diumenge, 29 de desembre del 2013

Venturós any 2014


Estic rellegint El Dhammapada traduït per Elisabet Abeyà, des de la versió anglesa de Joan Mascaró. El Dhammapada és una de les obres mestres de la literatura budista índia on s’hi recopilen les idees més importants del budisme. Segons el propi Joan Mascaró, a la introducció d’aquesta obra, que puc qualificar d’enlluernadora  i imprescindible per als profans i experts en el tema. Ens mostra (pàg 8) que el Dhammapada és el cami de la Veritat, el camí de la llum, el camí de l’amor, el camí de la vida, el camí del Nirvana. El camí del Dhamma, suggereix el recte camí de la vida que fem amb les nostres passes, les nostres pròpies accions i que ens mena a la Veritat suprema.

No és la meva intenció, en aquesta ocasió, de parlar-ne sobre el budisme ni les obres sagrades de la literatura índia, sinó de fer-vos partícips, arribant a les acaballes del 2013,  de descobrir l’obra de Joan Mascaró, la meva gran troballa d’enguany. Nascut a la Mallorca rural (Santa Margalida, 1897) mai ha rebut la consideració i la difusió que li pertoca. De fet, per molts ha estat totalment desconegut, suposo que ser místic, poeta i un  un dels més prestigiosos orientalistes que han existit com haver realitzat  les millors traduccions de les Upanishads, el Dhammpada i la Bhagavag Gita del sànscrit a l’ànglès, no és un mèrit prou destacat. Vaig conèixer la seva existència a unes Jornades d’Educació per la vida, que van tenir lloc a finals d’aquest estiu a Pollença. Les Jornades mostraven la necessitat d’un canvi de paradigma educatiu, que es caracteritza bàsicament per difondre un missatge d'arrelament a la Terra, de consciència planetària i comunitat Universal. Enfocament que beu de moltes fonts, però una d’elles és la del budisme. Així de forma transversal sorgia l’obra de Joan Mascaró, qui rebia un homenatge amb un documental, que és Llànties de foc (no vos ho perdeu).

Destaco d'aquest mallorquí, el seu coneixement en profunditat de les religions orientals i occidentals i la seva capacitat de cercar l’Universal entre totes les tradicions que provenen de camps tan diversos com la literatura, la filosofia i la religió. Una de les seves tasques primordials és la recerca de nexes comuns que brollen al llarg de la història espiritual de la humanitat. Ambiciós projecte que m’agrada comparar al d’una aranya que construeix la seva tela. Fils cap amunt i cap avall, per un costat i per un altre. Al final, tens davant teu un espectacle meravellós. Les relacions, els fils són des de poetes com Jorge Manrique, Shelley, Keats, Wordsworth, Shakespeare, com espiritualistes japonesos del talant de Dr. Daisetz T. Suzuki, com del camp del misticisme: San Joan de la Creu, Santa Teresa, Plotí, com de la religió cristina i el taoisme. Aquesta habilitat de relacionar i posar en comú camps tan diversos, la seva senbilitat a l’hora de captar l’Universal i la seva comprensió de l’espiritualitat humana són elements claus que ens pot facilitar el despertar que tant reivindiquen les grans obres espirituals.  Fer-nos despertar en un temps que sembla poblat de gent adormida. Mascaró ens indica  a la mateixa introducció (pàg 9):  

El progrés de l’home en aquesta terra és un lent despertar, i cada visió poètica o artística i cada descoberta és un despertar; però darrere les visions de l’home d’alguna cosa infinita en el finit i d’alguna cosa eterna en les coses que passen, que fan possible les creacions de l’art i la poesia i tots els descobriments de la ciència, hi ha el gran despertar a la llei del Dharma, l’etern Nirvana, el Regne del Cel.

Retorna al missatge del despertar i de la visió a les darreres paraules de la introducció (pàg 42).  Una mirada contemporània i un missatge encissador  per l’any 2014.

Les paraules de Dhamma són paraules de Veritat. El missatge de Buda és un missatge de joia. Ell va trobar un tresor i vol que seguim el camí que porta a en aquest tresor. Diu a l’home que es troba en una profunda foscor, però també li diu que hi ha un camí que mena a la llum. Vol que ens elevem d’una vida de somnis  a una vida superior on l’home estima i no odia, on l’home ajuda i no fereix. La seva crida és universal perquè crida a la raó i a l’universal en tots nosaltres: “Ets tu qui has de fer l’esforç. Els Grans del passat només ens mostren el camí”. Assoleix una  harmonia suprema de visió i de saviesa posant la veritat espiritual en la prova crucial de l’experiència; i només l’experiència pot satisfer la ment de l’home modern. Vol que estiguem vigilants i desperts i vol que cerquem i trobem.





diumenge, 10 de novembre del 2013

Stoic Week 2013


La filosofia estoica està de moda. Sí, de certa manera, es constata aquest fet en la bona acollida d’alguns llibres que s’han publicat en els darrers anys i en un caramull d’iniciatives de caire divers. No tan sols per filòsofs sinó per psicòlegs que connecten l’estoicisme amb la terapia cognitiva  com és el cas de Donald Robertson i altres que comparteixen aquesta convicció com són Albert Ellis, Aaron Beck i Tim LeBon. Una de les  obres de Robertson és un bon testimoni d’aquest fet  The philosophy of cognitive-behavioural therapy (CBT): Stoic philosophy as rational and cognitive psychotherapy (podeu veure una entrevista a Donald Robertson aquí).  Podem també considerar a Jules Evans, periodista de professió, des d’aquesta perspectiva. Rescata l’estoicisme com una bona pràctica terapèutica en el seu llibre Phylosophy for life, i també és  co-organitzador del Philosophy London Club.

Altres com Keith Seddon ajuden a la divulgació de  la filosofia estoica a partir del projecte The Stoic foundation des d’on s’imparteixen cursos virtuals. La llista és inacabable i podem ampliar-la amb altres autors com Marcin Fabjanski conegut per obres som Street Stoicism. Podeu veure el vídeo Do not fall in love with a sparrow flying que s’inspira en un fragment de les Meditacions de Marc Aureli. Per últim, citaré a William B. Irvine, filòsof de la Wrigh State University (Ohio, USA) que ens ofereix una versió aplicada a la vida diaria de l’estoicisme a la seva obra  A guide to the good life.

 

Dins de dues setmanes es celebrarà a Londres el 23 de novembre l’ Estoic week 2013  que té com a repte assolir l’objectiu de viure com un estoic durant una setmana. Per més informació podeu consultar el seu blog  http://blogs.exeter.ac.uk/stoicismtoday/  i si teniu facebook unir-vos a les seves discussions de grup i assabentar-vos de les seves activitats amb més detall Facebook ‘Stoicism’ discussion group i també a  the Stoic Week’ event page, 

http://i1.wp.com/blogs.exeter.ac.uk/stoicismtoday/files/2013/10/SW2013FlyerJPG.jpg


dilluns, 30 de setembre del 2013

El llac d'Aristòtil

Aristòtil (Estagira, 384 aC- Eubea 322 aC)  als divuit anys es va traslladar a Atenes per continuar els seus estudis a l'Acadèmia de Plató. Va romandre durant gairebé 20 anys com a alumne i professor. Quan va morir Plató emigrà a la ciutat d'Assos, a les costes d'Àsia Menor, d'on fuig perquè els perses la dominen i se'n va a  a viure a l'illa de Lesbos uns tres anys, fins que fou convidat l'any 343 aC per Filip de Macedònia per a encarregar‑se de l'educació del seu fill Alexandre
.
El documental de la BBC Aristotle's Laggon, conduït per l'investigador Armand Marie Leroi, ens explica l'experiència d'Aristòtil a l'illa de Lesbos. Alli va trobar un company que compartia interessos sobre les ciències naturals: Teofastre. Mentre que aquest últim es dedicaria a l’estudi de les plantes, Aristòtil enfocaria les seves investigacions sobre els animals. D’aquesta manera sorgiria el  primer tractat zoologia: la Historia Animalium. La seva gran vàlua consisteix en ser de ser el primer cos escrit que defensa el mètode científic de recerca biològica amb un estudi sistemàtic i exhaustiu dels animals. 


dimecres, 24 de juliol del 2013

Slow thinking


Daniel Kahenman un psicòleg de nacionalitat nord-americana, actualment professor a Princeton. Va ser guardonat amb el Nobel l’any 2002 per la seva contribució a la teoria econòmica, concretament amb la teoria de la presa de decisions. Es caracteritza per substituir la teoria utilitarista per la teoria d’expectatives. Teoria que prioritza a l’hora de decidir la situació inicial de la qual partim i desplaça l’enfocament utilitarista de maximitzar beneficis No és el mateix prendre una decisió  quan som pobres o rics o quan tenim bona salut o no.

 

Segons Kahneman, la nostra forma de prendre decisions és explicada en funció de dos sistemes: el sistema 1, el jo que recorda, es ràpid, intuïtiu, automàtic i emocional, el que descriu al llibre Thinking, Fast and Slow com “What you see is all there is”. El sistema 2, el jo que experimenta,  és el que s’encarrega del raonament seriós, és lent, deliberatiu i lògic. El problema és que aquest sistema és molt mandrós i és, per tant, el sistema 1 el que pren les decisions que generen tot tipus d’intuïcions errònies de conseqüències a vegades catastròfiques.  No es tracta de res nou, i de fet, la filosofia ja ho ha reivindicat en moltes ocasiones. Sense anar més lluny amb Sócrates: una vida no examinada no val la pena de ser viscuda (Plató, Apologia 38ª a).

Aquesta teoria implica que malgrat tenim una sola ment, no tenim una sola forma de decidir. Quines conseqüències té això en termes de la nostra felicitat?

 

El vídeo ens explica la dificultat que suposa definir la felicitat i per això comença comentant que existeixen diverses trampes que poden impedir que la sentim. Una d’elles és  la confusió entre experiència i memòria. El jo que recorda, que és el que mana, decideix a partir d’uns records procedents dels moments significatius i del resultat final d’una experiència. No té en compte  a l’hora de valorar la seva felicitat l’experiència viscuda a cada moment de la seva vida sinó els records que tenim d’aquesta. Això en porta a prendre decisions de conseqüències imprevisibles.

Un dels exemples que ens ofereix el llibre ens serveix per entendre el problema de la confusió entre experiència i memòria.El podeu llegir a continuació:

 Un comentario que oí de u miembro del público después de una conferencia ilustra la dificultad de distinguir recuerdos de experiencias. Contó cómo estuvo escuchando extasiado una larga sinfonía grabada en un disco que estaba rayado hacia el final y producía un ruido escandaloso, y cómo ese desastroso final “arruinó toda la experiencia”. Pero la experiencia no resultó realmente arruinada, sino solo la memoria de la misma. La experiencia como tal había sido casi por completo buena, y el mal resultado no podía anularla porque ya había acontecido. Mi interrogador había asignado al episodio entero un grado de defectuosidad porque había terminado muy mal, pero ese grado de hecho ignoraba 40 minutos de arrobamiento musical. ¿Quedó así anulada la experiencia real? (P. 496).

dimecres, 10 de juliol del 2013

Economia de la felicitat


Vull recomanar-vos un documental que es titula The economy of happiness co-dirigit y produït per Helena Norberb-Hodge l’any 2010. És fundadora de l’International Society for Ecology and Culture (ISEC), i és autora del llibre Ancient Futures: Learning from Ladakh (1991) que propiciarà un primer documental. Tots dos fan referència a Ladakh Project. Ladakh, conegut també com el petit Tibet, és una regió de l’Índia que es situa a l’Himalaia i  que es va mantindre inalterable i aïllada de la modernització i de la globalització fins l’any 1962, quan es construeix una carretera per unir la regió amb la resta del país. Aquest fet comporta l’alteració d’un modus vivendis sostenible que generaba benestar i felicitat a la població. La informació del que va succeir ho podeu llegir a un article  escrit per la mateixa Norberb-Hodge titulat The pressure to Modernise .

Economics of happiness examina la forma en que les nostres decisions econòmiques, promouen o disminueixen la felicitat humana. La globalització ha generat una politíca econòmica que augmenta el comerç  i la producció però disminueix el nivell de felicitat, de qualitat de vida i de benestar. Proposa la reconstrucció d’una economia respectant el medi ambient a partir d’un nou paradigme: l’economia de la localització.



dimarts, 19 de febrer del 2013

Salvar una vida


La darrera obra de Peter Singer Salvar una vida: cómo terminar con la pobreza,  està escrita per aconseguir acabar amb la pobresa al món. Ens proporciona  diverses solucions al llarg del llibre, com des de donacions que creixerien en funció de la renta. Suggereix que els que ganin més cedeixin el 5% del seu salari. De fet, ell mateix predica amb el seu propi exemple i les seves donacions giren aproximadament a una quarta part del seu salari. Una altra proposició de bones intencions és el de donar tots els diners que ens sobrin una vegada satisfetes totes les necessitats materials.

L’exigència ètica de Peter Singer és encomiable, així com els seus esforços per divulgar un missatge molt senzill i devastador. Si hi ha gent que es mor de gana és perquè ho volem així. Davant d’un missatge així, què fem? Poca cosa, generalment girar la cara cap una altra banda. Dir en moltes ocasions quan contemplem escenes de pobresa extrema: valoro molt més el que tenc. Són aquestes diverses maneres de expressar una desmotivació d’ajudar als nostres congèneres o d’implicar-se en un problema que ens repercuteix a tots. Es tracten de propostes exigents per a uns ciutadans, que de forma majoritària miren més a les seves butxaques que a la resta del món. Aquests altres que som nosaltres i que aquest mal i dolor no és aliè també és el nostre, un doble mirall on la seva infelicitat i dolor ens converteix també en éssers miserables. I com ho podem aconseguir una millor conscienciació? L’educació pot fer molt, I tant que sí, però també se’ns escapa de les mans. Menys filosofia i més diners per uns quants.

Us deix el pròleg del llibre, la pàgina web per si voleu saber  més sobre el plan de set punt de Singer per permetre als lectors unir-se a aquest esforç www.TheLifeYouCanSave.com


 

dijous, 31 de gener del 2013

Hipòtesi del cervell a la cubeta


Els filòsofs Jonathan Dancy i Hilary Putnam han intentat respondre a la pregunta: Què és el real? Dancy tracta aquest tema a partir de la hipòtesis coneguda com “el cervell a la cubeta”. 

"Vostè no sap que no és un cervell suspès en una cubeta plena d’un líquid en un laboratori, connectat a un ordinador que l’alimenta amb les seves experiències actuals sota el control d’algun científic enginyós (benèvol o maligne, segons el seu gust). Ja que vostè fos un cervell així. assumint que el científic té èxit, res dins les seves experiències podria revelar que vostè ho és, ja que les seves experiències són, segons la hipòtesi, idèntiques a les d’alguna cosa que no és un cervell dins la cubeta. Atès que vostè solament té les seves pròpies experiències per saber-ho, i aquestes experiències són les mateixes en qualsevol situació, res podria mostrar-li quina de les dues situacions és real" (Introduction to Contemporary Epistemology, 10).
 L'experiment en molts sentits és una revisió contemporárea de la hipotèsi del geni maligne proposta per René Descartes a la seva obra Meditacions metafísiques. Hilary Putnam, en la mateixa línea argumentativa, introdueix aquest mateix problema amb les següents paraules:
Imagineu que totes les sensacions que teniu, com per exemple, la d´estar llegint aquest article, són causades per uns electrodes situats al vostre cervell que transmeten els estímuls elèctrics d´una computadora superpotent, que us subministra tota una representació d´allò que creieu el món real. (...) En realitat, podríeu no tenir cos, podríeu ser simplement un cervell col.locat a una cubeta plena de nutrients que el mantenen en vida. Quan creieu anar passejant per un parc, és la computadora que us subministra totes les experiències dels arbres, de les fulles dels arbres, dels nus de les soques, dels cants dels ocell, etc. Teniu totes les sensacions corresponents a anar caminant. (...) Però en realitat, res de tot això existeix, només tu, el teu cervell, la sala on ets, la computadora i el científic que la manipula. Però no hi ha arbres, ni cases, ni amics, ni ocells. (Aquest exemple apareix en Hilary Putnam, Razón, verdad e historia, Tecnos, Madrid 1990)

Putnam, també amplia la història del “cervell a la cubeta”, a una situació que ens recorda molt  la història de la pel.lícula  Matrix.
“En comptes de tenir només un cervell a la cubeta, podem imaginar que tots els éssers humans (o tots els éssers amb sensacions) són cervells a la cubeta (o sistemes nerviosos a la cubeta en el cas en què éssers amb només sistemes nerviosos comptin com a éssers amb sensacions) Per descomptat, el científic malvat hauria d’estar fora, o no? potser no hi hagi cap científic maligne, potser (encara que sembli absurd) l’univers consisteixi només de maquinària automàtica que té cura d'una cubeta plena de cervells i de sistemes nerviosos. Ara suposem que aquesta maquinària automàtica està programada per donar-nos a tots una al·lucinació col·lectiva en comptes d’un cert nombre d’al·lucinacions aïllades. Així quan em sembla que parlo amb vostè, a vostè li sembla estar sentint les meves paraules... Ara vull fer una pregunta que semblarà molt ximple i obvia (almenys per a algunes persones, incloent alguns filòsofs molt sofisticats), però que ens portarà a vertaderes profunditats filosòfiques amb certa rapidesa. Suposem que tota aquesta història fos realment vertadera, podríem, si fóssim cervells a la cubeta d'aquesta manera, dir o pensar que ho som?” (Reason, Truth, and History, 7).
La teoria del geni maligne de Descartes, la hipotesi del cervell a la cuveta y Matrix qüestionen la teoria que afirma que podem conèixer la realitat tal com és (realisme metafísic). Descartes, respondria que l´únic que podem conèixer són les meves idees i que aquestes respresentacions no podem saber si són reals. 
 
Us deixo un documental sobre Matrix que mostra algunes de les qüestions filosòfiques que es plantegen al llarg de la pel.lícula.
http://www.teledocumentales.com/fuentes-de-matrix-el-regreso-a-las-fuentes-filosoficas-de-la-vida/

divendres, 11 de gener del 2013

El futur de la filosofia


Una petita entrevista a Manuel Cruz, que ens convida a preguntar-nos sobre la funció i el futur de la filosofia. Segons aquest filòsof, malgrat es margini la filosofia de l’àmbit educatiu, no deixarà d’existir, però sí possiblement, com afirma ell mateix,  pensarem pitjor.



Una altra notícia, la mort de Guillermo Hoyos, un filòsof colombià que creu que els ciutadans són els que poden transformar la societat. Va viure amb la convicció que l’educació serveix per formar persones. Dos elements claus en el seu model educatiu són, en primer lloc, establir espais de comunicació seguint la teoria de l’acció comunicativa de Habermas i, en segon lloc, la connexió de l’educació amb les humanitats, idea que simpatitza amb el pensament de Martha Nussbaum.