Hannah Arendt, alemanya i jueva, li va tocar viure d’una forma directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent i que va esclatar de forma inesperada, canviant la vida de milions de persones: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya i el sorgiment del totalitarisme. Al 1941, fugint del nazisme, s’estableix a Nova York. Hannah Arendt en la seva obra L’origen del totalitarisme vol comprendre el que havia passat, “jo només vull comprendre”, ens diu.
El 1961 Hannah Arendt va rebre l’encàrrec de la revista americana The New Yorker d’informar sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial, que es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia.
Hannah Arendt va realitzar un anàlisi del procés i va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem. Arendt ens descriu a Eichmann com una persona corrent. Era un home de la massa, no era brutal, ni semblava “dolent”, ni tan sols mostrava odi cap els jueus.
“Me impresionó la manifiesta superficialidad del acusado, que hacía imposible vincular la incuestionable maldad de sus actos a ningún nivel más profundo de enraizamiento o motivación. Los actos fueron monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que estaba siendo juzgado- era totalmente corriente, del montón, ni demoníaco ni monstruoso” Hannah Arendt. La vida del espíritu. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1984. Pàgina 14.
El que intentarà Hannah Arendt és entendre com això va ser possible, com una persona normal, sense cap interès, banal, pot esdevenir un gran criminal.
Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista. En L’origen del totalitarisme, Arendt, destaca que el totalitarisme es caracteritza per la desaparició de la política. La democràcia és un sistema polític que ha afavorit una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder, i per tant no amaga tot allò negatiu de les accions humanes. Arendt considera que aquesta crítica és injusta, no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués absolutament”.¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina 50. Els éssers humans perden la seva condició humana, són reduïts a coses, se’ls nega la capacitat d’actuar i pensar lliurament. L’adoctrinament, mitjançant una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar que apareguin. Eichmann no era un home dolent, sinó que no tenia motius per fer el bé perquè havia deixat de pensar.
La polèmica que va generar l’obra Eichmann a Jerusalem es situa justament en aquest punt. Alguns crítics la titllen d’antisemita. Aquests crítics van interpretar que estava alliberant de tota culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i en extensió a tots els que hagueren intervingut directa o indirectament en l’Holocaust. No eren responsables ni culpables, doncs les seves decisions que van comportar milers de morts en camps d’extermini no poden ser considerades autèntiques accions, perquè no eren preses en llibertat. S’havien convertit en una simple peça de l’engranatge burocràtic; no eren ells qui actuaven, sinó el sistema.
Hannah Arendt va intentar en nombroses ocasions desmentir aquesta conclusió del seu anàlisi. Hannah va voler distingir la comprensió dels fets de la justificació d’aquests. Per a Hannah la responsabilitat és sempre individual. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té la última paraula per a seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah no va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables, ningú és culpable”. Les decisions les varen prendre determinats autors i els que han de respondre sobre les seves decisions són les persones concretes que les van prendre. Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable.