Desprès de les vacances continuem amb els cínics. Aquesta vegada els relacionarem amb l’actitud que tenien cap a la democràcia i que va encetar el debat sobre la seva fonamentació i els seus límits. M’he basat en els apunts del professor Alcoberro.
Per a Plató, Diògenes era un Sòcrates embogit. Els cínics no es poden comprendre sense valorar la reacció de desànim que es va produir després de la mort de Sòcrates. Si la ciutat havia assassinat el més just dels homes, tal com deia Plató a la Carta VII, aleshores resultava evident que no hi havia res a esperar de la democràcia. Perquè tota democràcia consisteix en un govern de les opinions i les opinions són sempre subjectives, interessades, mentre que la veritat és objectiva. La democràcia porta la taca d’haver matat Sòcrates i ho fet no d’una manera accidental, sinó perquè constitueix un règim d’opinió pública, que menysprea la saviesa i que posa els interessos subjectius per sobre de la veritat. La democràcia és, a més, un règim d’igualació social i, en conseqüència resulta incapaç copsar el savi, que és un individu diferent, estrafolari en una societat gris. En la democràcia es produeix el miratge de fer creure que la gent ignorant pot ser sàvia simplement perquè voten. A més la democràcia sempre i inevitablement serà corrupta, diuen els deixebles i continuadors de Sòcrates perquè com a règim d’opinió la gent pot canviar d’opinió –i no per raons morals, sinó per interessos o per un salari. En definitiva, la veritat no es tria democràticament sinó que s’imposa per ella mateixa.
El debat sobre la fonamentació i els límits de la democràcia no resulta nou a Atenes, sinó que provenia del temps de Pèricles i s’havia accentuat en el ressò de la derrota atenesa a la Guerra del Peloponès. La mort de Sòcrates, amb bons amics personals al partit oligàrquic no feu altra cosa que accentuar el debat
La crisi intel·lectual que s’enceta amb la mort de Sòcrates té dues resolucions:
1.- Plató proposa un règim totalitari. Cal la unió del saber i el poder en un personatge superior que s’anomenarà "filòsof-rei".
2.- Els cínics, en canvi, consideren que "no hi ha res a fer" i que la feblesa forma part de la condició humana. A diferència de Sòcrates els cínics no pensen que pagui la pena aprofundir en l’ànima humana a la recerca del bé perquè, en primer lloc, les ànimes humanes són totes iguals (miserables, òbviament!) i en segon lloc, el bé si existeix, no està fet per a les petites ànimes dels homes miserables. L’únic que podem fer per millorar els humans és dedicar-se a la ironia i al "terrorisme intel·lectual" –si cal a través de la burla sagnant.
Les preguntes que podeu comentar és la següent: Esteu d’acord amb la crítica que fan els cínics sobre la democracia com a règim de opinió pública, que menysprea la saviesa, com a règim d’igualació social o com a font inevitable de corrupció? I creieu que la seva actitud d'ironia i de burla sagnant pot millorar als homes?
Per a Plató, Diògenes era un Sòcrates embogit. Els cínics no es poden comprendre sense valorar la reacció de desànim que es va produir després de la mort de Sòcrates. Si la ciutat havia assassinat el més just dels homes, tal com deia Plató a la Carta VII, aleshores resultava evident que no hi havia res a esperar de la democràcia. Perquè tota democràcia consisteix en un govern de les opinions i les opinions són sempre subjectives, interessades, mentre que la veritat és objectiva. La democràcia porta la taca d’haver matat Sòcrates i ho fet no d’una manera accidental, sinó perquè constitueix un règim d’opinió pública, que menysprea la saviesa i que posa els interessos subjectius per sobre de la veritat. La democràcia és, a més, un règim d’igualació social i, en conseqüència resulta incapaç copsar el savi, que és un individu diferent, estrafolari en una societat gris. En la democràcia es produeix el miratge de fer creure que la gent ignorant pot ser sàvia simplement perquè voten. A més la democràcia sempre i inevitablement serà corrupta, diuen els deixebles i continuadors de Sòcrates perquè com a règim d’opinió la gent pot canviar d’opinió –i no per raons morals, sinó per interessos o per un salari. En definitiva, la veritat no es tria democràticament sinó que s’imposa per ella mateixa.
El debat sobre la fonamentació i els límits de la democràcia no resulta nou a Atenes, sinó que provenia del temps de Pèricles i s’havia accentuat en el ressò de la derrota atenesa a la Guerra del Peloponès. La mort de Sòcrates, amb bons amics personals al partit oligàrquic no feu altra cosa que accentuar el debat
La crisi intel·lectual que s’enceta amb la mort de Sòcrates té dues resolucions:
1.- Plató proposa un règim totalitari. Cal la unió del saber i el poder en un personatge superior que s’anomenarà "filòsof-rei".
2.- Els cínics, en canvi, consideren que "no hi ha res a fer" i que la feblesa forma part de la condició humana. A diferència de Sòcrates els cínics no pensen que pagui la pena aprofundir en l’ànima humana a la recerca del bé perquè, en primer lloc, les ànimes humanes són totes iguals (miserables, òbviament!) i en segon lloc, el bé si existeix, no està fet per a les petites ànimes dels homes miserables. L’únic que podem fer per millorar els humans és dedicar-se a la ironia i al "terrorisme intel·lectual" –si cal a través de la burla sagnant.
Les preguntes que podeu comentar és la següent: Esteu d’acord amb la crítica que fan els cínics sobre la democracia com a règim de opinió pública, que menysprea la saviesa, com a règim d’igualació social o com a font inevitable de corrupció? I creieu que la seva actitud d'ironia i de burla sagnant pot millorar als homes?