arendt va rebre l’encàrrec de la revista americana The New Yorker d’informar sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial, que es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia.

Hannah Arendt va realitzar un anàlisi del procés i va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem. Arendt ens descriu a Eichmann com una persona corrent. Era un home de la massa, no era brutal, ni semblava “dolent”, ni tan sols mostrava odi cap els jueus.
“Me impresionó la manifiesta superficialidad del acusado, que hacía imposible vincular la incuestionable maldad de sus actos a ningún nivel más profundo de enraizamiento o motivación. Los actos fueron monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que estaba siendo juzgado- era totalmente corriente, del montón, ni demoníaco ni monstruoso” Hannah Arendt. La vida del espíritu. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1984. Pàgina 14.

El que intentarà Hannah Arendt és entendre com això va ser possible, com una persona normal, sense cap interès, banal, pot esdevenir un gran criminal.

Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista. En L’origen del totalitarisme, Arendt, destaca que el totalitarisme es caracteritza per la desaparició de la política. La democràcia és un sistema polític que ha afavorit una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder, i per tant no amaga tot allò negatiu de les accions humanes. Arendt considera que aquesta crítica és injusta, no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués absolutament”.¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina 50. Els éssers humans perden la seva condició humana, són reduïts a coses, se’ls nega la capacitat d’actuar i pensar lliurament. L’adoctrinament, mitjançant una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar que apareguin. Eichmann no era un home dolent, sinó que no tenia motius per fer el bé perquè havia deixat de pensar.

La polèmica que va generar l’obra Eichmann a Jerusalem es situa justament en aquest punt. Alguns crítics la titllen d’antisemita. Aquests crítics van interpretar que estava alliberant de tota culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i en extensió a tots els que hagueren intervingut directa o indirectament en l’Holocaust. No eren responsables ni culpables, doncs les seves decisions que van comportar milers de morts en camps d’extermini no poden ser considerades autèntiques accions, perquè no eren preses en llibertat. S’havien convertit en una simple peça de l’engranatge burocràtic; no eren ells qui actuaven, sinó el sistema.

Hannah Arendt va intentar en nombroses ocasions desmentir aquesta conclusió del seu anàlisi. Hannah va voler distingir la comprensió dels fets de la justificació d’aquests. Per a Hannah la responsabilitat és sempre individual. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té la última paraula per a seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah no va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables, ningú és culpable”. Les decisions les varen prendre determinats autors i els que han de respondre sobre les seves decisions són les persones concretes que les van prendre. Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable.





19 comentaris:

  1. Jo només vull comprendre.

    És el que sempre m’he proposat per entendre el què va passar realment aquells anys a la regió d’Alemanya. Sempre ha estat mitjançant pel•lícules, com ara “El Pianista” o “La vida és bella”, que he pogut extreure alguna idea sobre aquell gran i injust extermini.
    Està clar que cadascú té diferents opinions i diferents punts de vista sobre els moviments nazistes, però la idea que proposa Hannah Arendt és un molt bon pensament i una esplèndida reflrxió.

    Els ciutadans alemanys del primer terç del segle passat es van veure arrastrats per una societat enquadrada i marcada per un moviment, en el qual tota llibertat quedava restringida i en el qual l’Estat era el senyor de tot poder sense restriccions. Aquest nou moviment agafà el nom i la forma de Totalitarisme.
    Arendt parteix de la idea de que el punt clau que va engegar aquest destructor succés fou l’eliminació de la política. La causa d’aquest fet, segons defensa, fou la visió negativa que en pren la societat ja que en una correcta democràcia no s’amaga res nefast de les accions humanes. Si aquesta n’és la causa, també és el perill, un perill que marca la pèrdua de la integritat dels homes, passant així a ser simples objectes baix el poder d’un alt dirigent. Aquesta subordinació, marca el pas a una manca de capacitat lògica, capacitat per a prendre decisions i capacitat per a tenir idees pròpies.

    Fou a partir del judici contra el tinent coronel alemany Adolf Eichmann i a partir de l’obra “Eichmann a Jerusalem”, d’on es preveu que Atrendt va treure les idees sobre el Totalitarisme, és a dir, quan va poder tractar amb mans pròpies un dels majors responsables de la Solució Final.
    Eichmann era un dels tants ciutadans que es trobava sota el poder del sistema totalitarista, i de manera indirecta privat de pensament i de capacitat pròpia per decidir, el qual fet el porta a actuar d’acord amb les SS. Per tant, segons afirma Hannah, desastre de l’Holocaust no fou culpa d’Eichmann, sinó que fou per culpa de la ideologia que regnava a l’Alemanya de primera meitat del segle XX. Com a resultat... milions de morts, el culpable... ningú en concert, simplement la multitud d’il•lusos que en la seva ignorància es va deixar marcar per la petjada de la sang, la mort i el nazisme.

    Eichmann i els seus aliats, no tenien sentiment de culpa, perquè segons ells, havien actuat d’acord amb el sistema i no hi havia res d’erroni en aquest. Simplement eren homes que havien deixat de pensar per ells mateixos i s’havien convertit en simples màquines de matar.


    Maria Antònia Perelló Mir
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  2. Hanna Arendt és una filòsofa de gran profunditat, d'origen jueu i deixeble de Martín Heidegger, però, ella segueix els seus propis principis. Hanna Arend va viure la massacre dels jueus i va veure com aquest extermini moltes vegades es justificava per defecte, callaven els qui havien de parlar, arribant a que la mentida ocupàs el lloc de la veritat.
    La veritat és la clau i causa del bé, més quan la mentida ocupa el lloc de la gravetat arribem a la ideologia, la mentida en el seu sentit més sistemàtic, programàtic, discurs mentider que oculta la veritat per justificar una política o un fet com ho va fer Hitler o Stalin, expressions molt marcades de règims totalitaris.
    La ideologia té un sentit pràctic criminal, la mentida no es queda tranquil·la fins que acaba amb un crim, assassinat o opressió. El característic del totalitarisme ha estat utilitzar una determinada ideologia per modificar les estructures de la societat, per mitjà de la força i la intolerància. Sota el mantell d'assegurar a tothom la llibertat, igualtat i fraternitat, (tal com ho va intentar la Revolució Francesa), "es consagra precisament el contrari, per construir una utopia retallen les llibertats individuals al mateix temps que s'estructura un esquema de noves i profundes desigualtats ".
    Els ideòlegs nazis i comunistes s'instal·len en una realitat on es menysprea el sentit comú. Aquesta realitat engendra fets, s'imposa, determina una política, fa perdre el sentit de la persona individual i el que prima és el "nosaltres".
    Aquí s'explica "tot", per exemple, els nazis explicaven tots els seus mals, decadència espiritual i política a partir de l'existència del poble jueu. Els ideòlegs no conceben la idea d'aprendre alguna cosa nova, ja ho saben tot i el pensament ideològic es mancipa a una suprarealitat on "la seva realitat" és més real que el veritablement real.
    La mentida és la forma del mal més antropològica perquè té a veure amb el sapiens i amb la voluntat. Gràcies a la ideologia i al seu rol d'opressió, l'home va descobrir el totalitarisme com a mitjà més eficaç per dominar i terroritzar als éssers humans, on s'elimina tota distinció i distància entre governant i governat.
    Malgrat tot, com diu Hanna Arent, per cometre un atemptat així no n'hi ha prou només en estar ideologitzat, es necessita un pas més: banalitzar la realitat, no prendre seriosament el que tenim davant i estar immers en un dels grans mals del món: la superficialitat, causa dels règims totalitaris del segle XX, tal com ella ho assenyala.

    ResponElimina
  3. Arendt recalcava de nou que la seva publicació sobre el procés de Eichmann era exclusivament un «informe dels fets». Els seus crítics i apologetes, per contra, haurien discutit problemes de filosofia moral. Ella havia sentit amb espant, afirmar, entre altres coses, que «ara sabem que hi ha un Eichmann en cada un de nosaltres». Però, segons Arendt, l'ésser humà és un ésser que actua lliurement i és responsable dels seus actes. Per tant, la culpa recauria sobre unes determinades persones. Rebutja decididament la idea d'una culpa col·lectiva.
    Arendt considerava que el procés contra Eichmann s'havia realitzat correctament. Designar com jurídicament irrellevant la defensa Eichmann afirmant que ell havia estat només una rodeta a l'enorme engranatge de l'aparell burocràtic. Va ser executat en justícia. Durant el nacionalsocialisme, tots els nivells de la societat oficial van estar implicats en els crims. Com a exemple nomena la sèrie de mesures antisemites que precedeix els crims en massa i que van ser consentides en tots i cada un dels casos «fins que es va arribar a un punt en què ja no podia passar res pitjor. Els fets no van ser realitzats per gàngsters, monstres o sàdics furibunds, sinó pels membres més respectables de la honorable societat.»Així, als que van col·laborar i van seguir ordres no se'ls ha de preguntar «per què ho feres?», sinó «per què col·laborares?» .
    El seu curs sobre la revolució volia fer-nos entendre el que significa intentar instaurar un novus ordo saeculorum, crear un 'home nou' i junyir la història a una idea predeterminada del progrés. Em costaria exagerar la meva fascinació per la vehemència amb què Arendt va expressar aquesta idea.
    Mentre Hannah Arendt reflexionava sobre l'essència de la revolució, els successos semblaven donar-li tota la raó: a Cuba Castro parlava llavors del 'home nou'. Volia imposar. La simpatia que molts sentien per ell contrastava amb la implacable política de Kennedy contra Cuba, però el règim de la societat cubana i l'eliminació sistemàtica de tot pluralisme il·lustraven les nocions arendtianes sobre la obliteració partidista i organitzativa de la responsabilitat moral. Arendt va introduir el llenguatge de la responsabilitat en la filosofia política del segle XX. I, afegiria jo, el de la culpa. Hannah Arendt va transformar la filosofia política en filosofia moral política. Tampoc pot un deixar de sentir-se commogut pel seu desig fervent de pertànyer a una humanitat lliure i emancipada, alhora que es trobava atrapada en la necessitat moral de definir i sentir-se jueva. Gràcies a aquesta tensió Arendt va anunciar amb singular nitidesa el debat (molt posterior a la seva mort, el 1975) que havia de sorgir entre l'individualisme liberal i el comunitarisme particularista. La seva posició dins de tal debat, la seva solució republicana liberal com a la comunitària.
    El que a Arendt interessava er

    ResponElimina
  4. En compensació pel seu reconeixement oficial com a únics representants de la comunitat jueva, els dirigents sionistes es van oferir per trencar el boycot que pretenien realitzar tots els antifeixistes del món. Fins a quin punt va arribar la col·laboració entre Eichmann i els sionistes, units per certs fins comuns, és per a mi un dels aspectes més tenebrosos.
    Eichmann és així mateix l'artífex de la creació dels Judenräte, consells jueus que col·laboraven en les deportacions facilitant la identificació dels habitants dels guetos, confeccionant la llista de persones a deportar, inventariant seus béns,...
    Arendt demostra com gairebé tots ells van traspassar el límit entre "ajudar a fugir" i "col·laborar en la deportació" dels seus representats, sense que l'excusa del mal menor pugui ser admissible, donat la raquítica xifra de supervivents (d'acord amb l'autora, a Hongria es van salvar 1.684 jueus gràcies al sacrifici de 476.000 víctimes). Les raons d'aquesta col·laboració em segueixen resultant inexplicables. Això no eximeix de responsabilitat a qui van cometre les atrocitats, començant pel propi Eichmann. Però el retrat d'aquest personatge, no més que un funcionari meticulós, es dilueix en la descripció d'una maquinària burocràtica on l'objecte es converteix en una cosa rutinària, desapassionat i banal. Eichmann no va donar mostres de sentir odi o menyspreu pels jueus, i en realitat sembla més un producte de la casualitat que de la culpa, una peça intercanviable en un sistema que converteix l'home en funcionari disposat a participar amb eficiència en el crim. a autora demostra com en aquelles nacions on hi va haver una oposició decidida a la deportació, els nazis no tinguessin la convicció necessària per doblegar. I tot això amb una claredat i una falta de sensacionalisme difícil de trobar en un tema com aquest. Em falten les paraules i no me falten les imatges per a poder explicar un poquet millor tota aquesta atrocitat.

    Catalina Neus Seguí Crespí

    1rBatx. A

    ResponElimina
  5. ra la capacitat de la gent per generar una vida activa política autònoma davant de qualsevol leviatan estatal, partit o aparell enganyós i manipulador. D'aquí el seu interès per formes de democràcia directa i autogestió que alguns intèrprets, desenganyats i fins cínics, consideren element ingenu de la visió democràtica republicana proposada per Hannah Arendt. A força d'ingenu també, sostinc que l'abandonament d'aquest republicanisme cívic significaria una derrota molt greu per a la filosofia política del segle XXI.
    El que ens queda d'ella és la seva completa seguretat que la vida de l'esperit val la pena. A partir d'aquest judici, l'autora, ella mateixa jueva i exiliada després de l'ascens de Hitler al poder, descriu no només la màquina burocràtica creada per l'Alemanya nazi per a dur a terme la Solució Final, sinó la personalitat del encausat, tot això amb una perspectiva que encara avui resulta sorprenent.
    Adolf Eichmann va ser un funcionari d'alt rang del partit nacionalsocialista, membre de les SS i responsable de la logística de transports de l'Holocaust. Però la polèmica és que lluny de les aproximacions típiques als dirigents nazis, l'autora descriu a una persona terriblement normal, un més entre tants buròcrates alemanys que, a força d'eficiència i obediència pretenien escalar a la piràmide del poder estatal. Un home ordinari, menyspreat per molts dels seus col·legues i caps, inofensiu i fins contrari a l'ús de la violència en la quotidianitat, que simplement va mostrar ser molt eficient en les tasques que se li s'encomanaven.
    Fins a quin punt va arribar la col·laboració de les autoritats sionistes? Per què no es van revoltar a l'Holocaust?, Per què només hi va haver reaccions de resistència?
    Eichmann va ser un dels principals interlocutors nazis del moviment sionista, amb qui es va estudiar la possibilitat de facilitar l'emigració jueva a Palestina i la creació d'un estat jueu a l'Est d'Europa, abans de la posada en marxa de les deportacions massives i la adopció de la Solució Final.
    D'acord amb els fins del sionisme, Arendt explica com semblava més important salvar de l'Alemanya nazi els capitals jueus, permetent el desenvolupament de la seva empresa, que les vides dels jueus pobres, o ineptes per al treball o per a la guerra, el que hauria suposat una càrrega. El procés de Eichmann va descobrir els mecanismes d'aquestes connivències, d'aquests intercanvis entre jueus sionistes útils per a la creació de l'Estat jueu (personalitats riques, tècnics, joves aptes per a l'exèrcit,...) I una massa de jueus menys afavorits, abandonats a les mans de Hitler.

    ResponElimina
  6. Crec que els responsables de les accions del nazisme van ser tan les persones que van idear el moviment, com les que van ser fidels a aquest moviment.
    Dins aquesta afirmació si hi inclou també la població normal de alemanya d’aquella època, però analitzem-ho profundament i comparem-los, en la mesura del que sigui possible amb la nostra societat.
    Sí que es possible que sense el recolzament popular el partit nazi no hauria fet ni la meitat de destrossa ( tant de vides humanes com en molts altres aspectes...), però també posem-nos en el seu lloc. En un moment de crisis i desesperació per la situació actual, van recolzar a un partit radical (encara que no imaginaven que fessin el que posteriorment van fer), i posteriorment, aquella ideologia política era present en els carrers i en la vida quotidiana de tots. Observant això, no era normal que cada persona, veient que tothom pensava d’aquella manera, considerés que els altres anaven pel bon camí i que si ell també hi volia anar havia de pensar com ells?
    Si encara penseu que això no es cert, o que vosaltres haguéssiu estat absolutament en contra d’allò, comparem la nostra actitud en la actualitat. Actualment ens movem per modes: si surt una moda, en qualsevol àmbit (tèxtil, esportiu, escolar), doncs nosaltres ens enamorem d’allò; d’uns pantalons, d’unes esportives.... doncs allò va ser el que va passar, més o menys, en aquell moment. El nazisme s’havia posat tan de moda i era tan normal, que encara que la població sabia que matar era dolent... no reflexionava sobre els seus actes.

    Amb això, em defensaré igual que na Hannah Arendt, diguent que el meu objectiu no es ni molt manco donar la innocència a tota aquesta gent que ho recolzava, ja que tenen tots la seva part de culpa en el que va passar ( i no es precisament petita).

    Així i tot crec que els vertaders culpables, o millor, els que hi van influir molt més, són els que varen prendre les decisions immorals i van portar a terme aquestes accions (Hitler, entre d’altres).

    Centrant-nos amb un altre tema, encara que estretament relacionat; Eichmann:
    Aquest personatge està considerat un dels grans delinqüents de la història i autor de grans matances. Però així i tot era una persona normal i no tenia cap sentiment de culpabilitat. Però anem a cercar el perquè; segons ell, sols complia ordres.
    El que em de pensar es si això es una declaració suficient per considerar-lo “innocent”. Evidentment no. Ell es culpable, conscient o no, del que va fer, encara que s’excusi.

    Per acabar vull diferenciar entre aquests dos termes: entre culpa i sentiment de culpabilitat. Un psicòpata mata, però no té sentiment de culpabilitat. Això, però, el fa innocent? Evidentment no. Anem a un exemple més “light”, on podem notar la diferència. Si una persona aprofitant-se d’un nen petit li diu que robi i aquest ho fa, es innocent sols pel fet de ser un nen i no tenir consciència del bé i el mal?. No es culpable, però tampoc és innocent, ja que l’objecte ha estat robat.( Serà després la llei l’encarrega de jutjar i dóna la culpa a l’altre.)
    Vull diferenciar aquest cas amb el de Neichmann, ja que el nen no sap si el que fa es bo o dolent, al contrari de l’altre. Degut a això, Neichmann és culpable, juntament amb els seus, de tot el que passà.

    Toni Riutort Crespí.
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  7. Hannah Arendt, es presenta com una de les pensadores polítiques alemanes, d'orígen jueu, del segle XX. Si considerem els actes socials que van prendre protagonisme durant aquella època en Alemanya podem comprendre que la seva no va ser una vida d'allò més fàcil. És per aquest motiu que decideix abandonar la seva ciutat natal per prendre nova residència als Estats Units.
    El seu gran interès per la vida quotidiana la portà a tractar temes que esdevenien de gran importància en l'època, adoptant un protagonisme rellevant en l'àmbit de la política. Tot i això, no en fa una il·lustració directa del tema, decideix relaciora-la amb altres característiques que comporten la conducta humana. Així doncs, per la pensadora alemana (la qual no volia veure's identificada amb el nom de filòsofa) atribueix la costum a la població humana. La societat no accepta canvis sobtats, sempre necessita mantenir un equilibri iniciat des del primer instant de presència en el món, “ Som animals de costums”, afirma. Així doncs, pensar en aquell pol que es troba a l'altre extrem, resulta un aspecte ideal, una pèrdua de temps, de totes formes mai en serem víctimes de les seves obres.
    Tot i aquesta concepció, la més extessa actualment, Hannah Arendt,n'experimenta la seva part errònia. És víctima, com ja he dit anteriorment, d'uns fets passats que adopten gran importància en la història general. Sense escollir-ho, ni formar part de les seves expectatives, es veu obligada a viure l'extensió del moviment nacionalista alemany i per tant la conseqüent aparició del totalitarisme. La situació esdevé extranya i difícil d'acceptar, el cap s'omple d'embulls, embulls que no tenen cap extrem de coherència i que per tant permetin la seva eliminació. “Només vull comprendre”. Som capaços de situar-nos a n'aquell moment per tal de desenvolupar l'empatia, posant-nos en el seu lloc i de tantes altres persones? Realment, és bastant difícil, ja que continuem pensant que aquets fenòmen mai ens pot succeïr per tant, per què preocupar-s'hi?
    Hannah Arendt, per la seva part però, no en va poder escapar tan fàcilment, com hem fet nosaltres evitant-ne la reflexió del tema. Al 1961, a petició de la revista americana The New Yorker, inicia la redacció del procés contra el tinent coronel SS Adolf Eichmann, considerat aquest com un dels criminals de major importància per intervenir en la coordinació dels camps de concentració alemanys al llarg de la Segona Guerra Mundial, esdevenint-se per tant, la mort de milers de jueus, d'una manera dura i inhumana.
    La “filòsofa” alemanya, doncs, un cop estudiat el procés, decideix publicar el llibre Eichmann a Jerusalem. Els resultats obtinguts però, no en resulten d'allò més adients amb les proves que el convertien en el criminal descrit anteriorment. Es tractava d'una persona normal, de conducta adequada i sense cap tipus d'oposició a la raça jueva. Així doncs, l'autora, i probablament tots nosaltres quan n'estudiem els resultats, n'observam una part realment contradictòrica que ens dificulta l'explicació dels seus actes. Quina és la causa que l'impusa a participar en una mortalitat tan elevada?

    ResponElimina
  8. El tema exposat en aquest text presenta la falta d'estabilitat de la política com a forma justa. No es pot arribar a entendre com l'exterior pot exercir un paper tan important en el món interior fins al punt de guanyar, no únicament una batalla, sinó una guerra a la nostra raó. Així doncs, la persona actua portant un vel als ulls i altres impediments per connectar amb el seu interior. Ha sofert un canvi intern tan gran que ara és impossible la seva destrucció. D'aquesta manera és perd la part humana de l'ésser, fet que pot desencadenar a la realització d' accions diverses, algunes qualificades com negatives.
    Per tant, el conflicte que es planteja l'autora resulta d'allò més adequat. Sempre ens pensem que la darrera paraula vendrà donada de la nostra veu, però quan la situació és tan difícil, podem sofrir-ne la seva pèrdua, limitant-nos a fer el que el poder vol.
    És en aquest moment però, quan caldrà obrir els ulls i adoptar les forces necessàries per tal d'assolir el que realment ens desperta curiositat i no viure de les ambicions externes. Quan es tracta de la mort, conflicte plantejat en el text, cal valorar les nostres accions. No és moment perque la por prengui el poder dels nostres actes, sinó que és quan realment hem de demostrar que formem part del que la història ha definit durant tants d'anys com a persona. Ningú ens diu que sigui un obstacle fàcil de superar, però qui va dir que la vida seria fàcil? NINGÚ. La vida no sempre ens regalarà cullerades de sucre , algunes tendran un gust ben amarg, de manera que ja que aquesta situació no pot convertir-se en ideal, caldrà assolir un estat d'equilibri entre els dos extrems màxims, encrivint amb la nostra mà les lletres que componen la paraula LLIBERTAT, sense la possibilitat de que pugui ser eliminada, per una escriptura externa.





    Xisca Serra Cabanellas
    1r Batxillerat A

    ResponElimina
  9. L'única resposta que l'autora troba per la pregunta, és l'extensió del totalitarisme. El tinent coronel, participant dels camps de concentració, no era una persona dolenta, sinó que havia perdut la capacitat de pensar. La desaparició de la política, atenent-se a la seva definició correcta (activitat humana per dirigir sempre considerant els beneficis en conjunt), un cop donant-se la manifestació del totalitarisme, va suposar la pèrdua de la condició humana, atribuït el substantiu de cosa a qualsevol ésser de la pòblació. Així doncs, si acceptem que la raó és el tret diferenciador de la humanitatt respecte als altres éssers, és dóna simultàniament l'acomiadament de la capacitat de raonar, de pensar i per tant d'escollir amb autèntica llibertat, vivint a les faldes d'aquell que ha accedit al poder mitjançant la violència i l'engany, menyspreant per tant la democràcia.
    La interpretació que Hannah Arendt, realitza en la seva obra, esdevé un conjunt de crítiques. Alguns altres autors concideren que l'acceptació que la “filòsofa” en fa del tema és adequada; no podem classificar els actes com positius o negatius quan únicament ens regim a seguir les passes que ens marquen els nostres superiors sense disposar de l'opció de fugir. Així doncs, tot i que les causes en resulten d'allò més terribles, no es pot jutjar el protagonista de manera negativa. Les accions no es poden prendre com autèntiques si considem que no han estat preses en la llibertat humana, com ja he tractat en apartats anteriors.
    Com però no havien de surgir un gran conjunt de comentaris sobre el tema si l'autora de la conclusió era la primera que no ho podia acceptar?
    Per a la pensadora alemana, l'última paraula, és a dir la intenció, sempre era individual, fugint de qualsevol aspecte del món exterior que ens pogués determinar una opció o una altra. Per aquest motiu, els resultats que havien esdevingut del seu estudi provocaven en ella una total confusió, de manera que no podia tractar baix una visió objectiva el problema. Així doncs decideix cedir l'opció a altres humans, defensant que “on tots són culpables, ningú és cumpable”.

    ResponElimina
  10. La història ens presenta exemples de matances desenfrenades i esclavització de masses humanes en processos de conquesta i colonització. Ni tan sols els camps de concentració van ser una invenció dels nazis.

    El veritable horror va començar quan els homes de les SS es van encarregar de l'administració dels camps. L'antiga bestialitat de la SA va donar pas a una destrucció absolutament freda i sistemàtica dels cossos humans, calculada per a destruir la dignitat humana per la SS. Els camps es van convertir en “terrenys d'entrenament” en els quals homes normals eren preparats per a arribar a ser membres de les SS.

    La història ens proporciona diferents encarnacions del mal amb un conjunt de motius humans. L'agent del mal se sol moure per orgull, enveja, odi o ressentiment. I en aquest marc explicatiu poden encaixar les brutalitats de les SA, però no la freda i sistemàtica execució massiva perpetrada per les SS. El que Arendt destaca és que l'agent del mal exemplificat per les SS no obrava per cap motiu d'aquesta naturalesa. Ell es veia a si mateix com instrument d'un programa d'eliminació de l'humà del que formaven part l'assassinat i la tortura com simples tècniques de gestió o com efectes col•laterals exigits pel funcionament del sistema.

    Arendt considera aquesta forma de mal com una manifestació nova: per una banda, perquè es mostra ambigu a les categories tradicionals, que expliquen les formes extremes del mal com perversions de sentiments humans; d'una altra, perquè respon a objectius inèdits, que es resumeixen en la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.

    Per què ho van fer? En "Memòria del mal, temptació del bé" Tzvetan Todorov adverteix que la dificultat que planteja explicar i comprendre els crims nazis pot causà a situar-los fora del principi humà i a relegar-los al plànol de lo bestial o monstruós. Però qualificar a tals individus com monstruosos els situa immediatament a l'altre costat de la línea. Alguna.
    Eren monstruosos o estaven bojos són afirmacions que vénen a tranquil•litzar les nostres consciències i a liquidar tota reflexió. Però tal actitud ens deixa de nou a fora davant futurs esdeveniments similars.
    Per quines raons ho van fer? La pregunta segueix estant viva, i ens incumbeix en gran manera, doncs en ella ens juguem la nostra pròpia humanitat.

    Es veritat, només queda demanar-nos perquè ho van fer. Així i tot penso que una vegada que succeeix un acte tan terrible sense precedents és més probable que es repeteixi, doncs a pesar que hagi estat castigat es converteix en un antecedent i en una possibilitat. El més difícil d'acceptar de tot això és que tant Eichmann com tots els quals van participar en l'Holocaust eren gent normal. La conclusió o advertiment de Hannah Arendt resulta molt encertada i digna de recuperar-se: enfront de la possibilitat de crims és necessari un recurs legal adequat.


    Concepció Rebassa Henarejos
    1r Batxillerat B

    ResponElimina
  11. Hannah Arendt descriu la persona humana com animals de costum això vol dir que quan les persones tenen hàbits sembla que la situació de la vida sempre serà la mateixa. I posa com a exemples que quan un és jove es pensa que mai tornarà vell o que quan un és ric mai serà pobre.

    Destacant la fragilitat de la democràcia, i de l'ésser humà davant dels canvis de la societat i de les persones, que el llarg de la història molts països han acabat en règims totalitaris, amb dictadors i sense llibertat.

    Hannah Arendt és alemanya d'origen jueu, a l'obra L'origen del totalitarisme vol comprendre aquest fet que succeí durant la Segona Guerra Mundial amb el totalitarisme sorgit del nacionalsocialisme ( nazisme ). L'autora va fugir a Nova York escapant de les persecucions antisemites.

    Un dels treballs periodístics d' Hannah Arendt el “New Yorker”, és sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann, que era el cordinador dels camps de concentració.

    Hannah Arendt fa un anàlasi del procés en el llibre Eichmann a Jerusalem. Ens diu que Eichmann era una persona corrent, com totes les altres, sense cap malaltia psicològica i que era el sistema totalitari que el va fer dolent. L'acusat, Eichmann, demostra en el seu judici una gran superficialitat dels fets (ell dóna la culpa al sistema totalitari del nazisme).

    El totalitarisme s'imposa a les societats amb un fort adoctrinament i una forta propaganda per part de l'Estat.

    Quan Hannah Arendt escriu l'obra Eichmann a Jerusalem, certs crítics veuen aquesta obra com antisemita perquè intenta cercar el per què sorgí el règim totalitari del nazisme. Els crítics varen interpretar que aquesta obra alliberava els culpables de la seva responsabilitat. Ja que per Hannah Arendt els nazis formaven part del sistema totalitari i actuaven a les seves ordres, i no tenien llibertat per decidir entre el bé i el mal.

    Hannah Arendt distingeix entre la comprensió dels fets històrics i la justificació d'aquests que diuen els crítics sobre la seva obra: Eichmann a Jerusalem. A una societat totalitària les persones es poden arribar a convertir en una obligació, però l'home sempre té la capacitat i llibertat individual de seguir o no aquesta norma. Eichmann era culpable dels seus fets però complia les ordres d'un sistema totalitari sense llibertat individual.

    En conclusió, el que podem extreure d'Hannah Arendt, de la seva experiència viscuda sobre el sofriment del nazisme i aquest sistema totalitari, és que com una persona o un conjunt poden arribar fins a aquests extrems de tractar les persones com si fossin animals esclavitzats. Diuen que en aquesta vida sempre es pot arribar a uns límits però pels nazis podem veure que no hi havia límits a l'hora de posar en pràctica les seves radicals maldtats.

    L' obra d' Hannah Arendt intenta comprendre els fets històrics de la Segona Guerra Mundial, com sorgí aquest sistema totalitari del nazisme i no intenta justificar la maldat del nazisme ni els fets individuals dels nazis com Eichmann.

    Sandra Henkel Martorell
    1r batx B

    ResponElimina
  12. Hannah Arendt teòrica política alemanya d'origen jueu. Va ser una pensadora que va escriure sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat.
    La seva biografia personal i la trajectòria professional queden alterades pel nacional socialisme i l’Holocaust.
    Sovint ha estat descrita com a filòsofa, encara que ella sempre va rebutjar aquesta categoria, perquè la filosofia concerneix a l'home en singular. Segons Hannah, el concepte d'home el descriu com a animals de costum, per tan té un concepte negatiu de l'home ja que fa referència a la continuitat de la vida de l'home, sempre amb uns mateixos hàbits. A més a més no accepta els canvis que es donen durant la vida, retornant una altre vegada al concepte d'animals de costum.

    El coronel de les SS Adolf Eichmann és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial
    Segons Arendt, Eichman era una persona corrent, a simple vista mai hauria pensat que ell pogués mandar a fer les barbaritats comeses que hi ha hagut durant la Segona Guerra Mundial, ja que segons la meva opinió, si per laguna cosa ens diferenciam de la resta dels animals, és per el concepta de raonament; però en aquest cas, Eichman enlloc de pensar actuava senve veure el mal que causava i sense observar quins perjudicis podien recaurer-li a sobre; ja que el poder en aquell moment era seu.

    Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista, per aquest motiu es tracta de que l'Estat té tot el poder sense divisions ni restriccions. En aquest sistemes sol destacar la figura d'un dels membres del poder polític, considerat com a lider, en aquest cas Eichmann.

    Arendt va poder saber lopinió de les persones que havien estat destinades a produir aquets actes cruels, ja que suposadament si tu no cumplies amb el que et demanaven, aquesta acció recaia sobre tu. Aquestes, van ser interpretades en tota llibertat ja que elles no eren dignes de dir que no a l'acció, per tan les seves accions duites en el camp d'extermini no es poden considerrar com a accions dolentes, ja que es realitzaven vall el seu consentiment; tot això és el que opina Hannah


    Segons la meva opinió tota persona és responsable dels seus actes en asolir una certa edat en que l'individu és concient de que es troba en un món en que s'ha de lluitar per a poder sobreviure i abans d'actuar s'ha de reflexionar. Per tan, segons jo, aquestes persones eren culpables de realitzar certes accions, però si o miram per altre banda vorem com aquelles persones no podien opinar sobre aquella acció, ja que sinó seria recaiguada sobre ell mateix.
    És molt difícil, dir que aquestes persones haurien de ser condemnades pels seus actes o no, però tot i amb això jo estic en contra, ja que crec que si ells no volien ser culpables de la mort de les altres persones, haurien de haver renunciat; però clar, el problema es que et mataven i ja està i agafaven un altre persona per matar; per tan tendria difícil dir si hi hauria de recaure alguna accuió contra ells.
    Com ben bé em deia em meu àvi sobre fets del seu pare, el qual va ser tancat en un camp a pollença durant la guerra, per enar en contra d'aquells pensador; si algun dia et despertaven i et deien agafa l'escopeta i mata a tal persona; aquell dia sabies que no era la teva hora.

    1r Batxillerat A
    Cristina Llompart Mariano

    ResponElimina
  13. Tot i això Hannah va intentar desmentir aquesta conclusió del seu anàlisi. Per a ella la responsabilitat és sempre individual per tant Eichmann era responsable dels seus actes encara que no fossin dirigits per ell. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” però un mateix sempre té la darrera paraula per a seguir o no seguir els actes amorals als quals està mandant a realitzar.
    Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable aj que ell era qui tenia la darrera paraula a l'hora de decidir si el que estava fent era moral o no.

    Margalida Crespí Serra 1 Batxiller B

    ResponElimina
  14. Hannah Arendt (1906-1975) fou una teòrica política alemanya d'origen jueu que va escriure sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat.
    La seva biografia personal i la trajectòria professional queden alterades pel nacional socialisme i l'extermini jueu. Passà del distanciament religiós a la constant reivindicació de la seva condició d'individu femení i jueu, la qual defensà radicalment. Sempre ha rebutjar el fet de onsiderar-se filòsofa ja que la filosofia estudia l'home en singular i ella va voler enfocar el seu treball des de la perspectiva que els homes i no l'home habita la terra.
    Tota aquesta ideologia es veu reflectida en obres com són, per exemple: Els Orígens del Totalitarisme, on reflexiona sobre el concepte de totalitarisme i l'obra Eichmann a Jerusalem, obra que va ser molt polèmica.

    En aquest article, Hannah fa veure que la demacràcia no és l'únic concepte fràgil, sino que en l'ésser humà també hi destaca la fragilitat.
    Els éssers humans som animals de costums per això tendim a no fer-nos la idea que la nostra vida pot canviar. No som capaços de pensar més enllà del que vivim i en un futur canvi.

    Com he dit abans, una de les seves obres fou "Els origens del Totalitarisme" obra que va escriure per intentar comprendre el que estava passant en aquell moment i de forma inesperada a Alemania.

    L'altre llibre que va escriure va ser "Eichmann a Jerusalem". Escrit com a conseqüència de rebre l'encàrrec d'informar sobre el mateix SS Adolf Eichmann a una revista americana. Aquest personatge és considerat un dels pijors criminals de la història i es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia.

    "Los actos fueron monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que estaba siendo juzgado- era totalmente corriente, del montón, ni demoníaco ni monstruoso” Hannah Arendt.

    Amb aquest fragment de "La vida del espíritu" Hannah manifesta que considerava a Eichmann com una persona corrent i no semblava un mal home i no mostrava odi cap als jueus.
    Amb això va ser quan Arendt va començar a pensar i a intentar entendre com una persona amb tanta normalitat podia ser capaç de crar un crim tan important i desestros com va ser l'Holocaust.


    Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista, per tant un sistema sense política ja que Arendt, destaca que el totalitarisme es caracteritza per la desaparició d'aquesta. Hannah defensa que la democràcia és un sistema polític que ha afavorit una visió negativa de la mateixa política perquè estimula la crítica al poder, per tant la crítica de la política. Arendt considera injusta aquesta crítica, ja que l'autèntic perill apareixeria si deseparegues completament la política. Aquí és quan es donaria un autèntic i caòtic desastre. Els humans perden el drets de llibertat, de pensament i crítica lliure, per tant la condició d'humanitat. Una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar que apareguin idees noves no desitjades.

    "Eichmann a Jeruselem" va crear una forta polèmica. Alguns crítics van interpretar que Hannah estava alliberant de tota culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i a tots els que hagueren intervingut directa o indirectament en l’Holocaust. No eren responsables ni culpables ja que les seves desicions no eren preses en llibertat. Aquests éssers eren víctimes de la buracràcia. No eren ells els que dirigine les seves accions sino un sistema els regia el que havien de fer. Per aquest fet de l'esclosió de la llibertat la pensadora creaia que Eichmann no era una persona dolenta ja que els seus actes no eren regits per sa seva consienia, sino per la burocràcia.

    ResponElimina
  15. Hannah Arendt fou una pensadora alemanya i de religió jueva que va escriure sobre la política i el totalitarisme, ja que li tocà viure en l’ època anterior a la II guerra mundial quan va sorgí el totalitarisme. Ella es va establir a Nova York refugiant-se del nazisme, i fou l’encarregada de realitzar un anàlisi a Adolf Eichmann que va ser el criminal responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys. Arendt no entenia com una persona corrent, sense ràbia cap als jueus, pogués fer aquesta barbaritat.
    Explica que el totalitarisme es basa en la desaparició de la política, com s’hi s’hagués implantat una dictadura, a més a més diu que la democràcia és un sistema polític que permet arribar a una situació que permeti el totalitarisme. Amb el primer tipus de política els éssers humans són reduïts als pensaments dels governants i no poden actuar lliurement.
    En conclusió digué que Eichmann no era un home dolent, sinó que havia deixat de pensar per culpa de l’adoctrinament del totalitarisme. Quan va fer aquesta declaració, la criticaren per antisemita perquè interpretaren que estava alliberant de culpabilitat a Eichmann. Ella desmentí les crítiques i es va justificar dient que la societat totalitària converteix les normes i els hàbits en normes d’obligació, és a dir que l’home no actuava per allò que volia aconseguir ell, sinó que li inculcaven les seves idees; finalment digué que Eichmann no es sentia responsable dels seus actes i remarcà que això no volia dir que no fos culpable.
    Personalment estic d’acord amb Hannah Arendt ja que quan t’imposen una norma o alguna cosa no ets conscient de les teves responsabilitats perquè no tens la llibertat necessària per expressar-te.


    Joana Maria Batle Mascaró
    1r batxiller A

    ResponElimina
  16. En aquest text apareix la figura de Hannah Arendt, una pensadora alemnaya d'origen hebreu, nacionalitzada als Estats Units al 1950. Discípula del filòsof Jaspers, amb qui estudià a Heidelberg, emigrà als Estats Units al 1941. Professora en diverses universitats, intentà una renovació de les tesis humanistes clàssiques vinculades, amb accents pèssims, al panorama històric de l'home actual. Entre les seves obres destaquen: L'Origen del Totalitarisme (1951), Entre el Passat i el Futur (1961), En Revolució (1963) i Eichman a Jerusalem (1963).

    El primer paràgraf comença amb una característica que defineix l'ésser humà: som animals de costum. Aquesta vinculació de l'home amb els costums és certa ja que si naixem amb uns costums determinats i els practicam o duim a terme durant molt de temps sense que ningú els prohibeixi, és molt fàcil complir-los i més encara, quan no ens perjudiquen i ens agraden. Per això, arriba a la conclusió que alguns canvis podrien alterar la forma de vida de l'ésser humà des d'un punt de vista dolent.

    Per aquest motiu Arendt posa l'exemple del que va provocar el sorgiment del moviment nacionalsocialista alemany i l'establiment del totalitarisme. En aquesta etapa, moltes persones van haver de deixar les seves vides per sotmetre's al poder únic d'un sol dictador, alterant així, el sistema polític que passà d'una societat on tothom tenia drets i podia expressar la seva opinió a una societat sense quasi llibertats i destinada a complir les ordres dictades, agradessin o no.

    Així, a partir de l'establiment del totalitarisme, la pensadora, entre d'altres persones, va poder observar com aquest sistema polític provocava el sorgiment de persones només vivien per complir ordres, les quals no eren agradables. Com és el cas d'Eichman, que segons el punt de vista d'Arendt va provocar la mort de molts jueus d'una forma molt cruel, no per voluntat pròpia, sinó per ordres del partit, ja que aquest home, afirma ella, no en tenia res de dolent. Amb aquest raonament, Hannah arriba a la conclusió de que “Eichman és el resultat d'un sistema totalitarista”, és a dir, la falta del sistema polític democràtic i la desaparció de la política provoca canvis en les persones. Deixen la seva vida i les idees amb les quals estan d'acord per passar a obeïr ordres sense poder negar-s'hi ni poder-ho discutir. Una restricció total de la llibertat. Per tant, ella creu que Eichman va ser el resultat d'aquest procés de canvi i que estava sotmès al poder del partit, encara que molta gent hi està en desacord perquè sembla que vulgui defensar-lo i protegir-lo de tots els mals comesos.

    Per acabar, Arendt, per defensar els seus raonaments respecte a Eichman i desmentir possibles acusacions, afirma que “la responsabilitat és individual” i, per tant, l'home és qui decideix fer les coses o no, independentment de les influències externes de la societat. Per això Eichman és culpable perquè, a més de matar, ho feia de forma cruel.

    En conclusió, crec que la capacitat d'un sistema totalitari té molta influència per canviar una societat i cadascun dels seus individus, com ens ha ensenyat la pensadora alemanya, per això és tan important la política i la intervenció de tots per poder cercar formes de govern que ens intentin afavorir una mica d'alguna manera, per evitar desastres com el de l'Holocaust i no deixar en mans d'una sola persona tot el poder, perquè no se sap mai quines decisions pot prendre.

    M. Magdalena Cañellas Pascual
    1r Batxillerat C

    ResponElimina
  17. 1a PART DEL COMENTARI

    Hannah Arendt va viure una època marcada per l’ horror i la barbàrie, fet que va obligar-la a fugir del seu país i refugiar-se als EEUU.

    La principal qüestió que es planteja Hannah és per què una persona (com Eichmann), que en aparença és normal, pot cometre actes criminals tan brutals com foren l’ extermini massiu, sense tenir cap tipus de remordiment, i conclou que l’ única resposta possible és la manca de capacitat de pensament.

    La falta de pensament en situacions normals pot ser inòqua, no obstant, en circumstàncies especials com les de l’ Alemanya nazi, va provocar vertaders desastres. Va ser un dels aconteixements més terribles de la història de la humanitat. És tracta d’un fet únic que ha enfrontat a les persones a multitud de dilemes fonamentals sobre la pròpia existència humana i Hannah és una d’aquestes persones que han reflexionat profundament sobre l’ holocaust.

    Hannah diferencia el coneixement del pensament: el coneixement implica tenir idees, elaborar teories i resoldre problemes; el pensament implica empatia, diàleg interior i intent de resoldre conflictes morals. Segurament la gent que va cometre aquests actes terribles, no eren més que màquines incapaces de fer judicis morals, ja que simplement obeïen les ordres sense fer cap tipus de reflexió ni pensament sobre el que feien , per tant obraven sense cap tipus de motivació maligna i per tant, les causes d’ aquests actes, manquen de fonaments.

    Malgrat tot això, Hannah no exculpa a Eichmann perquè diu que la darrera responsabilitat es sempre individual; malgrat no tingués remordiments de consciència perquè no feia més que seguir normes que s’ havien convertit en una obligació moral, era culpable perquè hauria pogut decidir no cometre aquests assassinats. Aquestes terribles actuacions no es poden justificar de cap de les maneres.

    MARIA MARGALIDA TORRENS TERRASSA
    1er BATX. B

    ResponElimina
  18. 2a PART DEL COMENTARI

    Hannah destaca la importància de la participació ciutadana en la política i diu que és quan els ciutadans es desentenen d’ ella, deixen de pensar i actuen solament seguint les indicacions de qui té el poder, i es llavors que s’esdevé un líder totalitari. Els mètodes emprats per aquest líder solen ser bàsicament quatre: el poder, la influència social (que suposa normes de conducta acceptades), la fascinació (basada en la suggestió del líder) i la manipulació. Malgrat que Hannah digui que la democràcia és fràgil i es pot veure en perill si el votants es desinteressen, penso que és la millor manera d’ organització política, encara que pugui plantejar diversos problemes. L’ inconvenient que presenta la democràcia, és que a vegades el contingut concret que se li atorga no és el correcte i el govern, envers d’ assegurar els benestar i seguretat del ciutadans, és pot regir per la voluntat de satisfer els seus interessos egoistes; per aquest motiu, cal que el govern sigui renovat periòdicament i així la democràcia s’ entén com un mecanisme de control sobre els qui governen. Un altre problema, és que en situacions de crisi és pot presentar la pràctica de la demagògia, en que un governant busca el suport de la població a través de promeses il•lusòries, i per tant, el que fa és manipular el ciutadans.

    Per concloure, penso, a l’ igual que Arendt, que l’ obediència en la política ha de basar-se en la convicció en lloc de la coacció. Aquest és el principi que penso que ha de regir totes les societats democràtiques, i per ser convincents els governant han de ser un exemple a seguir per als altres ciutadans, però això tal vegada, només sigui un ideal que s’ ha perseguit al llarg del temps i crec que desgraciadament és molt difícil d’ aconseguir.

    L’holocaust jueu dut a terme pels nazis, és un tema que ha estat sotmès i hi seguirà estan a moltes interpretacions, i des de diferents marcs, és a dir des de una perspectiva multi- disciplinària, però penso que mai podrem ser capaços d’ entendre’l totalment perquè és un fenomen d’una enorme complexitat i brutalitat.

    MARIA MARGALIDA TORRENS TERRASSA
    1er BATX. B

    ResponElimina
  19. Hannah Arendt (1906-1975)EUA,va ser una pensadora alemanya d'origen jueu que va escriure sobre la política i el totalitarisme.
    En el text anterior podem veure com defensa que els humans actuam d'acord amb l'època que vivim.Reforça aquesta teòria mitjançant l'exemple de Adolf Eichmann,considerat un dels grans implicats amb la destrucció de la vida humana que hi hagut,els camps de concentració.

    És així com Hannah intenta esbrinar quin va ser el motiu que impulsava a Eichmann a actuar d'aquesta manera.Doncs seguint aquest camí,la pensadora després de les declaracions en el judici del Eichmann que se li va seguir pels seus crims de guerra en 1960,en el qual va declarar que de colque manera es trobava emparentat amb els jueus i que ell només es limitava a ser un simple executor d'ordres superiors,Hannah,posa en dubte el concepte de "responsabilitat",ja que es posava en evidència,si aquest terme implicava actes morals o no.


    Finalment,la pensadora alemanya,conclueix la seva teòria de responsabilitat dient que tota responsabilitat requeix un pensament moral individual i que ningú pot repecutir sobre aquesta,ja que,com a ésser humà que som,tenim el dret a la llibertat.
    Tot i donat a conèixer les seves reflexions,deixa ben clar,que així i tot,no considera a Eichmann un home innocent,si no,tot el contrari,culpable per no fer-se'n "responsable" dels seus actes,és a dir,sense haver reflexionat abans d'actuar.



    Sincerament,estic totalment d'acord amb la pensadora.
    Encara que a n'aquella època no estava ben vist críticar/reflexionar sobre els actes d'um mateix i dels altres,ella ho va saber fer,per aconseguir una societat més justa,és un dels motius en que es veu reflectit a l'actualitat...per persones com ella.




    MARGALIDA LLOBERA MARTORELL
    1 batx. A

    ResponElimina