El concepte de veritat en Descartes i Heidegger

Descartes es considera el pare de la filosofia moderna, a l’introduir el concepte de  subjectivitat que esdevé un element fonamental i central del procés del coneixement: el subjecte que  pensa i representa el món  a través de les idees. Aquest descobriment, la res cogitans, ve donat per la creença de que la raó té un paper essencial en la teoria epistemològica cartesiana. La confiança absoluta en la raó, prové d’un dels principis del racionalisme que defensa la infal.libilitat d’aquesta. Descartes, afegeix que sempre que s’apliqui un bon mètode, que ens permeti evitar l’error, a l’utilitzar correctament les nostres capacitats naturals mentals, que són la intuïció i la deducció.  La veritat és entesa com a certesa i  és, de fet,  quan troba el primer principi indubtable –aplicant el dubte metòdic- el cogito ergo sum, que és una certesa evident, és a dir, una idea clara i distinta, i que constitueix, a més,  el criteri de certesa establert per Descartes. Es tracta d’un concepte de la veritat, que s’ajusta a la veritat com a correspondència de la realitat i l'enteniment (veritas est adaequatio rei et intellectus). D’aquesta forma perd, segons Heidegger l’Ésser el seu estatus ontològic i la qüestió sobre l’Ésser queda relegada, per tant, a una res cogitans que pensa el món, convertint-se aquest  en un objecte, una res extensa. Des de Descartes, la subjectivitat de l’home será la referència, mesura i fonament últim de l’ens, que és concebut com a substància.

Heidegger crítica la metafísica que s’oblida de l’Ésser.  Considera que a partir de Plató i Aristòtil, es produeix una situació en la qual l’ésser humà és considerat com un ens que tracta d’apoderar-se del coneixement de la realitat a través de l’enteniment. D'aquesta forma, es produeix la nivelació de l’ésser i l’ens, un ens que pensa l’ésser però que no deixa mostrar l’Ésser perquè esdevé un objecte que l’home ha de controlar, calcular i dominar. Heidegger proposa la decontrucció i retornar, d’una forma experiencial –no intel.lectual- als conceptes grecs originaris del període presocràtic. Alguns dels conceptes grecs que recupera són el de filosofía, pensar i veritat. El primer, correspon al vocable grec philo (amor) i sophia (coneixement). L’amor s’entén com a unió, reunió del pensar y el Lógos. És necessari comprende que el Lógos, s’entén com Légein i, per tant, la paraula ens posa en presència del que ella nombra i no davant de la significació de la paraula. Per a Heràclit, l’amor a la saviesa és ser Unitat amb el Lógos i pensar en ell i des d’ell. És deixar que el Lógos sigui, pensi i parli en nosaltres: No escoltant-me a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són u (50) . Una teoria de la no dualitat, que mostra la identitat del pensar i el Lógos, i que fa patent la presència de l’Ésser i que trascendeix la dualitat. Més endavant, l’amor oblidarà l’Ésser i s’entendrà com un amor, que és aspiració, apoderament del coneixement, que passa a ser considerat objecte i perdent, per tant, la unitat que existía en Heràclit o Parmènides.

De forma similar, esdevé el mateix en el concepte de veritat que és concebut per Parmènides com alétheia, que  està formada per la privació (a) del verb lanthano, que significa estar o romandre ocult. L’Ésser s’amaga i oculta, es desvela o desoculta i mostra la veritat. Una concepció de la veritat no dualista i que contempla la veritat com una unitat entre l’ésser i el pensar. Aquest desocultament té el seu fonament en el Dasein. Dasein és una expressió que Heidegger compren des de l’existència humana en tant que àmbit de comprensió de l’Ésser: És un ésser (Sein) aquí (Da). L’Ésser és l’espai de l’home i aquest, alhora, és el aquí de l’Ésser, el lloc en el qual l’Ésser pot prendre consciència, mostrar-se i desvelar-se en l’ens. No es tracta, doncs, d’un ens que pensa l’Ésser sinó de comprendre –veure- l’ésser a través del ens. L’essència de la veritat entesa com el deixar ser a l’éns. L’essència de l’Ésser és, per tant, la llibertat i esdevé pura possibilitat de ser.