Abans d'introduir-nos en la unitat 3:
La filosofia com a racionalitat teòrica: veritat i realitat, hem
vist la pel.lícula Matrix, que presenta semblances i que ens permet
establir moltes relacions amb el mite de la caverna. Aquest mite és
una explicació al.legòrica sobre el coneixement humà.
El mite és el següent:
−Ara, vaig
continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la
ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina
uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una
gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva
infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el
coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap,
i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un
foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència
del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat,
al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les
barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els
espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
−Ja ho veig, va
dir.
−Pensa ara que
al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes,
figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes
diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment
entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.
−És aquesta una
estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
−S’assemblen a
nosaltres, vaig respondre. I primer que res, creus que en aquesta
situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al
seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el
fons de la caverna que està enfront d’ells.
−No, ja que es
veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
-I no ocorre el
mateix amb els objectes que passen per darrere ells?
−Sens dubte.
−I si aquests
homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a
les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
−Necessàriament.
−I si hi hagués
un ressò que tornès els sons des del fons de la presó, cada cop
que parlés un de què passen, no creurien que senten parlar a
l’ombra mateixa que pansa davant els seus ulls?
−Sí, per Zeus,
va exclamar.
−En resum,
aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?
−És inevitable.
−Suposem ara que
se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error;
mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem
a col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem
a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la
llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li
impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et
pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només
havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la
realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció;
i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li
obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es
trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que
veia abans que el que ara li mostren?
−Sens dubte, va
dir.
−I si se li
obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No
apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres
que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment
més visibles que els objectes que li ensenyen?
−Segurament.
−I si ara
l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí
aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no
provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a
ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels
objectes que anomenem vertaders?
−No podrà,
almenys els primers instants.
−Els seus ulls
hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que
més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les
imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües,
i finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves
mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant
la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el
sol i la seva resplendor.
−Així ho crec.
−I crec que al
fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en
qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu
vertader seient.
−Indubtablement.
−Després
d’això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol
produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible
i és d’alguna manera la causa del que ells veien a la caverna.
−És evident que
arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
−I en
recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus
coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà
feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
—Certament.
−I si en la seva
vida anterior hi hagués hagut honors, alabances, recompenses
públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor
les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen
a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos
el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l’home de
què parlem sentiria nostàlgia d’aquestes distincions, i envejaria
als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus
companys de captivitat? No creus més aviat que serà com
l’heroi d’Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un
mosso de cultiu al servei d’un pobre camperol» i patir tots els
mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure
com vivia?
−No dubto que
estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
−Imagina ara que
aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se
li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?
−Sí, no hi ha
dubte.
−I si, mentre la
seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin
instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió
sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys
que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No
diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista, i no val
la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i
portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?
−És molt
probable.
−Aquesta és
precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició.
La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina,
és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i
contempla les seves meravelles, és l’ànima que s’eleva al món
intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho;
només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims
límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem
amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que
ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món
visible és ella la que produeix la llum i l’astre de què
correspon. Que en el món intel·ligible és ella també la que
produeix la veritat i la intel·ligència. I a l’últim que és
necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb
saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho
veig d’aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [. .
.]
−Per tant, si
tot això és vertader, vaig dir jo, hem d’arribar a la conclusió
que la ciència no s’aprèn del mode que alguns pretenen. Afirmen
que poden fer-la entrar en l’ànima gairebé el mateix que si
donessin la vista a uns ulls cecs.
−Així diuen, en
efecte, va dir Glaucó.
−Ara bé, el que
hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la facultat
d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no
poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer,
l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima
sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que
és i el que hi ha més lluminós en l’ésser; i a això hem
anomenat el bé, no és així?
−Sí.
−Tot l’art,
vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i
eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer.
No es tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però
el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on
hauria s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.
−Així sembla,
va dir Glaucó.
__________________________________________________
República
Vll; 514a-517c i 518b-d. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs.
Edat antiga, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30)
Una
bona introducció i el significat d'alguns dels seus símbols el
podeu trobar al següent enllaç:
http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm
La
vostra feina és relacionar la pel.lícula Matrix amb el mite de la
caverna. Podeu fer servir els següents punts:
-món
autèntic i món irreal
-ignorància
i saviesa
-veritat
-coneixement
-educació
-el
escollit i la seva missió.
-llibertat
-felicitat
implica coneixement?
-altres aspectes