Sobre la paciencia

 

Ha sortit una publicació meva a la revista El Búho de l' Asociación Andaluza de Filosofía titulada "Sobre la paciencia". Hi ha una altra publicació escrita per una companya que es dedica també a l'assessorament filosòfic en l'enfocament de la filosofia sapiencial. Es tracta de Silvia Artigues amb l'article: "El amor com anhelo".

Els dos articles apareixen a la revista nº 22. Els podeu llegir aquí.

Coneix-te a tu mateix

 

 

 

Al certamen filosòfic, Palma Pensa, Cristina Avilés 'ha facilitat un taller titulat: Coneix-te a tu mateix, al Centre Flassaders de Palma. Els participants eren estudiants de 1r de Batxillerat de l'IES de Son Pacs de Palma de Mallorca.

 

Es tracta d'un taller que tracta sobre autoconeixement filosòfic des de l'enfocament sapiencial. L'objectiu és que els alumnes captin la diferència entre l'autoconeixement psicològic i l'autoconeixement filosòfic, perquè puguin arribar a assaborir i viure des d'un fons més originari, allò que fonamenta els seus actes, pensaments i emocions.

Ens asseiem en cercle i escriuen en un full el seu nom. Van passant aquest full on tots van escrivint el que cadascú veu de l'altre, les seves característiques, habilitats, virtuts, defectes…el que vagi sortint, sense marcar massa, el que han de escriure. La meta d'aquesta primera fase, sabent que es coneixen entre ells, és que cadascú tingui una dotzena de característiques que els defineixen. Ara, cadascun d'ells, poleix aquesta llista on eliminen el que creuen no són, afegeixen el que sembla que falta…Revisem entre tots aquest llistat i veiem que gairebé tot el que s'ha posat és de caire psicològic. Hi surten molts adjectius que apunten clarament cap això: simpàtic, amable, descuidat, maldestre, alt, mallorquí, generós… Ens plantegem si realment tot això constitueix la seva identitat essencial. Sorgeixen idees noves i qüestions que alimenten noves comprensions i, que els porten a pensar, més aviat a sentir, que no sempre són simpàtics, descuidats, maldestres…

Tampoc, sembla que les característiques físiques són característiques estables que puguin donar lloc a copsar una identitat més profunda . Comencen a veure que sota aquesta superfície que canvia constantment, hi ha alguna cosa que no canvia, que ser alta o baixa, generosa, alegre… no determina qui som realment. La facilitadora els suggereix que es pot indagar millor cap a aquesta direcció, si distingim entre qui som més que en com som i, que allò psicològic sembla més emparentat amb el segon. Una alumna comenta que ella ha crescut però no ha deixat de ser ella. Un altre alumne diu que ell ha canviat molt físicament, però que segueix sent ell. Descansem breument en aquesta idea que obre una porta a la indagació introspectiva.

La facilitadora els suggereix, en una segona fase, que escriguin ara dues o tres qualitats que ells creguin es mantenen constants al llarg de la vida. Tornem a compartir allò que ha sortit. En aquesta ocasió, posem un llistat a la pissarra amb diverses paraules. Entre tots, veiem clarament quines encara són psicològiques i quines apunten a una cosa que és compartida entre tots els assistents. Entre aquestes últimes, hi ha la sensibilitat, tots coincideixen que som éssers sensibles, que ens veiem afectats i commoguts pel que passa al món, pel que ens passa en les nostres relacions interpersonals…Aquesta matisació dóna lloc a una nova comprensió: la sensibilitat és una qualitat essencial dels éssers humans. Alguns apunten que és molt diferent sentir-se trist que identificar-se com un ésser trist… Un altre diu que estar trist o content no es correspon amb qui som, sembla més un estat passatger perquè no sempre estem així. La facilitadora afegeix que ens podem fer conscients de la nostra tristesa. És a dir, podem atendre allò que sentim i deixar d'estar sotmesos i identificats amb les nostres emocions. Amb aquesta aportació s'obre un diàleg breu sobre la identificació amb el que sentim i estar atents al que sentim. Es conclou que l'atenció al que sentim ens porta, novament, a alguna cosa més profunda de nosaltres mateixos.

Iniciem una tercera fase per aprofundir en l'autoconeixement de la nostra naturalesa més profundament. Partim, en aquesta ocasió, de la idea següent: la identitat profunda i essencial de l'ésser humà, no es redueix, aleshores als nostres pensaments, emocions i accions, sinó a quelcom més originari que fonamenta i origina aquests pensaments, emocions i accions. A la feina d'autoconeixement busquem, doncs, viure'ns des d'aquest lloc que ens transcendeix i es manifesta en nosaltres. És a dir, busquem establir-nos en aquest fons lúcid més originari que els nostres estats psíquics canviants. Aquesta vegada, en un nou full, després d'un breu exercici de centrament, escriuen: JO SÓC...i, aquesta vegada, sense pensar-hi massa, simplement, es deixen portar pel sentit i pel viscut al taller, pel que compartim tots en essència com a éssers humans, pel que ens uneix… Dibuixen, acoloreixen, posen alguna paraula…

Fem un “collage” que pengem a la sala. Ho mirem, ens mirem sorpresos davant d'aquesta obra conjunta, després d'aquest viatge d'allò més superficial de nosaltres que ens ha portat a submergir-nos una mica –que és molt– en la nostra interioritat, que reconeixem com a més profunda, universal i transpersonal.

Una experiència que remet a un text de Pierre Hadot, en una obra seva titulada La filosofia com a forma de vida. Diu així:

         “En termes generals, la filosofia és l'anhel a la saviesa i, això tendeixo a representar-ho com una     superació del jo parcial i personal, egocèntric, egoista, per assolir el nivell d'un jo superior que veu totes les coses des de la perspectiva de la universalitat i la totalitat que pren consciència de si mateix com a part del cosmos, que abasta llavors la totalitat de les coses”

 

Cicle filosòfic MANACOR PENSA

Manacor Pensa, un cicle per posar la filosofia al centre de la vida i de la ciutat

Manacor Pensa és un cicle filosòfic que tendrà lloc a la Institució Pública Antoni M. Alcover del 4 a l’11 d’abril, de 18 h a 19.30 h. 

Manacor Pensa és un cicle de conferències que vol posar la Filosofia al centre amb l’objectiu de «pensar Manacor, pensar-nos i saber qui som». 

​​​​​​A part d’un seguit d’activitats dedicades als alumnes que es duran a terme al CP Es Canyar, al Conservatori de Manacor i a la Institució Pública Antoni M Alcover, la resta de conferències són obertes a tots els públics.  Podeu fer la inscripció gratuïta aquí.

Dilluns 4 d’abril – Cafè filosòfic. Modera: Carolina Salvadó, professora de Filosofia de l’IES Berenguer d’Anoia.

Un cafè filosòfic vol ser un espai de trobada, un espai de tranquil·litat i pausa on es pugui pensar, es pugui escoltar, es pugui dir…El moderador guarda els límits perquè el pensar, l’escoltar i el dir es donin de manera especialment cuidada, conscient, atenta i precisa. Per aconseguir-ho, treballarem especialment els següents aspectes:

– Regular la impulsivitat i l’ànsia, la por de xerrar.

– Permetre els silencis.

– Emparar la lentitud.

– Jugar amb les idees (no apropiar-se’n).

– Atendre, comprendre, escoltar, així com reformular el que altres han dit.

– Acomodar-se en la possibilitat de discrepar.

– No tèmer l’error.

– Fer-se conscient del propi pensament i de les actituds, disposicions i fins i tot dels sentiments que ens acompanyen.

Es recomana dur paper i bolígraf. L’organització de l’esdeveniment facilitarà cafè o te.

Dimecres 6 d’abri – L’autoconeixement filosòfic, per Cristina Avilés Marí.

Una xerrada-taller per introduir l’autoconeixement filosòfic des d’una concepció de la filosofia

com a forma de vida, que ens proposa fer una indagació instrospectiva de com i des d’on ens

relacionem amb la vida i, que per tant, esdevé una acció transformadora per a desdibuixar uns

contorns que, en gran part, ens mantenen presoners.

Dijous 7 d’abril – Quaranta cobles a la saviesa. Presentació del poemari de M. Magdalena Gelabert i Miró.

Presentació del poemari de M Magdalena Gelabert dedicat a la Filosofia i als savis i sàvies des de l’Antiguitat fins als nostres temps. Tot un camí, que des de la poesia i les il·lustracions de Magdalena Tugores, ens porta al pensament filosòfic i a les qüestions més transcendentals.

Diumenge 10 d’abril – Filosofia 3/18, a càrrec de Sacramento López Martínez, mestra, formadora i membre de l’associació de Filosofia 3/18 Mallorca.

Segons la UNESCO, “la filosofia proporciona les bases conceptuals dels principis i valors

dels quals depèn la pau mundial: la democràcia, els drets humans, la justícia i la igualtat”.

Els infants es demanen sobre tot el que els envolta i les seves inquietuds estan molt a prop de

les grans qüestions filosòfiques.

A partir d’un joc, un conte o una obra d’art iniciarem un diàleg, deixarem fluir el nostre

pensament, escoltarem respectuosament el que pensen els altres i compartirem les

preguntes, inquietuds i també algunes respostes que l’activitat ens suggereixi.

Dilluns 11 d’abril – La Filosofia té nom de dona, a càrrec de Nerea Blanco.

Una xerrada sobre les dones i la Filosofia amb l’objectiu de conscienciar de la necessitat de la filosofia en el dia a dia i mostrar referents femenins en aquest camp. És necessari visibilitzar el paper de la dona en la Història de la Filosofia Occidental, un paper que ha existit però que no s’ha mostrat en quedar oculta davall els grans nomes de filòsofs. És temps de dones, de pensament crític i de donar eines al món per fer front a l’incertesa i els problemes.

Filosofia fora de classe

A aquest article en Miquel Àngel Ballester fa una revisió de les iniciatives de divulgació filosòfica més destacades en l'àmbit dels mitjans de comunicació, ràdio, televisió, plataformes digitals i xarxes socials. Molt agraïda per fer referència al meu projecte Slow thinking, a la meva tasca com a filòsofa assessora i al meu programa radiofònic: El Jardí d'Epicur al Matinal Bon dia d'Ona Mediterrània.

Podeu trobar l’article aquí: https://parauleshabitades.files.wordpress.com/2021/12/filosofia-fora-de-classe_anuari-paper.pdf

Sobre la responsabilidad

 

Un nuevo artículo que trata Sobre la responsabilidad en la revista homonosapiens:

Sin responsabilidad resulta imposible tomar las riendas de nuestra vida y, de hecho, constituye la falta de ella uno de los mayores obstáculos para llegar a dueños y señores de lo que pensamos, hacemos y decimos. Obviamente, muchos de nuestros pensamientos, acciones y palabras se escapan a nuestro control porque se dan de forma mecánica e inconsciente. Pero, aunque en muchas ocasiones se nos «cuelan» algunos juicios, palabras y acciones que no hemos decidido por nosotros mismos, esto no significa que no seamos libres, ya que podemos hacernos conscientes, en mayor o menor medida, de lo que nos determina y adoptar una actitud hacia ello. Aquí es dónde radicaría nuestra identidad última, en cuanto ya no estamos en una posición de control, gestión o dominio de lo que pasa en nuestro interior y fuera de nosotros, sino en una posición de ver más claramente todo lo que sucede. 

No se trata, por tanto, de entender la responsabilidad como «un hacer lo que uno quiera» sino de «querer que pase lo que me acontece«. La libertad, desde esta concepción no contempla si lo que nos pasa está determinado, ni tampoco si tenemos más o menos libertad externa: ¿Cuántas veces nos hemos sentido prisioneros de unas circunstancias que hemos elegido «libremente»? La responsabilidad no está, pues, relacionada con mi libertad externa sino con la reconciliación con la realidad.  Spinoza en su obra Ética ilustra magistralmente esta idea: 

«No nos esforzamos por nada, no queremos ni apetecemos ni deseamos ninguna otra cosa porque la juzguemos buena, sino al contrario, juzgamos que una cosa es buena porque tendemos hacia ella, la queremos, la apetecemos y la deseamos».

A través de este texto, vemos que la libertad consiste en comprender la necesidad existente entre causas y efectos del universo, incluidas las del cuerpo y la mente humana. De esta manera está unida la libertad con la necesidad, aunque parezca contradictorio, porque la libertad es conocimiento de la necesidad y comprensión de la realidad, bajo la luz de la razón y de nuestra sensibilidad más profunda que nos permite formar una idea clara y distinta de nuestros juicios erróneos. Con ello Spinoza no niega la libertad, sino que remite la libertad al conocimiento. Éstas son sus palabras en su obra Ética:

 «Como la razón no exige nada que sea contrario a la naturaleza, exige, por consiguiente, que cada cual se ame a sí mismo, busque su utilidad propia -lo que realmente sea útil-, apetezca todo aquello que conduce realmente al hombre a una perfección mayor, y, en términos absolutos, que cada cual se esfuerce cuanto está en su mano para conservar su ser».

Es precisamente cuando el hombre comprende que no es libre cuando es libre. Así es como el conocimiento nos convierte en personas libres y por tanto responsables de nuestra vida. La virtud no es más que el esfuerzo por perseverar en el ser. ¿Qué significa perseverar en el ser? Es vivir de acuerdo con la verdad, en seguir ese anhelo interior de vivir en congruencia con la realidad y que nos lleva a vivir sin tener conflicto con ella. Sabemos que mucho de nuestro sufrimiento viene dado por no aceptar la realidad tal cómo es sino por pretender modificarla en cuanto no depende de nosotros. La responsabilidad «persevera en nuestro ser» en el momento que atendemos nuestras acciones asumiendo sus consecuencias y entendiendo en qué medida dependen de nosotros sus causas y efectos. Esto quiere decir que aceptamos nuestros errores y equivocaciones con una clara intención de aprender de éstos.  La responsabilidad, por tanto, nos acerca indudablemente a la vida buena. 

La responsabilidad, insisto, comporta una actitud en la que se da libertad de ser porque no me obstino en la idea de que las cosas deberían ser de una manera determinada. Aquí vale la pena rescatar a los estoicos, que al igual que Spinoza defienden que el mundo en su conjunto está sujeto a un determinismo, abren un margen a la libertad con la posibilidad de hacernos responsables en términos «de lo que depende de nosotros«. Resulta fundamental ver que esas acciones -las que dependen de mí- son asumidas por mí y no desplazo su desenvolvimiento y, por tanto, sus consecuencias a agentes externos, sean, el mundo, las circunstancias u otros. Somos los únicos seres que construyen representaciones y, por tanto, somos responsables de asumirlas como ciertas o no. Las falsas representaciones que asentimos como verdaderas son las que nos hacen esclavos y no libres. Dos son nuestras fuentes de esclavitud: los afectos (o pasiones) que inquietan sin cesar el alma, y las cosas exteriores. Epicteto dice:

«El principal quehacer en la vida es éste: distingue entre las cosas, sepáralas y dí: «Las cosas externas no dependen de mí, el albedrío depende de mí. ¿Dónde buscaré el bien y el mal? En lo interior, en lo mío”. Que en las cosas ajenas jamás hallarás ni bien ni mal, ni provecho ni daño, ni nada semejante.»

Responsabilizarse es poner claridad en lo que no confluye con nuestra libertad de ser, que es la ignorancia que obstaculiza el camino de ser. Resulta imprescindible descubrir que la libertad es una experiencia de ser, en la que vamos comprendiendo con más profundidad y radicalidad la realidad.

Otro factor imprescindible para vivir de forma responsable nuestra vida es el de distinguir entre responsabilidad y culpa. La diferencia más notoria es que en la culpa no hay aprendizaje sino una acusación o autoacusación de un suceso acontecido. Es decir, culpabilizar es señalar o señalarte como alguien que no hace las cosas bien y, de este modo, convertirse en un ser pequeño e insignificante que merece la reprobación, el castigo y la indiferencia. La culpa, por tanto, es el producto de un ego que se estanca en creencias limitadas. Por ejemplo, asumo que algo lo hice mal porque soy un desastre y nunca me doy cuenta de nada de lo que pasa alrededor. Ese relato me hunde en un estado de dolor porque me digo con reprobación que existe algo erróneo en mí que no me permite hacer las cosas bien. No me perdono ni mis equivocaciones ni mis errores por lo que la relación que tengo con lo que hago y conmigo mismo/a es conflictiva. A través de este ejemplo vemos dos elementos también imprescindibles a la hora de entender la responsabilidad que son la comprensión y el perdón. Cuando comprendo lo que ha pasado hay perdón de forma simultánea. Y la comprensión en este contexto no es un análisis mental de los efectos y las consecuencias de mis acciones erróneas, sino una visión más amplia de cómo vivo mi vida, en la que se da una reconciliación para poder ver más de lo que vemos. Asumimos la responsabilidad porque somos conscientes de nuestras equivocaciones, sin culpa y remordimiento, porque reconocemos nuestra ignorancia en nuestras decisiones y, eso nos lleva indudablemente a vivir con más verdad. 

Sentirnos responsables, por tanto, se vincula a un acompañamiento de nuestro sentir más profundo. En el ámbito existencial puedo mirar las consecuencias de una mentira a un amigo, en el que obviamente, se da cierto dolor por ello. Aquí, pensar o reflexionar sobre ello, no nos va a aportar mucha luz en la comprensión de lo sucedido. Lo que nos va a aportar una mayor lucidez es dar paso a ese sentir el dolor por el mal generado, y eso nos va a conducir a una nueva comprensión de la situación. No estoy hablando de una apología del sufrimiento, sino de dar cabida a la responsabilidad, no sólo a las razones de nuestra equivocación sino también a cierta inteligencia de un sentir que nos atraviesa como seres humanos que somos. Una inteligencia que nos informa de lo que nos afecta, de cómo nos relacionamos con el mundo y de su sentido. Responsabilizarnos bebe de la fuente del amor que surge de uno mismo que no es distinto del amor al otro y al mundo. En la culpabilidad hay resentimiento, desprecio y odio a uno mismo y a los demás. El amor, pues, se entiende como el impulso a seguir con fidelidad nuestro propio camino hacia la plenitud que anhelamos y, en el que somos responsables en la medida que nos abrimos a ver. Por eso, como decía, la responsabilidad y la libertad caminan juntas de la mano cuando buscamos más verdad en nuestra vida. Simplemente eso, ver, atender y amar danzan juntas en un baile en el que la responsabilidad ya no es buscada ni intencionada, sino que es el acompañante de ese baile en el que cada uno de nosotros hace del mundo su propio hogar. Esta idea la muestra Josep María Esquirol en su obra Humano más humano«:

«…lo humano, de raíz, está más vinculado con la responsabilidad que con el dominio; que una civilización más humana nos lleva a hacer del mundo nuestra casa más que a salir de casa para dominar el mundo; que una cultura más humana no es una cultura miedosa ni nihilista, sino la que sabe que no hay fuerza más intensa que la que se conjuga con el sentido. En la debilidad, lo humano, la vulnerabilidad …, se siente el pulso de la verdad «.