diumenge, 27 de setembre del 2009

Teories actuals sobre el mite

Hem vist a classe el tema del mite des d'una perpectiva que m'agradaria ampliar. Molt sovint s'ha expressat l'opinió, a partir d'una mentalitat marcada per l'evolucionisme, que el mite era quelcom que pertanyia al passat, a la “minoria d'edat” de la humanitat. És a dir, que l'etapa premítica, pre-racional precediria en el camí històrico-biològico-cultural de l'ésser humà vers la culminació de la seva etapa històrica, l'etapa racional, lògica; una culminació que, d'altra banda, hom ha equiparat amb la racionalitat occidental. Malgrat aquestes afirmacions, alguns autors com Bolle o Mircea Elliade (1907-1986), defensen la tesi de que el mite i la fabricació del mite no han desaparegut del món actual.

Els nostres dies, la comprensió del mite com alguna cosa típica (i quasi exclusiva) de la primera fase de la història de la humanitat, que s'oposaria completament al logos, és considerada com completament antiquada i, fins i tot, mancada de realisme. Actualment, es tendeix a considerar el mite com una forma d'expressivitat humana que no és coincident ni oposada a la que ens proporciona la versió de la racionalitat instrumental. Tornant a Mircea Elliade, en els mites es manifesten els trets específics de l’humà. Sosté, a més, que segueixen existint molts components mítics tant en la literatura com a la mateixa tradició filosòfica.

Un dels autors filosòfics que fa servir el mite com expressió és el mateix Plató. Un dels seus mites més coneguts, el mite de la caverna, correspon a una al.legoria (una metàfora continuada en la que s'expressen idees mitjançant imatges) que exposa la seva antropologia, ontologia i epistemologia. Aquest mite apareix en el llibre VII de la República. Hi ha que entendre que aquest fet, de fer servir el mite com un recurs per transmetre la filosofia de l'autor, és diferent als mites que hem vist a classe com Prometeu i Pandora, que cercaven una explicació sobre l'origen de la humanitat. Hans Blumemberg (1920-1996) defensa que la filosofia de Plató és la responsable de la destrucció de la polisemia del mite, perquè expressa de forma unívoca la seva Teoria de les Idees, la qual cosa, ha comportat l'afirmació imperialista de la raó en la cultura occidental. De fet considera que Plató és l'únic responsable del “pas del mite al logos”. La llibertat que conferia la polisèmica mítica fou reduïda al no-res per mitjà de l'ús creixent, d'una banda de l'al.legoria dogmatizada i, de l'altra, de l'abstracció conceptual. Blumemberg explica que malgrat els nombrosos intents de destruir els mites, mai no arribarà a desaparèixer del tot de la història de la humanitat i de la consciència humana. El mite ha estat la primera resposta a l'angoixa que mai han deixar d'experimentar els humans davant del desconegut i que no ha desaparegut, malgrat els discursos racionals unívocs de la religió, la ciència i la mateixa filosofia. Blumemberg proprosa la rehabilitació del mite com a model crític i alternatiu que permet l'obertura creadora d'uns horitzons nous i actualitzats i que pot lluitar amb el imperialisme del pensament únic que s'ha expandit a Occident.

Per acabar, poder veure com en el vídeo del mite de la caverna s'explica en forma d'al.legoria la teoria filosòfica de Plató. Els comentaris poden versar sobre aquestes qüestions:
-És el mite una altra forma d'explicar la realitat que hem de tenir en compte o es pot considerar que ens proporciona informació falsa?
-Hem de considerar que la proposta de Blumemberg de rehabilitació del mite pot ser necessària i, provocar una obertura de nous horitzons que trenquin amb la tendència actual del pensament únic?




diumenge, 13 de setembre del 2009

Què és pensar?

Després de les vacances i poc abans de començar les classes a Sa Pobla, tenc que dir que enyoraré els meus alumnes d’Andratx. Esper que alguns d’ells segueixin el bloc i que escriguin comentaris.
El primer article de l’any ve inspirat a partir de les Jornades de Filosofia que ha organitzat l’AFIB i que han girat en torn a les filosofies del món contemporani. Un dels temes conductors va ser el de La tasca del pensar ( el paper de la filosofia avui).

El primer ponent Josep Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Girona ens va convidar a reflexionar sobre aquesta qüestió: “És important pensar?”
Primer es va especificar què és això de pensar distingint-lo de la definició de pensar que els neuròlegs proposen com a activitat cerebral. Quan hi ha activitat cerebral no sempre podem considerar que pensem, és a dir, quan contemplem un cel estrellat es pot registrar una activitat cerebral tant pel plaer i goig que experimentem i tant quan reflexionem en torn de la nostra condició davant de la infinitud. Però, ja sabem que és, més aviat, el segon el que s’apropa més a la definició que cerquem.

Pensar, seguint a Terricabras, és fixar-se amb les paraules que es diuen i que es podrien dir. Pensar, és doncs, reflexió del llenguatge i adquirir domini sobre si mateix i sobre el món. Podriem dir que amb aquesta activitat pensant l’home és construeix com a subjecte (no com un simple jo) que es relaciona i que esdevé ciutadà. Con diria Foucault el que es tracta és de pensar d’una altra manera i de problematitzar el nostre propi pensament i ser capaços de poder canviar-lo. Per últim, l’intercanvi d’expressió de pensament és essencial en aquest pensar i, per tant, és alliberador i mai s’acaba.

L’altre ponent va ser Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Conemporània de la Universitat de Barcelona. El titol de la seva exposició va ser “La ocupació del filòsof”. Quins són els trets del filòsof?
Els dos primers són el llenguatge que utilitza i la permanent preocupació per problemes en torn a la tradició (Kant, Aristòtil...) o sobre el sentit d’ell mateix o el que li envolta. Aquests no són trets que esgotin l'especificitat de la filosofia perquè altres disciplines també ho fan, sinó que diria Cruz que aquesta especificitat ve donada perquè els filòsofs fan servir uns instruments universals (que tots tenim) que són la paraula i la raó per captar la densitat de lo real. Per què són els filòsofs els que fan servir aquests instruments? La primera resposta és l’actitud, aquesta predisposició a indagar, dubtar, interrogar-se sobre la realitat; la segona és la de les interpretacions mitjançant el llenguatge. El llenguatge impregna les vivències i experiències del subjecte i ens permet trobar dimensions que són rellevants; la tercera i última és l’atenció al que és nou, reconèixer la novetat que se’ns presenta a la nostra actualitat i és el que ens fa pensar.


Josep Maria Terricabras: http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/
AFIB: http://afib-filosofia.org/