Daniel Kahenman un psicòleg de nacionalitat nord-americana, actualment professor a Princeton. Va ser guardonat amb el Nobel l’any 2002 per la seva contribució a la teoria econòmica, concretament amb la teoria de la presa de decisions. Es caracteritza per substituir la teoria utilitarista per la teoria d’expectatives. Teoria que prioritza a l’hora de decidir la situació inicial de la qual partim i desplaça l’enfocament utilitarista de maximitzar beneficis No és el mateix prendre una decisió quan som pobres o rics o quan tenim bona salut o no.
Segons Kahneman, la nostra forma de prendre
decisions és explicada en funció de dos sistemes: el sistema 1, el jo que
recorda, es ràpid, intuïtiu, automàtic i emocional, el que descriu al llibre Thinking,
Fast and Slow com “What you see is all there is”. El sistema 2, el jo
que experimenta, és el que s’encarrega
del raonament seriós, és lent, deliberatiu i lògic. El problema és que aquest
sistema és molt mandrós i és, per tant, el sistema 1 el que pren les decisions
que generen tot tipus d’intuïcions errònies de conseqüències a vegades
catastròfiques. No es tracta de res
nou, i de fet, la filosofia ja ho ha reivindicat en moltes ocasiones. Sense
anar més lluny amb Sócrates: una vida no examinada no
val la pena de ser viscuda (Plató, Apologia 38ª a).
Aquesta teoria implica que malgrat tenim una sola ment, no tenim una sola forma de decidir. Quines conseqüències té això en termes de la nostra felicitat?
El vídeo ens explica la dificultat que suposa
definir la felicitat i per això comença comentant que existeixen diverses
trampes que poden impedir que la sentim. Una d’elles és la confusió
entre experiència i memòria. El jo que recorda, que és el que
mana, decideix a partir d’uns records procedents dels moments significatius i
del resultat final d’una experiència. No té en compte a l’hora de valorar la seva felicitat l’experiència viscuda a
cada moment de la seva vida sinó els records que tenim d’aquesta. Això en porta
a prendre decisions de conseqüències imprevisibles.
Un dels exemples que ens ofereix el llibre ens serveix per
entendre el problema de la confusió entre experiència i memòria.El podeu llegir a continuació:
Un comentario que oí de u miembro del público después de una conferencia
ilustra la dificultad de distinguir recuerdos de experiencias. Contó cómo
estuvo escuchando extasiado una larga sinfonía grabada en un disco que estaba
rayado hacia el final y producía un ruido escandaloso, y cómo ese desastroso
final “arruinó toda la experiencia”. Pero la experiencia no resultó realmente
arruinada, sino solo la memoria de la misma. La experiencia como tal había sido
casi por completo buena, y el mal resultado no podía anularla porque ya había
acontecido. Mi interrogador había asignado al episodio entero un grado de
defectuosidad porque había terminado muy mal, pero ese grado de hecho ignoraba
40 minutos de arrobamiento musical. ¿Quedó así anulada la experiencia real? (P.
496).
És curiós, com la dualitat entre experiència i memòria està molt de moda avui dia, i moltes disciplines presenten les seves explicacions raonades del per què d'aquesta dissonància. Intentaré comentar de manera breu el meu punt de vista de cada una d'aquestes opinions:
ResponEliminaDes del punt de vista de l'antropologia, s'afirma que per garantir la supervivència de l'individu, el nostre cervell està preparat per recordar molt fidelment els records desagradables, ja que d'aquesta manera som més eficients a l'hora d'evitar situacions futures de la mateixa naturalesa.
Per altra banda, la psicologia dóna explicació a la dissonància entre experiència i memòria, fomentant que a l'hora de mesurar el temps a llarg termini, aquest es mesura sempre mitjançant experiències. D'aquesta manera, una persona molt activa i amb experiències diverses tindria la sensació d'haver viscut més temps que una persona pausada. Quan combinem aquestes dues hipòtesis, s'explica que les experiències desagradables ens semblin més llargues, ja que el nostre cervell s'ocupa de recollir més informació i per tant, el resultat de recollir més informació en el mateix període de temps, dóna com a resultat una percepció de què el temps passa més lent. Per exemplificar-ho, suposem que en una experiència agradable com estar amb la persona que estimem; ens trobem més tranquils i descuidats, amb un metabolisme neuronal més lent i per tant, el recull d'informació resultarà menys actiu; i la tarda que em passat junts se'ns passarà volant. En canvi, en una experiència desagradable, com en el tractament per quimioteràpia, és freqüent que les persones tractades, passada la malaltia, siguin adversius a l'hora de portar el mateix perfum o de recrear característiques pròpies de l'entorn de tractament; i el procés els va parèixer etern!
Finalment, des de la vessant de la física, Richard Feynmann és el físic que més seriosament ha parlat sobre la percepció del temps i experiència. Només per introduir-ho breument, la seva teoria que explica com es comporta la realitat des d'un punt de vista temporal, afirma que el passat, present i futur es troben acoplats al mateix temps. Així doncs, el nostre present seria capaç de condicionar el futur (com estem acostumats) però a més, també podria canviar el passat (cosa que l'experiència intueix com a impossible); i de manera molt curiosa, la realitat actuaria de manera semblant als nostres records: les experiències que vivim al present, de manera més o menys evident, condicionen tot allò que recordem.
Jeroni Mestre.