diumenge, 17 d’abril del 2011

La nàusea de Jean- Paul Sartre.

Jean-Paul Sartre (Paris, 1905-1980) fou un filòsof i escriptor francès que es situa en el moviment filosòfic de l’existencialisme que emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment en contra de la definició de l'ésser com bàsicament racional. Refusa l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià és fonamentalment pessimista, l'home no neix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Segons Sartre, l’home no ha estat creat amb cap objectiu, no hi ha hagut un artesà Déu que hagi dissenyat l’home amb cap propòsit especial. Així, doncs, cada home ha de cercar la seva pròpia finalitat. L’home es va construint ell mateix a mesura que va prenent determinades decisions al llarg de la seva vida de les quals és totalment responsable.

L’home de Sartre no està determinat sinó que és lliure. És més està condemnat a ser lliure, no és lliure de ser lliure. Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc. Per tant, com l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, etc. Aquestes actuacions les anomena de “mala fe” i són les culpables de fonamentar una mala comprensió de l’home i del món.

El vídeo mostra algunes frases d’una de les seves obres literàries La nàusea. Podeu llegir les frases que s’han seleccionat del llibre i fer comentaris sobre la llibertat, l’indeterminisme, el determinisme, de l’existència sense sentit o de l’absurd que suggereix Sartre a la seva obra.






18 comentaris:

  1. "Acerco mi cara al espejo..., ya no queda nada humano."

    Jean Paul Sartre reconeix a l'home com a un "ésser lliure" i no accepta l'ésser humà instal·lat a la rutina.

    Aquí hauríem de preguntar-nos: som realment éssers perqué complim amb el que la societat ens dicta, o va més enllà d'això?

    Supós que per a un existencialista com Sartre li provoqui nàusies sentir-se limitat a la vida diària, però els éssers humans no som totalment lliures, i ni tan sols estic segur de que volguem ser-ho.

    La societat, la rutina i les responsabilitats coarten la nostra llibertat, però no podem aïllar-nos en una concepció de la llibertat completa, sense lligams, perqué crec que no existeix.

    Sartre afirme que al mirar-se a un mirall no veu res humà, però que el que veu és massa humà. Veu una persona amb defectes, virtuts, contradiccions, esperança, cansanci, rebel·lia... Sartre no vol identificar les debilitats amb l'home, però pens que també forma part de la nostra existència... La llibertat es construeix amb els altres, i Sartre es centra en l'individu.

    Viure amb els altres no implica negar la nostra existència, és al compartir-la que la nostra existència es posa de manifest.

    Si fos certa la idea de l'existència com la planteja Sartre, la vida en soletat ens faria totalment humans i feliços, però crec que ens allunya de la nostra pròpia essència, mirar-nos a través dels altres ens ajuda a enriquir-nos.

    Crec que Sartre no fa l'esforç d'entendre el valor de "lo social" de la història de l'home i el seu col·lectiu.

    David Fernández Rojas 1r Batx. C

    ResponElimina
  2. 1)
    Una vegada vist el vídeo m'agradaria comentar la següent frase que m'ha cridat prou l'atenció:
    ''Cuando uno vive, no sucede nada.Los días se añaden a los días sin ton ni son, en
    una suma interminable y monótona''

    Amb aquesta frase, pens que es pot veure clarament el pensament i la filosofia de Sartre. Sartre, és un home pessimista, que veu el món sense raons i sense explicacions. El filòsof, sent l'existència humana com una nàusea i a partir d'aqui, podem comprendre el sentit de la seva obra i el seu corresponent títol.Una ''nàusea'', que com bé tots sabem, és una sensació d'incomoditat i molèstia amb una sensació que indica la proximitat del vòmit. Sabem, que una nàusea és desagradable, molesta, incòmoda... L'autor doncs, compara aquesta desagradabla sensació amb el sentit de l'existència. La nàusea, apareix en captar la realitat com una cosa contingent,en sentir el caràcter absurd d'aquesta existència, l'home que existeix, ve del no-res, existeix sense cap justificació i acaba en el no res. L'home de Sartre ha estat llançat a l'existència, i de la mateixa manera serà llançat a la mort.Podem considerar, doncs, que fins a la mateixa idea de la vida li causa al filòsof, el desig de la "Nàusea".Referint-me a la frase que m'ha cridat l'atenció al vídeo, també podem entendre com Sartre relaciona aquesta nàusea de vida amb els seus ideals i pensaments: Sartre, quan afirma que ''cuando uno vive no sucede nada'' intenta exposar el seu pensament pessimista sobre la seva visió de la vida. Per el que ens dona a entendre amb la frase esmentada, la vida és per l'autor ''res'' ja que considera que un home que viu no experimenta cap plaer, no gossa, ja que per a ell no hi ha cap motiu per a disfrutar, l'home no té motius per a arribar a una satisfacció. Pens, que l'autor centra la seva idea de reconeixement del sentit de l'home en l'angoxia, ja que l'afirmació recentment comentada reflexa amb claredat aquesta idea.

    Lidia Bel Brunet Pascual
    1 Batxiller C

    ResponElimina
  3. 2)
    L'angoixa, per a ell, és la forma que té l'ésser humà de adonar-se del que és, és a dir, la forma d'adonar-se que NO és RES, és per això que diu que quan un viu, no ocorr res. Pareix, que el propi autor es veu lligat a una contínua angoixa, per això, crec que Sartre pensa que l'angoixa és l'única alternativa per a poder arribar a adonar-se del que de veritat és un home i de poder conèixer-se. Així doncs, l'home amb l'angustia i a n'aquesta difícil situació pot conèixer a partir d'aquesta la seva pròpia llibertat. Podem entendre doncs, que l'home de Sartre no està determinat, i d'aquesta manera, l'autor nega completament l'idea de que no existesqui la llibertat.I esque per al filòsof, l'ésser humà és la seva pròpia llibertat, l'home neix lliure. Però, aquest, en els moments de la seva vida intenta fugir constantment de l'angoixa i d'aquesta manera tracta també d'alliberar-se de la seva llibertat. Però l'ésser humà no pot alliberar-se de l'angoixa, i per això, com que l'ésser humà és la seva pròpia llibertat i la coneix de veritat en l'angoixa , tampoc pot escapar de la seva llibertat. A partir d'aquesta reflexió doncs, podem relacionar l'idea de Sartre sobre la llibertat; és per aquest fet que l'autor afirma que ; L'ésser humà està, per això, " condemnat a ser lliure ". Quan l'autor comenta ''los días se añaden a los días sin ton ni son'' fa referència al pas del temps en l'existència humana. La seva visió i pensaments referint-se a n'aquesta, fan crear-li l'idea de que la vida es una acumulació constant d'instants sense cap mena de motius. Aquesta acumulació ''sense sentit'' que observa l'autor, li creen la sensació de viure, com bé diu ell a la seva frase ''una suma interminable i monótona'' és a dir, una repetició que no varia i per aquesta raó produeix avorriment o cansament. D'aquesta manera, doncs, podem comprendre el pessimisme de l'autor i podem considerar, doncs, que aquesta montonia sense fi que l'autor considera, fan crear-li una vissió tan oscura i negativa de la vida.


    Lidia Bel Brunet Pascual
    1 Batxiller C

    ResponElimina
  4. “Todo lo que existe nace sin razón, se prolonga por debilidad y muere por casualidad.”

    Per començar aquesta frase resumeix la vida d’un organisme i de la matèria, des de que neix fins que mor.
    Sartre, defensa que tot neix sense que estigui determinat per cap tipus de factor, ni genètic, ni econòmic, ni teològic, etc. Per a ell no hi ha un càlcul que determini com serà l’objecte o ésser que naixerà o es transformarà. Des de que naixem, som lliures de triar el nostre camí, al igual que per exemple una roca es transformarà (de forma, color, etc…) per les diferents accions del medi, sense un camí fix.
    Cada persona va evolucionant a mesura que va experimentant diferents situacions al llarg de la seva vida. Cadascuna d’aquestes situacions li proporcionen una lliçó que farà servir al llarg de la seva vida, és a dir les persones anem aprenent al llarg de la nostra vida sense un patró que ens controli.
    Per aquesta raó podem apreciar clarament que és un fidel del indeterminisme i la llibertat.
    També Sartre defensa que les persones no tenim un mecanisme intern, ni estem predisposats a morir en unes determinades situacions o condicions, a un lloc determinat, ni a un moment determinat, sinó que la nostra mort és arbitrària, no està programada i es dona en moments, en llocs i en situacions que no estan programades.
    Per tot això podem pensar que Sartre estava molt conscienciat en que les persones posseïm la llibertat necessària per poder desenvolupar el nostre futur. Aquí també podem observar el pensament de Sartre en quant a la no existència d’un Déu que hagi creat i dissenyat l’home ni la matèria amb una finalitat específica.

    Ismael Lucena Sierra
    1r Batxiller C.

    ResponElimina
  5. Jean Paul Sartre va ser un filòsof que dedicà la major part de la seva obra a l'existència de l'ésser humà, és a dir, a l'existencialisme. De la seva obra, i en concret de la “La Nàusea,” he pogut extreure les idees més importants del seu pensament:
    - L'home no ha estat creat per cap ésser superior i, per tant, no té naturalesa o essència, sinó que existeix per ell mateix, s'ha creat a partir del propi ésser humà.
    - L'home crea la seva existència a partir de les accions que realitza, i així va formant la seva pròpia raó d'existir. Aquesta idea ens indica que l'ésser humà és lliure perquè és capaç d'escollir les decisions per anar formant la seva existència, sense que hi hagi un determinisme com el destí o l'ambient que l'impedesqui ser responsable de les sevs pròpies accions. Per tant, lésser humà decideix les accions que vol realitzar per a existir.
    - L'home adopta la postura de determinista per a excusar-se de les seves accions i n'és un error
    perquè aparta la voluntat i la llibertat de la persona, és a dir, n'és una mala fe. En canvi, la bona fe és quan s'assumeix la responsabilitat d'escollir i de raonar, i és per això que som indeterministes.
    - Considera que l'existencialisme és un humanisme perquè enfoca a l'ésser humà com a únic i principal responsable dels seus actes, i no hi ha res més enllà de l'home, i per tant, adquireix un grau d'importància i llibertat màxima.
    - La llibertat humana de Sartre és pessimista. Per una banda, perquè quan ens adonam de la responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos, apareixen els sentiments d'ansietat, depressió, desesperació,... L'ésser humà ha d'escollir i decidir sobre les seves accions, només és ell que té la responsabilitat de decidir sobre el sentit de la seva existència, i és un pes molt gran.
    Per una altra banda, és pessimista en coincret a “La Nàusea” perquè Sartre crítica la rutina monòtona que podem dur tots nosaltres. Per a ell, els éssers humans acceptam una vida predeterminada i realitzam accions rutinàries per poder integrar-nos a la societat, per demostrar la existència, però només a través d'apariències. Aquest pensament es veu reflexat en les dues frases: “La meva existència començava a sorprendre'm seriament. No seria jo una simple aparença?” i “Quan un viu, no succeeix res. Els dies s'afegeixen als dies sense cap sentit, i en una suma interminable i monòtona”. Això ens indica que realitzam unes accions predeterminades i les nostres responsabilitats per a crear una certa estabilitat a la societat, però no ens interessam en el valor de la existència per a nosaltres mateixos, i ens produeix la sensació de nàusea.
    Finalment, m'agradaria comentar la frase: “De sobte, vaig perdre l'aparença d'home, i varen veure un cranc que s'escapava d'aquella sala tan humana”. En aquesta frase, Sartre crec que ens intenta explicar que nosaltres vivim com en una mena de circ, és a dir, realitzam unes certes accions que ens determinen que som humans, però aquestes accions les realitzam organitzades i ordenades per a poder sentir-nos algú dins la nostra societat. Assumim el rol que ens pertoca i anam realitzant una rutina monòtona que té en compte les nostres responsabilitats, però això no és més que una etiqueta que ens hem posat, és a dir, una aparença del que en realitat som. El que Sartre considera important és que l'home s'ha d'adonar que existeix per a ell mateix, sense haver-ho de demostrar a ningú més, i és en aquest moment que s'adquireix l'autèntic valor de l'existència.


    Pere Francesc Llull - 1r Batxillerat C

    ResponElimina
  6. La frase que més ha captat la meva atenció és:
    “ De pronto perdí mi apariencia de hombre, y vieron un cangrejo que escapaba a reculones de esa sala tan humana.”

    L'autor de l'obra “La Nausea” de la quan s'ha extret la frase anterior és Jean Paul Sartre, escriptor i filòsof francés que es situa en el moviment filosòfic de l'existencialisme, on la llibertat és una part molt important, de la qual, l'home hauria de gaudir.

    Podem dir que actualment l'home té uns hàbits, uns costums i unes responsabilitats que ha de complir, com són el seu treball, la seva família, la seva vida,... I els seus actes arriben a convertir-se en una rutina que es repeteix dia a dia.
    Tot això és el que precisament critica Sartre, els homes que només segueixen una vida rutinaria, monòtona.
    L'autor de l'obra veu a l'home com a un ésser lliure i no vol que la vida dels humans caigui en una vida monòtona.
    Aquesta frase dóna a entendre que ja no som humans perquè la nostra vida no és totalment lliure, sinó que està plena d'obstacles que ens dificulten la nostra llibertat. I, per tant, segons Sartre l'absència de llibertat ens impedeix ser humans i ens “convertim” amb altres éssers com es reflexa a la frase.
    L'home que descriu Sartre està condemnat a tenir llibertat, ser lliure d'escollir en qualsevol situació. Per això veim que Sartre està en contra del determinisme i el critica.

    No estic del tot d'acord amb l'autor sobre la seva manera de definir el concepte d'ésser humà, ja que està clar que tothom necessita ser lliure, però és molt complicat, per no dir impossible, ser lliure del tot, sense cap tipus de lligam i poder decidir en totes les situacions. Però crec que la llibertat és una part molt important en la vida dels humans, ja que sense llibertat no podriem fer les coses que ens fan feliços ni poder escollir el que ens convé.


    MªFrancisca Infante Carrió
    1º Batxillerat C

    ResponElimina
  7. Primera part:
    A l'igual que la meva companya, na Lídia, la frase destacada del llibre “La Nàusea” del filòsof i reconegut escritor Jean-Paul Sartre que més m'ha critat l'atenció és la següent:
    “'Cuando uno vive, no sucede nada. Los días se añaden a los días sin ton ni son, en
    una suma interminable y monótona''
    El motiu pel qual he triat aquesta frase i no una altra, és que m'ha semblat que l'autor demostra d'una manera molt explícita la seva mentalitat pessimista sobre l'existència de l'home sobre la Terra, i com es veu d'una manera molt lligada el sentiment de nàusea, és a dir, l'angoixa o fins i tot podríem arribar a dir la repugnància, que li provoca el transcòrrer del dia a dia. De manera que podem dir que és una frase que reflexa molt bé l'obra mestra de l'autor i tot el que aquesta vol transmetre al lector, per tal de concientitzar-lo del món en el qual vivim.
    Podem lligar això amb el fet de que en Satre considera que l'home és un ésser lliure, i que per tant, és responsable de tots els seus actes, ja que tot el que fa, és per voluntat pròpia, de manera que considera que el determinisme és una manera d'autoenganar-se per donar les culpes a algun factor exterior, com per exemple la genètica, de qualsevol acció que feim i no ens pareix correcta o que pot tenir algun tipus de conseqüència que repercuti en la nostra vida. De manera que en Sartre vol fer veure l'existència d'aquesta llibertat al lector, perquè pugui ser capaç de captar l'esència de la vida, i d'entendre el món tal i com és, i no com el volen fer veure.

    Pamela Machado - 1r batxillerat C

    ResponElimina
  8. Segona Part:
    Com ja hem dit, el pessimisme de'n Sartre està molt present en aquesta frase, ja que quan diu “ Cuando uno vivo no sucede nada”, ens vol fer veure que l'home no ha vengut amb cap tipus d'objetiu a la Terra, que en realitat no hi ha cap ésser diví o extraordinari que ens hagi dissenyat per tal de cumplir alguna funció en la Terra, o per millorar el món d'alguna manera, sinó que tot el contrari, l'home i la seva existència són absurdes, ja que no hi ha cap raó per la qual haguem d'estar en la Terra. Com es diu en la frase “Los días se añaden a los días sin ton ni son”, és a dir, sense cap rellevancia, cada dia ocurreix la mateixa monotonia que ens condueix a un estat absurd, monòton, i per tant, repel·lent i nauseabund. Aquesta manca existencial és que el que ens porta a tenir unes ganes de vomitar, i que ens fa veure que la nostra presència és absurda, irracional, ilògica, etc.
    Arribant a aquesta conclusió, podem veure com es lliga el sentiment de nàusea que produeix aquesta manca existencia amb el pensament de'n Sartre que insisteix en que l'home no és únicament un ésser racional. Si la nostra pròpia existència és absurda i per tant, irracional, com podem ser uns éssers únicament racionals? És una conclusió completament contradictòria, una cosa no pot ser racional i absurda a l'hora, ja que són termes antagònics, són oposicions sustancials.

    Pamela Machado - 1r batxillerat C

    ResponElimina
  9. Tercera part:
    Tenguent en compte totes les conclusions tretes i tot l'anàlisi de la frase destacada escollida, podem dir que encara que en Sartre és conegut principalment com a escriptor per la seva magistral obra “La nàusea”, també va ser un filòsof capaç de crear la seva pròpia opinió sobre un concepte que és considerat la màxima originalitat humana. Un concepte polèmic, l'existència del qual ha estat una de les qüestions més debatudes al llarg de la història de la filosofia: la llibertat. En Sartre aconsegueix posar-se a favor de l'existència d'aquesta, defensant radicalment l'intederminisme i intentant deixar en total descrèdit el determinisme, ja que el posiciona com a una ideologia o concepció del món absurda, tan absurda com la pròpia existència humana, com el recorregut dels díes de la nostra vida, i com totes les coses i accions que constitueixen l'ésser humà. És a dir, tan absurda com el propi ésser humà i com el sentiment de nàiusea que aquest ens provoca.

    Pamela Machado - 1r batxillerat C

    ResponElimina
  10. Piero Di Lella Pinilla 1 batx C

    - Mi existencia comenzaba a asombrarme seriamente. ¿No sería yo una simple apariencia?

    A aquesta frase Jean Paul Sartre es fa una pregunta totalment existencialista.

    Com ja sabem, és un dels temes principals en les obres d’aquest autor ja que com Arthur Schopenhauer, Martin Buber, Karl Jaspers, Martin Heidegger, Miguel de Unamuno, Simone de Beauvoir i Albert Camus, entre d’altres, és un autor que segueix la tendència existencialista de la filosofia.

    Es pregunta si podria ser una simple aparença inexistent, tal vegada perquè ell no ho ha decidit. Ell no ha pres la decisió d’existir o de no existir.

    Jean Paul Sartre va escriure “l’home elegeix les accions, s’elegeix a si mateix però no elegeix la seva existència, que li vé donada i és un requisit de la seva elecció”.

    Es podria dir que és un filòsof indeterminista ja que diu que l’home és lliure de prendre les seves decisions, fins i tot d’elegir-se a si mateix. Però per altra part es podria dir que no és totalment indeterminista ja que també diu que l’home no és capaç de decidir la seva pròpia existència. És a dir, som lliures d’escollir tot menys la nostra existència, que ens vé donada.

    Es fa aquesta pregunta, però ell mateix diu que l’existència és un requisit per a l’elecció. Doncs, per a decidir cal existir abans, per tant, es podria dir “decideixo després existeixo”?

    És bastant pareguda a la pregunta de René Descartes, el famós “cogito ergo sum”. Tal vegada és una pregunta més per a la pràctica que per a la reflexió ja que basa l’existència en accions i no en pensaments.

    ResponElimina
  11. Aquí s'ha parlat sobre la llibertat. Segons aquest autor, "l'home està condemnat a ser lliure". Personalment, ho veig bastant optimiste per ser real. Jo ho corregiria per una altra definició "l'home hauria de ser lliure". El problema no radica en poblemàtiques i debats sobre determinisme i indeterminisme en general, si no per uns fets molt més simples.

    La nostra llibertat està censurada, tancada, oprimida, amagada i dormida. La mateixa societat és la encarregada de dur a terme aquest objectiu. Tot el que ens envolta son factors a que aquest objectiu sigui possible. Per una part, la televisió i la seva programació La societat, definit-mos a tots a ser com socialment s'ha de ser. La política, enganyant i fent creure que el poble governa. Els amics, quan realment, a l'hora de la realitat no hi son.

    Tot el temps disminuim la llibertat en tots els sentits: imposts, lleis, normes... una gran persona va dir "Qui lleva llibertat al poble per tenir més seguritat, al final perdrà l'una i altra". La vida és més fàcil del que pareix, però ens menjen el cap en pel·lícules, llibres i demés per obsesionar-mos amb la seva falsa complexitat.

    Podem ser lliures i esteim en un món on podriem ser lliures, però nosaltres mateixos hem decidit no gaudir d'aquesta llibertat i crear la nostra pròpia presó plena de normes, destruint el nostre paradís llibertari.

    ResponElimina
  12. Jean Paul Sartre va ser un filòsof que dedicà la major part de la seva obra a l'existència de l'ésser humà, és a dir, a l'existencialisme. De la seva obra, i en concret de la “La Nàusea,” he pogut extreure les idees més importants del seu pensament:

    - L'home no ha estat creat per cap ésser superior i, per tant, no té naturalesa o essència, sinó que existeix per ell mateix, s'ha creat a partir del propi ésser humà.

    - L'home crea la seva existència a partir de les accions que realitza, i així va formant la seva pròpia raó d'existir. Aquesta idea ens indica que l'ésser humà és lliure perquè és capaç d'escollir les decisions per anar formant la seva existència, sense que hi hagi un determinisme com el destí o l'ambient que l'impedesqui ser responsable de les sevs pròpies accions. Per tant, lésser humà decideix les accions que vol realitzar per a existir.

    - L'home adopta la postura de determinista per a excusar-se de les seves accions i n'és un error

    perquè aparta la voluntat i la llibertat de la persona, és a dir, n'és una mala fe. En canvi, la bona fe és quan s'assumeix la responsabilitat d'escollir i de raonar, i és per això que som indeterministes.

    - Considera que l'existencialisme és un humanisme perquè enfoca a l'ésser humà com a únic i principal responsable dels seus actes, i no hi ha res més enllà de l'home, i per tant, adquireix un grau d'importància i llibertat màxima.

    - La llibertat humana de Sartre és pessimista. Per una banda, perquè quan ens adonam de la responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos, apareixen els sentiments d'ansietat, depressió, desesperació,... L'ésser humà ha d'escollir i decidir sobre les seves accions, només és ell que té la responsabilitat de decidir sobre el sentit de la seva existència, i és un pes molt gran.

    Per una altra banda, és pessimista en concret a “La Nàusea” perquè Sartre crítica la rutina monòtona que podem dur tots nosaltres. Per a ell, els éssers humans acceptam una vida predeterminada i realitzam accions rutinàries per poder integrar-nos a la societat, per demostrar la existència, però només a través d'apariències. Aquest pensament es veu reflexat en les dues frases: “La meva existència començava a sorprendre'm seriament. No seria jo una simple aparença?” i “Quan un viu, no succeeix res. Els dies s'afegeixen als dies sense cap sentit, i en una suma interminable i monòtona”. Això ens indica que realitzam unes accions predeterminades i les nostres responsabilitats per a crear una certa estabilitat a la societat, però no ens interessam en el valor de la existència per a nosaltres mateixos, i ens produeix la sensació de nàusea.

    Finalment, m'agradaria comentar la frase: “De sobte, vaig perdre l'aparença d'home, i varen veure un cranc que s'escapava d'aquella sala tan humana”. En aquesta frase, Sartre crec que ens intenta explicar que nosaltres vivim com en una mena de circ, és a dir, realitzam unes certes accions que ens determinen que som humans, però aquestes accions les realitzam organitzades i ordenades per a poder sentir-nos algú dins la nostra societat. Assumim el rol que ens pertoca i anam realitzant una rutina monòtona que té en compte les nostres responsabilitats, però això no és més que una etiqueta que ens hem posat, és a dir, una aparença del que en realitat som. El que Sartre considera important és que l'home s'ha d'adonar que existeix per a ell mateix, sense haver-ho de demostrar a ningú més, i és en aquest moment que s'adquireix l'autèntic valor de l'existència.


    Pere Francesc Llull - 1r Batillerat C

    ResponElimina
  13. "Viure amb els altres no implica negar la nostra existència, és al compartir-la que la nostra existència es posa de manifest."

    Aquesta cita, que és de les que més em crida l'atenció, no és de'n Sartre, sinó de'n David. I sols volia dir que m'ha encantat, i que estic totalment d'acord. Perque per crèixer com a persones no hem de creure que existim per nosaltres i interpretar això com un egoïsme natural i necessari, sinó com el fet de voler desenvolupar-se junt amb altres. I junt amb altres, no vol dir per el altres. Perque la nostra evolució no ve marcada sols per nosaltres, sino també per els altres, per molt orgullós que sigui un. I aquesta col·laboració (que no és una destrucció normalment) és la que ens converteix en vertaderes persones, i no el centrar-se en demostrar-mos la nostra

    "Quise levantar un papel que había en el suelo y no pude. Me impresionó profundamente: pensé que ya no era libre"

    Bueno, aquesta frase no fa més que defensar aquests condicionaments indeterministes. No és que ningú no el podrà aixecar, o el no el podrà aixecar. Hi ha una circunstància que provocará que no el pugui agafar, com, per exemple, que el terra es tan llis que el paper rellisca en tocar-lo.

    "Acerco mi cara al espejo; ya no queda nada humano"

    Bueno, aquí falta molt de context. Aquesta cita no sabem si es refereix a que l'espècie no ha evolucionat com s'esperava o a que la seva vida no té sentit. A que les seves experiències no tenen valor i no l'han fet formar-se com a humà o que lo que feim mos destina a una destrucció inhumana. A que el seu comportament antisocial (o ultrasocial) el fa perdre la seva humanitat o el fa crèixer com a persona. Trob que aquesta cita està posada molt fora de context.

    "Cuando uno vive, no sucede nada. Los días se añaden a los días sin ton ni son, en
    una suma interminable y monótona"

    No entenc aquesta frase, ja que me pareix que va en contra de la seva filosofia. Si l'home s construeix en base a les seves experiències i el viure i pasar dels dies dóna experiències, el pasar dels dies per ell hauria de ser com l'obra d'un monument a la realització dels somnis de l'humanitat. Però, en canvi, ell es deprimeix. Si un s'està construint a sí mateix a la seva manera, hauria d'estar radiant. L'única explicació és que es trobi baix una rutina que el fermi a una construcció d'hotels 5 estrelles amb piscina climatitzada i zona de caça a Doñana.

    ResponElimina
  14. "Mi existencia comenzaba a asombrarme seriamente: ¿No sería yo una simple apariencia?"

    Potser aquí es refereixi al fet de que ja no era un construcció. Podriem dir que ell es sent com si fos aquelles teles que són un "dibuix" de lo que s'està construint que tapa els andamis i altres a algunes grans construccions. Potser aquesta rutina l'ha obligat a no construïr-se, a quedar-se en l'estat "Una obra pendent", a la qual no hi ha inversors. Una prova, algo incomplet, sense sentit, heterònom i, per tant, inhumà.

    "De repente, perdí mi apariencia de hombre, y vieron a un cangrejo que escapaba a reculones de esa sala tan humana."

    Posiblement, aquella escapada reculant representi la vergonya, pel fet de no ser capaç de fer-ho com normalment, i el cranc, com a figura petita, que recula i sol escapar fàcilment, és l'aparença perfecta d'aquesta vergonya, més encara pensant els crancs vermells.

    "Todo lo que existe nace sin razón, crece con debilidad y muere de casualidad"

    Aquesta frase em pareix realment depriment. Sa veritat és que no li veig es sentit. És la seva filosofia i tenia dret a expresar lo que volgués, però si tot existeix sense raó, no hi ha raó perque ell ho digui, per lo tant ni hauria fet falta la frase. Si creixia per debilitat, sols pot ser per debilitat al no estar segur de si morir, lo que me pareix un pensament un poc suicida. La mort de casualitat és lo poc que té sentit per jo, encara que no m'acava de convèncer.

    En definitiva, em pareix que més o manco comença en una línia més o manco definida, que està relacionada amb el tema de la condemna a la llibertat i es pot relacionar amb l'autoformació, però no li veig el sentit al fet d'haver-se d'amagar, de còrrer i de no tenir gans de viure. Aquest video, encara que entretengut, no me crida l'atenció des del punt de plantejar-m'ho com a filosofia. Per jo seria impossible adoptar aquesta postura. No trob ni que ens ajudi a adquirir un valor d'existència , ja que el personatge no fa més que explicar el seu sofriment, ni crec en que, des de la nàusea, en Sartre defensi la llibertat (des de lo que he vist a les cites). No he vist aquests aires de llibertat a les frases. M'ha paregut molt tirat cap abaix, molt enfonsat. No pareix el pensament d'una persona lliure, sinó d'un esclau. I no un esclau de la llibertat.

    ResponElimina
  15. 1.
    Filòsof francès, dramaturg, novel•lista i periodista polític, és un dels principals representants de l'existencialisme. Sartre va néixer a París el 21 de juny de 1905; va estudiar en la École Normale Supérieure d'aquesta ciutat, a la Universitat de Friburg, Suïssa i en l'Institut Francès de Berlín. Va ensenyar filosofia en diversos liceus des de 1929 fins al començament de la II Guerra Mundial, moment en què es va incorporar a l'exèrcit. Des de 1940 fins a 1941 va ser presoner dels alemanys; després de la seva posada en llibertat, va fer classes a Neuilly (França)
    En el vídeo proposat pel nostre comentari conté frases que van ser escrites per Jean Paul Sartre en el seu llibre “La nàsuea”. En aquest llibre fa una síntesi del que ell pensa que es pot extreure del funcionament i les rutines dels homes. Així com bé ha descrit el meu company Pere Francesc Jean Paul Sartre defensa l’existencialisme ateu ja que no contempla l’existència de Déu, partint d’aquesta base ja podem dir que Sartre defensarà que l’home neix, viu i mor lliure. Diu que no hi ha cap instància que el determini, a partir de les nostre experiències anam formant la nostra vida. Referint-me ara al comportament de l’home Sartre el que diu es que és que amb les nostres accions que NO estan determinades per cap força, Déu o ciència externa nosaltres quan hem d’afrontar responsabilitat recurrim al determinisme, ja que d’aquesta manera és una forma d’evadir les responsabilitats que ens puguin caure després d’haver fet alguna acció.
    Jean Paul Sartre és un home pessimista davant la existència de l’ésser humà. Com molt bé ha explicat la Lídia el títol de l’obra te un significat simbòlic ja que el sentiment de repulsió cap a l’existència de l’home, crec que gairebé totes les frases que es poden llegir al vídeo podem inferir la denotació negativa i absolutament pessimista de l’existència i els objectius de l’home en la vida. La nàusea apareix en sentir el caràcter absurd de l'existència, en captar la realitat com alguna cosa superficial, contingent; Quan Sartre diu “Todo lo que existe nace sin razón, se prolonga por debilidad y muere por casualidad.”
    En aquesta frase l’autor ens vol expressar que els homes som resultat de una acció que no està determinada, la vida no té una raó determinada de l’existència, els existents (nosaltres) venim del no-res, existim sense justificació alguna i acabarem en el no-res, la mort, que arriba també sense cap avís ni raó determinada.
    Hem estat conduits a l'existència, i de la mateixa manera serem conduits a la mort. Quan diu “se prolonga con debilidad” crec que es refereix a que ell transcurs de la nostra vida va per un camí que la societat ens va imposant i que a mida que anam passant diverses circumstàncies, accions que ens creant com a individus, sempre però amb un sistema sistemàtic monòton en el qual no som capaços d’expressar el nostre indeterminisme natural. Aquesta és la frase que voldria destacar del vídeo ja que crec que resumeix molt bé el que és la seva teoria de l’existencialisme. Un altra frase que va relacionada amb aquest plantejament és la que diu "Cuando uno vive, no sucede nada. Los días se añaden a los días sin ton ni son, en una suma interminable y monòtona" Aquí l’autor ens expressa un altre punt clau de la seva teoria ja que ell planteja que l’existència, el que abans ( a l’altra frase) qualifica com prolongació amb debilitat, és un temps on les persones ens acostumem a fer els que ens diuen, a dur una vida avorrida, sistemàtica, diu que realment no tenim un objectiu aquí al nostre món si no que el que feim realment és acceptar el que feim o tenim i amb les diferents accions tirar cap al davant, només ho feim per que estam obligats, condicionats per la nostra llibertat, fins al punt que la pressió estan forta que volem escapar d’ella.
    Ángela Patricia Morales Cerchiaro
    1er Batxillerat C

    ResponElimina
  16. 2.
    Quan l’autor treu la conclusió de que realment la nostra existència no té cap mena de sentit és quan veu que tot és negre i té aquest pensament pessimista total que no el fa poder veure les situacions d’altres maneres.
    En darrer lloc m’agradaria comentar la frase "Acerco mi cara al espejo; ya no queda nada humano". En l’actualitat ja no existeixen els valor, els sentiments si no que la única cosa que ens importa és l’aparença que puguem donar de cara als demés. Denota el sentiment de deshumanització de l’home. Crec que aquí en aquesta frase s’expressa i es treu a acolació el procés de la societat actual en el quan nosaltres actuem com màquines, treballam per poder aconseguit doblers, aquest doblers per pagar les coses necessàries per a la nostra existència... sense realment saber perquè ho feim, sempre pressionats per la societat. Sartre amb la seva frase en vol dir de manera simbòlica cada vegada que pensam en el sentit de la nostra vida i existència sempre trobam que ens allunyem del que en realitat volem ser.
    En conclusió Sartre defensa que nosaltres no estam determinats per cap factor, la nostra vida s’inicia sense cap motiu i així mateix acaba. Llavors nosaltres en el transcurs d’aquesta existència les accions són aquelles que ens ajuden a arribar al que realment volem i ens construeixen com a persones.
    Les persones en un moment determinat de la seva vida s'adonen que en realitat tota la seva existència està basada en la pressió, influència o opinions dels altres. En aquest moment de reflexió és quan ens mirem a mirall (de manera metafòrica) em refereixo a l'última frase, tenim la capacitat com a ésser humà de parar el procés que ens està allunyant de l'autenticitat individual, ens adonem que el que realment ha de ser important és el que la teva pensa, la qual cosa ets sense deixar-te condicionar pel mitjà extern. Aquest autor defensa l'indeterminisme amb les frases que ens ha proposat el vídeo podem veure que té una posició pessimista cap a la vida.
    Ángela Patricia Morales Cerchiaro
    1er Batxillerat C

    ResponElimina
  17. Després d’haver vist el vídeo, basaré el meu comentari en la frase següent:
    “Cuando uno vive, no sucede nada. Los días se añaden a los días sin ton ni son, en una suma interminable y monótona”.
    Filòsof francès, dramaturg, novel·lista i periodista polític, Jean Paul Sartre és un dels principals representants de l’existencialisme. La filosofia de Sartre es basa en el pensament pessimista, en el qual l’home comença per no ésser res i són els seus fets que li concedeixen existència, que ell considera absurda perquè no té cap raó de ser ni cap objectiu i per això li provoca una sensació de nàusea. Sartre refusa el paper de Déu en l’existència de l’home i també s’oposa a la definició d’home racional per descriure a l’ésser humà.
    Tal com podem observar en la frase escollida, l’autor ens transmet aquesta visió pessimista de la vida quan diu “cuando uno vive, no sucede nada”. Quan un viu és la màxima expressió de ser per un mateix, però per ell, el fet de viure no és res, ho considera com un càstig pel fet d’haver de viure sense saber el perquè. A més, també ens dóna a entendre que la vida no està marcada per cap propòsit, o sigui, que l’ésser humà no considera que viure la vida en sigui l’objectiu. No només destaca el fet de no tenir cap objectiu al llarg de tota la vida, sinó que també destaca la poca importància que té el dia a dia.
    Aquesta frase es pot entendre molt bé si tenim en compte el títol del llibre “La nàusea” que l’inclou. El fet que el filòsof utilitzés aquest terme posa en evidència el seu sentiment envers de la vida, no sap que fa en aquesta vida i li produeix fàstic. Com que no té cap motiu per viure-la la vida és una acumulació de dies, un rere l’altre que no condueixen en lloc i això fa que sigui indeterminable i monòtona, tal com diu en la seva frase.
    Malgrat això, Sartre no incita en llevar-se la vida. Si per una banda la vida no li ofereix cap gratificació i la viu sense emoció, i per altra banda no la considera com un camí per arribar a la mort, com si fos l’objectiu últim de la vida, perquè viure-la? Quina raó té per ell el fet de viure la vida? No en té cap, senzillament viu el dia a dia de manera monòtona sense cap finalitat.
    Per concloure voldria esmentar que no comparteix la seva manera de veure la vida ja que jo consider que el fet de poder viure la vida és una oportunitat que se’ns ofereix i que per tant, ha de ser aprofitada. A part, també crec que es viu la vida perquè hi tenim uns certs objectius que volem arribar a assolir, i per tant, viure la vida sense cap objectiu ni propòsit per aconseguir, no és viure la vida. Personalment, més que veure la vida com una successió de dies i amb una sensació de nàusea, crec que s’hauria de veure-la d’una manera més optimista per donar sentit al nostre dia a dia i no fer tan monòtona la nostra existència.
    Joana Maria Galmés Llull

    ResponElimina
  18. Per fer el meu comentari jo em basaré en la frase: “Cuando uno vive, no sucede nada. Los días se añaden a los días sin ton ni son, en una suma interminable y monótona”.

    Jean Paul Sartre va ser un filòsof francès, era un autor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment els seus paradigmes filosòfics agrupats sota el nom d'existencialisme, que pel seu compromís polític d'esquerra radical.

    En aquesta frase se pot observa que Sartre veia la vida d'una forma molt pessimista, ja que per a ell els dias passen i no succeix res, amb això es refereix que els dies passen i seguim sense saber res de perquè existim, de perquè som així amb la mateixa rutina de sempre. Sartre no valora l'importància del dia a dia, ell creu que tots els dies son iguals ja que ell té una manera molt pessimista de veure la vida i es queixa de la rutina diària. Ell no sap que fa en aquesta vida i per això es queixa, vol una raó per viure. Segons ell, la vida no te cap fi així que viure la vida no és l'objectiu de l'home. Amb aquesta idea, no estic d'acord ja que l'objectiu de l'home avui en dia es disfrutar de la vida, intentar aconseguir els nostres objectius i millorar la calidad de vida.

    Jesús González 1ºC

    ResponElimina