dilluns, 26 d’abril del 2010

La banalitat del mal

Hannah Arendt destaca la fragilitat no només de la democràcia sinó de qualsevol assumpte humà. Amb molta facilitat tendim a pensar que la situació en la que vivim no pot canviar substancialment: som animals de costums. La tendència psicològica de no acceptar el canvi hi és en tots els àmbits humans. Mentre vivim ens costa acceptar que morirem, si som rics ens costa pensar que podem ser pobres, quan som joves ens costa acceptar que un dia serem vells...

Hannah Arendt, alemanya i jueva, li va tocar viure d’una forma directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent i que va esclatar de forma inesperada, canviant la vida de milions de persones: la consolidació del moviment nacionalsocialista a Alemanya i el sorgiment del totalitarisme. Al 1941, fugint del nazisme, s’estableix a Nova York. Hannah Arendt en la seva obra L’origen del totalitarisme vol comprendre el que havia passat, “jo només vull comprendre”, ens diu.

El 1961 Hannah Arendt va rebre l’encàrrec de la revista americana The New Yorker d’informar sobre el procés contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest és considerat un dels més grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial, que es van convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la màxima eficàcia.

Hannah Arendt va realitzar un anàlisi del procés i va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem. Arendt ens descriu a Eichmann com una persona corrent. Era un home de la massa, no era brutal, ni semblava “dolent”, ni tan sols mostrava odi cap els jueus.
“Me impresionó la manifiesta superficialidad del acusado, que hacía imposible vincular la incuestionable maldad de sus actos a ningún nivel más profundo de enraizamiento o motivación. Los actos fueron monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que estaba siendo juzgado- era totalmente corriente, del montón, ni demoníaco ni monstruoso” Hannah Arendt. La vida del espíritu. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid. 1984. Pàgina 14.

El que intentarà Hannah Arendt és entendre com això va ser possible, com una persona normal, sense cap interès, banal, pot esdevenir un gran criminal.

Eichmann és el resultat d’un sistema totalitarista. En L’origen del totalitarisme, Arendt, destaca que el totalitarisme es caracteritza per la desaparició de la política. La democràcia és un sistema polític que ha afavorit una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder, i per tant no amaga tot allò negatiu de les accions humanes. Arendt considera que aquesta crítica és injusta, no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués absolutament”.¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina 50. Els éssers humans perden la seva condició humana, són reduïts a coses, se’ls nega la capacitat d’actuar i pensar lliurament. L’adoctrinament, mitjançant una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar que apareguin. Eichmann no era un home dolent, sinó que no tenia motius per fer el bé perquè havia deixat de pensar.

La polèmica que va generar l’obra Eichmann a Jerusalem es situa justament en aquest punt. Alguns crítics la titllen d’antisemita. Aquests crítics van interpretar que estava alliberant de tota culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i en extensió a tots els que hagueren intervingut directa o indirectament en l’Holocaust. No eren responsables ni culpables, doncs les seves decisions que van comportar milers de morts en camps d’extermini no poden ser considerades autèntiques accions, perquè no eren preses en llibertat. S’havien convertit en una simple peça de l’engranatge burocràtic; no eren ells qui actuaven, sinó el sistema.

Hannah Arendt va intentar en nombroses ocasions desmentir aquesta conclusió del seu anàlisi. Hannah va voler distingir la comprensió dels fets de la justificació d’aquests. Per a Hannah la responsabilitat és sempre individual. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té la última paraula per a seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah no va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables, ningú és culpable”. Les decisions les varen prendre determinats autors i els que han de respondre sobre les seves decisions són les persones concretes que les van prendre. Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable.





diumenge, 11 d’abril del 2010

Amartya Sen

Amartya Kumar Sen (Índia- 1933) és un economista i professor universitari àmpliament reconegut pel seu treball en temes de fam, teories del desenvolupament humà, l’economia del benestar i els mecanismes subjacents a la probresa. Rebé el Premi Nobel d’Economia l’any 1988 pel seu treball en el camp de l'economia del benestar. i actualment és professor d’economia i filosofia a Harvard.


En front de teories ètiques i polítiques que reivindiquen una societat ideal, com la “comunitat ideal de parla” d’Habermas i la “posició original” de J. Rawls, Sen defensa una idea de justícia que estigui construida en un món real. La societat ideal no existeix, admet, però sí que podem trobar-se solucions per a combatre les injustícies. En el seu últim llibre La idea de la justícia analitza aquesta idea. Els filòsofs s'han equiviocat en el tractament de la justícia per apropar-se a l’assoliment d’una societat justa a través d’institucions justes. Entre ells, en el segle XX ha destacat John Rawls amb la seva teoria de la justícia com equitat. Amarthia Sen, tracta d’invertir aquesta perspectiva detectant la injustíca que es dóna en cada un dels humans. L’eliminació de la injustícia, manifesta, com a principi de justícia. És contra la injustícia i no en nom de la societat ideal justa que es podem apropar-nos a una major equitat en el món.

L’aportació revolucionària de Sen al desenvolupament dels indicadors econòmics i socials és el concepte de “capacitat”. Un govern ha d'esser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans no només en base a la seva economia o estadístiques farcides amb percentatges de població escolaritzada, malnutrició, de salut... Per exemple, als EUA els ciutadans tenen el dret constitucional a votar. Per a Sen això no significa res, es pregunta si es reuneixen totes les condicions perquè els ciutadans puguin exercir la seva "capacitat" de vot. Aquestes condicions poden ser de molts tipus variat, des de l'accés a l’educació fins a que els ciutadans tinguin mitjans de transport per accedir a les urnes. Només quan aquestes barreres han estat superades es pot dir que el ciutadà pot exercir la seva elecció personal. L’autor estableix un lligam entre la justícia i el que anomena “capacitat”. “Aquesta noció permet tenir en compte el fet que un infant mal alimentat, encara que vagi a l’escola, tindrà menys capacitat per aprendre que un infant ben alimentat. Els dos tenen accés als mateixos serveis educatius però no disposen de la mateixa capacitat”. Ara bé, “si doneu les mateixes possibilitats d’accés a la medicina a homes i dones, aquestes viuran més anys degut a factors biològics”. No seria just, però, deduir que cal donar a les dones un accés inferior als homes a la medicina.

Sen explica el següent: “si veig una persona maltractada, em preguntaré sobre les raons de l’agressor, i si decideixo que aquestes raons no són acceptables, cal passar a l’etapa superior i compartir el diagnòstic, intentar convèncer als altres de manera que la injustícia sigui reconeguda per tots. Per això es tant important la educació”. En el cas dels que pensen que no cal educar a les dones, Sen diu que “la superioritat d’un argument es manifesta per la seva capacitat d’imposar-se a un altre durant una discussió oberta en la qual cadascun dels participants disposa d’informació, i si algú rebutja aquest intercanvi d’arguments degut als seus prejudicis (com els homes educats en una societat sexista) no pot contribuir al raonament públic. La informació és essencial en el debat públic per determinar el que és just i el que és injust”.

Una conclusió d’aquest economista és que “no sé que és un món just, sé que podem fer el nostre món més just”. Concreta el tema dient que “avui dia hi ha nombroses injustícies evidents: les fams, la persistència de malalties en estats pobres quan es disposa de medicaments, l’analfabetisme, la tortura practicada en estats que són pilars de l’establishment mundial. Si s’arreglen aquests problemes, el món no serà perfectament just, però ho serà bastant més”.

Per acabar, podeu fer comentaris a partir d’una entrevista i un article d’opinió recentment publicats a El País.

Entrevista a Amartya Sen
article d'opinió